Cercador
La sirena Blaia
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La Blaia és una sirena sirena sirena. Mig cos de peix, amb escates escarlates. Mig cos de dona esplendorosa en eterna joventut. La Blaia neda pels mars càlids i té els cabells tan, tan, tan llargs que amb el temps s'han tornat ones ondulades blaves que la brisa pentina quan toquen a la superfície marina. Els ulls de la Blaia són del verd de certes algues poc comuns i, per tant, indescriptible. El seu somriure, que li fa mostrar les perles dentals, encega. Però el que més atrau d'ella, com a sirena que és, és la veu: veu barreja de sons de vents i de sons del mar, salada i dolça, màgica i enigmàtica... perquè hi suma alguna cosa més. La veu li surt del cor i passa pels pits, dues mitges llunes. Va anar així: un pelicà va obrir el bec que és un sac i la Blaia li va pregar que transportés un missatge lluny, cel enllà, quan fos fosc, a la reina de la nit. L'au, complaent, ho va fer. En arribar a l'astre rodó i blanc lluminós, va començar a fer-hi voltes, satèl·lit del satèl·lit. La Lluna es va marejar. Estava prenys del Sol -en aquells temps s'esdevenien coses així a l'univers- i va parir una lluneta finíssima...però moribunda. La veu de la menuda va quedar encastada en la sirena quan l'ocell va tornar i el mini-astre, no se sap com, es va separar en dues meitats, cadascuna amb un cràter de color estelar, i va quedar adherida a l'abdomen de la Blaia d'una manera tan graciosa que faria enfonsar més de mil vaixells, veu apart.
El missatge al bec del pelicà: ' Lluna bonica, el teu encís fascina. Me'n dones un xic?'
El missatge al bec del pelicà: ' Lluna bonica, el teu encís fascina. Me'n dones un xic?'
Comentaris
-
Quin conte més poètic, Mena.[Ofensiu]Nonna_Carme | 25-06-2012
La teva imaginació és un doll de idees que , en ser plasmades, resulten enormement atractives.
Gràcies pel conte que m'has dedicat i per la música que l'acompanya.
Una forta abraçada.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436061 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com