La Sílvia s’ha enfadat amb mi.

que és un relat molt enternidor, aquest? La Sílvia, la del somriure dels matins, l'estimada que no el vol perquè "és tonto" i a ell tant li fa! L'únic que vol és que li torni a somriure, a mirar-se'l, malgrat sigui "tonto".
Bon relat, Carles.

Glòria

vaig treballar amb els que deien això d'ells mateixos i que ho sentien en boca d'altres. I és estremidor, trist, real i alhora poètic, perquè tothom té dret d'estimar a qui vulgui, i no és la discapacitat la que mana en el cor.
M'emociona, i molt. I et desitjo giny per continuar escrivint així.
Una abraçada (sóc Montse Aloy, àlies Narcis08)

que és impossible mostrar més tendresa i més amor en aquest relat. Descrius un personatge amb una autoestima baixíssima - de ben segur que hi ha molts més tontos que ell, i al damunt tenen un cor de pedra- però amb una capacitat gran, enorme d'estimar, i, al mateix temps, una necessitat bestial de ser estimat, o si més no, de no ser rebutjat per una part de la societat, que, malauradament, li toca suportar.
Senzillament, m'has fet posar la pell de gallina, i, per a mi, això vol dir que has sabut transmetre molt bé els sentiments d'aquest jove - o no tant!- enamorat d'una jove- o no tant!-
Una abraçada, company!

Mercè

Molt ben assumida, excel·lentment interpretada, la veu subjectiva que fila aquest monòleg descosit, enderiat, apassionat i insòlitament lúcid -i tanmateix tan versemblant!-, ens parla de les habituals interpretacions esbiaixades, de les distorsions de la comunicació i dels efectes devastadors de la incomunicació.
El protagonista té una discapacitat, però en realitat el conflicte que ens narra és universal, ens afecta a tots i a tots ens invoca. No solament quan ens puguem dirigir a persones com ell, sinó en cada un dels actes de la nostra vida diària. Tots sabem que les paraules poden ferir, però sovint no som conscients de com poden causar dany els silencis.
La Sílvia, l'Eloi i el narrador conformen un triangle perfectament definit, que desprèn autenticitat.
salutacions,
franz

M’ha impactat, quanta tendresa i quant d’amor!
Tot llegint el relat, he recreat l’escena en una residència d’avis, potser serà perquè fa poc hi vaig estar i vaig copsar, en alguns ullets, aquesta necessitat d’estimar. He imaginat el protagonista, tremolós i il•lusionat escrivint la nota, amagant-la, com un adolescent, i amoïnat per la por de perdre una rialla amiga.

M’ha agradat moltíssim el relat.

Felicitats Carles, m’agrada molt el teu estil, et llegeixo sovint tot i que em costa trobar el moment per fer comentaris; aquesta jubilació encara la tinc una mica desorganitzada!

Una abraçada des de La Terra Ferma
Núria

m'ha agradat la disculpa de la seva nota jugant amb els temps dels verbs, i sobretot m'ha encantat que he estat llegint aquest petit relat amb una goteta de tristesa, un bon somriure i pensant que has jugat amb una nota i li has tret un suc fantàstic....felicitats!

Un relat certament original, molt ben trobat i molt ben escrit. Tot ell respira tendresa...

Bona diada de Sant Jordi!!!

Gemma

aquest és el sentiment que has aconseguit treure'm. Molt ben enfocat i molt ben portat.

Felicitats!

Ferran (el fosc)

em casaria, deia....
Ni tonto, ni boig. Potser sol, desemparat, potser amb canvis que el fan ser "diferent". Amb unes pautes de tendresa i humanitat que sovint deixem aparcats a la vorera de la vida, per no sentir-nos tan "feixucs". M'agrada molt el relat, Carles, desprèn tristesa, i també poesia. Una abraçada

a

Ai, de la Sílvia,; ai! de l'Eloi!
Bona trobada -veient al realitat- per una microhistòria!
Salut i rebolica!

Sí, és ben bé així. La gestió dels sentiments i de les emocions se'ls fa molt complicat a vegades. M'ha agradat molt la manera com ho has mostrat, a través d'aquest relat en aparença senzill però d'una gran profunditat i, sobre tot, envoltat d'una enorme tendresa.
Una abraçada

Em costa trobar un qualificatiu per titular aquest relat Ferran. és immens! Has demostrat tenir un cor com un cabàs! La transmissió d'un sentiment, només això i prou! Relat que desprèn un aire d'humanitat i de realitat amagada que, molta gent no vol veure. Una abraçada immensa!

Aleix