LA SEVA MIRADA, LA MEVA...

En els seus ulls, hi veig els meus. El seu silenci fou també el meu silenci. En el seu rostre, la seva por, la meva. Les meves forces minven mentre la contemplo. Els meus pensaments s'arrosseguen a través del buit del temps. Un pas enrere, gest insconscient que m'aparta. Una lleugera carícia al meu costat, una mà sobre el meu braç per acompanyar-me. La refuso. M'assec davant d'ella sense deixar d'observar-la. Encara em sembla escoltar les passes d'ell, que ressonen com fantasmes i que encara em fan tremolar, cridar en la nit. El seu dolor fou també el meu.
Una llàgrima llisca cap avall. En el meu deliri veig fins i tot quelcom brillant que s'escampa pel seu.
No em puc moure, no puc deixar de mirar-la. Mirall idèntic del passat, d'un temps que vull oblidar.

Algú s'apropa. Senyora! Cinc minuts i tanquem. L'exposició obrirà demà, a les nou, si desitja tornar. Dubta un instant: em permet, senyora, una pregunta? Porta hores davant d'aquesta fotografia. Podria demanar-li per què?
Alço l'esguard, només tres paraules sorgeixen dels meus llavis: ella...sóc jo!
M'acomiado de la seva mirada en silenci, m'acomiado amb ella, del meu passat.