La sinceritat és la més gran virtut dels avorrits

Hi ha una brutal màxima periodística que diu: "No deixis que la realitat t'espatlli una bona història", o en ianqui: "Print the Legend"

I és que no deixa de ser cert que els "sincers", acostumen a ser personatges terriblement avorrits.

Un sincer, per a ser conseqüent, ha de dir la veritat en tot moment i sota qualsevol tipus de circumstància, ha d'importar-li bén poc la possibilitat de fer mal als seus interlocutors amb veritats feridores, si a canvi els fa adonar-se de la "veritat de les seves paraules". És molt probable que la persona sincera es trobi orgullosa del seu comportament, però alhora, ha de recordar que de res li serveixen arguments tals com:

- Ho sento , però el meu estrès és el que ocasiona que no fem l'amor des d'els darrers tres mesos.

- Joan, malgrat aquesta malaltia terrible que pateixes, avui fas molt bona cara.

- Si cel, malgrat els teus 50 anys segueixes lluint molt bé aquest bikini que en els 70 et vaig regalar a Torremolinos.

Ni parlar-ne... aquests arguments només serveixen per als engalipadors i mentiders que poblem el planeta. Un sincer ha de ser-ho sempre i dir:

- Carmen... si no faig l'amor amb tu des d'els darrers tres mesos és donat que la meva secretària de 20 anys em deixa cada tarda sense alè.

- Joan, amb això de que et queden menys de dos telenoticies, fots una mala cara de collons.

- Estimada... no et posis aquest bikini, ni cap altre, és més... no anem a la platja ja que no hi ha forma humana de dissimular l'atrocitat que el temps ha fet en tu. Muntanya va bé?

El sincer serà, potser ... algú que no tingui massa amics, o probablement a només uns quants que sens dubte seran massoquistes, però això ha de donar-li igual i dormir per les nits amb la seva consciència ben tranquil·la, al cap i a la fi... fa constantment una cosa molt digne i lloable ... dir sempre la veritat.

Fins i tot quan expliquen anècdotes de la seva vida real, els sincers resulten avorrits, grisos i pesats. Desperten el badall fàcil i la pressa de la resta d'interlocutors que curiosament, sempre que el sincer va a iniciar una història, han d'afanyar-se per arribar a algun lloc. Un sincer explicant històries és més avorrit que una pel·lícula iraniana, més pesat que tenir el BOE com llibre de capçalera, més enganxifos que la mel entre els dits, o més trist que la més trista de les balades. Mai farien seva aquesta màxima periodística a la qual al·ludia a l'inici d'aquesta història i això els converteix inevitablement en personatges radioactius dels quals cal fugir. Un sincer no és capaç de posar-li sal a la vida ja que, la seva funció és només aquesta: dir la veritat. Prenen gran consideració per aquesta frase que diu "La veritat us farà lliures" oblidant aquesta altra que diu que "Cadascun és esclau de les seves pròpies paraules". Cert... un mentider també ho és, però sempre pot argumentar: "Ah!... això et vaig dir? Oblida-ho... era mentida".

Els mentiders són sens dubte més intel·ligents ja que han d'argumentar fal·làcies a mans plenes i ser capaços de recordar-les, han de disposar d'elevades dosis de sentit de l'humor per a encaixar "les enxampades" amb un somriure als llavis i tapar amb una mentida, encara més gran que l'anterior, la mentida que ha estat tràgicament desvetllada. Un mentider contant anècdotes es troba sempre envoltat d'un grup de persones escoltant-lo amb el somriure als llavis, potser pensant: "Que exagerat!", però ... això se li perdona a un mentider, això i més coses, el que mai se li perdonaria seria l'estupidesa de cometre un acte sincer o d'explicar una anècdota avorrida.

Un mentider com cal, el professional de la mentida, l'autèntic encantador de serps ... ha de dir la veritat només en un petit tant per cent i en totes i cadascuna de les seves diferents argumentacions, la resta ha de ser invenció pura i insistir que posseïx la documentació necessària per a subscriure tals afirmacions, mai ha de donar la sensació que s'inventa res ni de que està indocumentat. No és necessari que el mentider sigui "creïble", n'hi ha prou en que sigui "versemblant", i si és capaç d'alimentar el dubte en el seu interlocutor, la resta és fàcil i ja qualsevol cosa podrà empapussar a la resta d'oïdors sense el més petit problema.

El mentider compta amb la gran avantatge de que ja tothom sap que ho és. Només un estúpid o un ingenu no s'adóna de quan l'estan mentint, per tant... el mentider sap que molt probablement no el creuran la majoria de les vegades, però això li dóna igual: seguiran convidant-lo a totes les festes, seguirà envoltat del seu grup d'escoltadors fidels, seguirà ocupant càrrecs importants degut al fet de que és un expert en "vendre la moto", i seguirà per sempre gaudint d'un bon prestigi social. I a més ... sap el mentider que possiblement els altres tractaran d'esbrinar quant hi ha de cert en tot allò que diu, però això no l'amoïna. Lluny d'això, el mentider es fica al llit pensant: "A veure demà que cony li explico a aquest per tal de que em deixi en pau".

Facin una llista mental de tots els seus amics; en un costat posin als més desgraciats i veuran que es tracta de persones sinceres, avorrides, amb poc sentit de l'humor i amb nul·la representació social. D'altre costat posin als més divertits, als que semblen més feliços, als més envejats en el seu entorn, "a l'ànima de totes les festes", als que aconsegueixen coses ... Els hi surten els mentiders? Si... veritat?

Doncs ja saben: "No deixin que la realitat els hi espatlli una bona història".