La seva mort.

Ho veies tan llunyà, et deies a tu mateixa que aquestes coses no passaven de veritat, que tu mai ho viuries... Et vas arribar a creure fins i tot que la vida era bonica.
Però ara, en la soledat de les llàgrimes, t'adones que t'equivocaves, que el dolor pot arribar a ser tan glaçat que et congela la sang, i ja tot és boira.
Et mires al mirall, t'espanta el que veus, voldries trencar-lo en mil bocins, igual que el teu cor.
Penses que tot està perdut, intentes refugiar-te en els records, però encara fan més mal que no pas la crua realitat que et toca viure.
" Quantes vegades em vaig oblidar de dir-li que l'estimava?" et preguntes minut rere minut, i tenques els ulls, és com si el sentissis parlar, com si encara el poguessis notar en l'aire, i la seva olor perdura.
Finalment un crit d'agonia surt dels teus llavis, s'ha acabat, però ja havia acabat feia temps, aquella nit a l'asfalt de la carretera, on el seu cos va quedar a terra, indefens sota les estrelles, sense vida, mort.