La Silissa i en Teòfan

Pelut i polit, en Teòfan, fan de la banda musical Pi-Los-X (més antiga que l'anar a moto) esperava la Basilissa.

-Silissa, digue'm Silissa.

S'havia alliberat de la silicona als pits, regal d'un amic e amant alhora estupend i no estupend, qui acabà ofegat en una riuada de pocs pams, ell que no sabia surar al medi líquid, en aquell cas de to fangós. S'hi enfonsà com un bunyol deforme, tou i ensucrat i, a més, i el pitjor: amb massa pes, carregat d'anells a cada dit, elaborats amb el marfil de les dents sanes que durant lustres extreia al clientam del seu centre, dentista d'anomenada amb una recepcionista-secretària de cara de fada bleda, la Basilissa, amb les dents col·locades d'una manera estimulant per procurar-se més periodicitat de visites atretes/atrets per la minsa separació de les dues peces centrals superiors que feia que l'etiquetessin de 'conilla', dents de libidinosa, dents que sensualment fregaven el llavi de baix.


Un cop el dentista fora de combat davant l'irrisori embat metereològic, la Basilissa respirà, lliure. També es tragué els braçalets regal d'ell. Braçalets que li feia angúnia de dur: semblava que volguessin mossegar.


En Teòfan el conegué via cercar entesos en arranjar mandíbules d'aire pro-sexe. Havia de ser assequible i ràpid. Comptava amb una economia escassa. Els sous de gairebé dos anys a la consulta els havia exhaurit l'hipoteca d'un familiar extremament caradura que li endossà, enredant-la. Tot un periple d'accions dugué a terme, la Silissa, per desfer l'embolic. Endebades. El malparit ho havia lligat tot amb malintencionada habilitat. Es dedicava a viure sent un vividor. Quan li va ser diagnosticada la malaltia letal, el paio allargà, allargà, allargà massa, com si fos imperible i, per acabar-ho d'adobar, la Silissa se n'hagué d'encuidar. El dentista no col·laborava gens.

-Només sóc amic e amant. Ehem...i jefe.




Una menta poleo bullint es demanà ella tan bon punt la cambrera els va atendre, havent-se reunit just al centre d'un pont cèntric i turístic d'una ciutat de mida petita que no era no la d'ella ni la d'ell. A la Silissa i en Teòfan els agradava, de canviar de lloc de trobada. Des que ella gaudia d'una dentada arreglada, havia aconseguit una feina senzilla d'acompanyant de bus per escolars i per persones amb discapacitat. Anul·là l'oferta d'una revista pornogràfica que volia explotar com 'insinuava queixalades i xuclades': així se li havia descaradament demanat, contracte a punt.

En Teòfan era tímid.

En Teòfan era un excel·lent llimador dental, entre d'altres variacions de la tipologia d'habilitats que el conformaven.

En Teòfan estava en l'etapa d'home jove a home madur. Començava una mà dura que li estava bé i que li feia avorrir anar de concerts compulsivament (a vegades sota el shock-teràpia d'un video curt d'hipnotisme transformacional que, si no passava a una segona part no gratuïta, més aviat li agreujava l'estat home jove tímid en estat segons com lànguid). Hi anava solet o amb una colla de semi-amics de poques hores esdevingudes pseudohores. Es recloïa arxihores, en canvi, atenent encàrregs variats relacionats amb dents, colzes i fins i tot algun taló.

-Ets un crack!-exclamà la Basilissa, contenta de compartir estones amb un amic-amic sense dret a frec.

De moment.

-Ets un crack!-repetí, usant aquella expressió gens culta.

Ell es demanà una infusió com la d'ella. Xarrupant i fent glops, amb l'aroma de l'herba i el baf del vapor a les ulleres d'en Teòfan, la Silissa va proposar:

-Després de la feina tan ben feta, Teòfan, ens hem vist cinc vegades. Hem conversat no insuficientment, però em faria gràcia que ens contéssim alguna cosa peculiar. Fa?

Pelut i polit, ell, empassant un glop de pressa pres de certa vergonyitis, assentí i encetà amb veu que provava de no ser feble:

-Fa. Fa dues nits, que va ploure tantíssim, va coincidir que jo, sent al llit, descarregava gasos. Hehehe. Per pet que emetia, el cel que s'hi tornava tronant. T'ho juro, com si juguéssim!

Van riure. Ella s'afegí a la temàtica:

-Doncs jo...jo col·lecciono els cilindres de cartó del paper higiènic. Hi dibuixo cares, els distribueixo sobre la tapa del bidet i que em mirin mentre defeco, hahaha.

-Així, per rentar-te...els ha de treure toooots?

-No, l'aixeta del bidet es va erosionar del coll. Està trencada. Es sosté amb prou feines. Una monocomandament és cara, passo. Em rento l'anus asseguda a la banyera, apuntant el cul cap a dins. Hahaha.

Van riure.

De sobte, van sentir unes castanyoles, alegres i divertides. Un grup de pensionistes, amb els audífons molt ben disposats, els havien escoltat. S'havien mirat assentint, havent captat que aquella parella era una relluent esfera composta de dues esferes a dins. Van voler aplaudir-los amb originalitat. Es van llevar les dentadures i, envoltant-los, van fer-les clequejar amb entusiasme. Un gran bon auguri!