La Setmana Asiàtica I

10 de març, 2007

Surto de Vic amb el cotxe a quarts de vuit del matí i l'avió surt de Barcelona a les onze. A l'avió ens asseiem darrera un grup de joves que riuen i parlen a crits. Transbord a l'aeroport d'Amsterdam, on dinem uns entrepans de formatge i enciam i una porció de pastís de poma. El nostre avió surt a dos quarts de sis. A l'entrada de l'avió agafo el USA TODAY per esbrinar si el meu anglès serveix per alguna cosa. Per poder veure el paisatge a l'arribar al país, a l'hora de facturar l'equipatge a l'aeroport de Barcelona hem demanat els seients del costat de la finestra, i al seient del passadís, al costat dels nostres, s'hi asseu un home que em recorda a en Mark Knopfler. Quan les hostesses passen per demanar què volem beure, en Knopfler demana una ampolleta de vi, quan porten el sopar en demana una altre, i quan la noia empeny el carro passadís avall en Knopfler en torna a agafar una sense que ella se n'adoni.
Em desperto pels volts de la una (¿quarts de vuit a l'hora d'aquí?), i tot i que encara es veu la lluna plena ara el sol brilla sobre els motors. Estic fet caldo. La sintonia de clàssics del rock i el soul que escolto amb els auriculars de l'avió ha donat la volta mentre dormia. Ara sento les mateixes cançons que he sentit ja fa una estona, abans de tancar els ulls. És estrany sobrevolar Rússia al costat de la lluna plena escoltant en Little Richard. Volem més de dues hores sobre immenses planúries desèrtiques. Artèries que travessen les pedres de tons terrossos. Ara ja no sé quina hora és, ni on som, ni quanta estona hem dormit ni quan falta per arribar. Em sento perdut en alguna coordenada fortuïta de l'espai i el temps, més perdut del que m'he sentit mai. Agafo el USA TODAY i al capdavall de la primera pàgina hi anoto algunes frases soltes, fragments de consciència, llampecs d'experiència als quals més tard hauré d'atorgar un sentit.
La impressió que tinc a l'arribada no és la que m'esperava. M'imaginava Pequín com una ciutat à la Blade Runner, amb rascacels il·luminats i pantalles gegants a les cantonades, grans embussos en carrers molls i fumosos. Però la impressió que em dóna des de l'avió, a primer cop d'ull, és la d'una ciutat dispersa i funcional, una ciutat lletgíssima. Veig blocs de pisos immensos d'una fredor inhumana que estan agrupats per colors. A dins de l'aeroport ens esperem per mostrar els visats i la paperassa que hem hagut d'omplir a l'avió (¿si tinc la grip aviar? No, que jo sàpiga no), i tinc la impressió que ens detindran o ens ficaran a la garjola o que ens apallissaran o descobriran en nosaltres algun assumpte brut.
Quan ja hem recollit les maletes, mentre espero amb el carro que en Joan, l'amo de l'empresa per la qual treballo, bescanviï uns dòlars, vénen tres policies xinesos. Un d'ells aguanta la corretja d'un setter blanc amb taques negres que de cop i volta aixeca el nas i accelera el pas i es dirigeix al començament de la cinta mòbil que encara transporta maletes. Els tres policies el segueixen corrent.
Falsa alarma: eren unes caixes planes que semblen d'ensaïmades. El setter seguia l'olor del menjar. Tanmateix, el policia que aguanta la corretja, per estar del tot segur que és tracta d'un error segueix a l'animal, i quan aquest arriba a la propietària del paquet i l'agent observa que és una dona de mitjana edat amb un aspecte gens sospitós, s'oblida del tema. No sé quina imatge se suposa que ha de tenir un narcotraficant, potser ha de ser un home amb la pell fosca, la mirada de glaç i les galtes marcades.
Sortim de l'aeroport i al fons es veu una pantalla gegant que profereix imatges electròniques, filmacions publicitàries. A fora hi fa un fred que pela. Agafem un taxi que ens porti a l'hotel. La majoria dels taxis que hi ha per aquí són Hiundays grocs travessats per una franja de color verd llima. Es veuen molts Hiundays, a més dels taxis, i molts Volkswagens també. El nostre taxi fa una estranya olor de resclosit. És un taxi molt vell, amb els seients davanters enfundats en unes fundes blanques de roba elàstica i amb una radio prehistòrica. Pels altaveus se sent parlar en xinès una veu estranya i solitària. El taxista és un home menut i gras que a la foto d'identificació que duu a la guantera porta el cabell més curt que no pas ara; ara porta barba de tres dies i els cabells despentinats i llargs i greixosos, aixafats contra el front.
A la recepció de l'hotel ens demanen el passaport i em penso que l'he perdut. Estic apunt de tenir un atac de nervis, tot i que a la guia del país que vaig comprar a la Fnac abans de marxar hi deia que desesperar-se en públic era considerat pels xinesos un símptoma de mala educació. Mentre busco el passaport ja m'estic imaginant les gestions que haurem de fer per solucionar el problema, les portes que haurem de trucar, les hores perdudes. Finalment trobo el passaport a la butxaca interior del meu anorac.
Aturada davant la porta d'una de les habitacions del passadís amb moqueta vermella que hem de travessar per arribar a les habitacions, potser esperant algú, hi ha una dona amb una cara que no saps des d'on abordar-la, tot un repte a la percepció: rostre hieràtic, els pòmuls alts i marcadíssims i els ulls enfonsats, una boca immensa plena de dents sortides. Em penso que és la cara més estranya que he vist en tota la meva vida. Estranya benvinguda.
Quan ja ens hem registrat i tenim les maletes a l'habitació, llavors tenim problemes amb el mòbil. La sensació d'estar incomunicat en un país estrany on no t'entenen quan parles (hi ha hagut una forta discrepància entre el meu anglès i el de la recepcionista), resulta angoixosa de veritat. Ho intentem i ho intentem i finalment aconseguim parlar amb en Jordi Roca, el nostre contacte a la Xina. Quedem que ens veurem amb ell aquest vespre a les set, al vestíbul de l'hotel, i després de dormir un parell d'hores sortim al carrer disposats a fer un primer tempteig de la zona, a fer una passejada per l'illa de cases contigua a l'hotel.
Encara no tenim clar com s'administra en aquest país el tema de la circulació. La gent creua quan li ve de gust, i si creues quan es posa verd, que és el que fem nosaltres, els cotxes fan sonar el clàxon de totes maneres. Blocs vells d'apartaments negres, tronats, però tots amb el seu aparell d'aire condicionat instal·lat a la façana. Molts restaurants. Pel camí una dona surt d'un establiment i ens pregunta si volem un massage. He dit que no, thank you, sense pensar-ho, i més endavant em preguntaré si li hauríem d'haver dit que yes, please. Podia haver estat una experiència interessant, la mena de curiositat folklòrica que esperen que expliquis quan tornes de l'estranger.
Quan arribem a l'hotel, a tres quarts de set, en Roca i el xinès que ens havia de presentar ja ens esperen al hall de marbre, que avui està guarnit de gala, travessat per una catifa vermella que va des de la sortida de la porta giratòria fins a la zona dels ascensors, on s'espera un grum amb un vestit blau ple de botons daurats i rodons, botons iguals que monedes d'or. En Roca és un home panxut i amb els cabells negres i brillants pentinats amb la ratlla al costat, ni un cabell blanc ni gens ni mica de calvície, llavis prims, de tortuga, ulls grossos i castanys i la pell morena com la d'un turc.
Quan ens veu arribar, se'ns acosta caminant de pressa i ens dóna la mà efusivament. Ens presenta a l'altre home, el xinès. El nom del xinès es pronuncia Daivi, però no tinc ni idea de com s'escriu. Ell també ens dóna la mà i després ens asseiem al voltant d'una de les taules rodones del bar que hi ha enfilat en una punta de la sala. En Joan demana una cervesa, en Roca i jo Coca-cola, i en Daivi un te, que li porten sobre una plata de fusta amb potes rodones que li deixen sobre la taula. Com que en Joan no sap anglès, sóc jo qui ha de parlar amb en Daivi, informar-me dels detalls del negoci, informar-lo de les nostres intencions. Amb prou feines fa dos anys que vaig acabar Administració i Direcció d'Empreses, que vaig deixar de repartir pizzes a les nits i vaig començar a treballar per ell, i ara estic assegut al hall del millor hotel de Pequín, escoltant de fons una noia que toca el piano i parlant de negocis amb un xinès. La vida és molt i molt estranya, al·lucinant.
Quan en Daivi parla se li acumula saliva al mig dels llavis. De tant en tant se li escapa algun capellà. M'explica que ha estat a Vic dues vegades, i quan li pregunto si li va agradar em diu que sí, i, després de pensar-hi un moment, em diu que la va trobar una ciutat molt neta. També m'explica que, quan viatja a l'estranger, a l'hora de menjar sempre busca els restaurants xinesos, i que a Vic també hi va menjar, en un restaurant xinès. Pels detalls que me'n dóna, dedueixo que va anar al restaurant que hi ha al costat de la Carretera General, a prop de l'institut, el Mandarin. M'ha dit que la cuina xinesa que es fa en aquests llocs no és autèntica cuina xinesa. Llavors li pregunto com és la cuina xinesa típica, que jo tenia entès que era molt picant, amb moltes espècies, però ell m'explica que com que el país és tan gran, et pots trobar moltes classes de cuina xinesa diferent. Abans de conèixer bé un país t'han de remarcar les obvietats.
En Roca, amb un gest simbòlic, paga les consumicions amb una Visa Or, i com que no suporta la cuina xinesa i en Daivi la prefereix a l'europea, nosaltres anem a sopar a un restaurant italià i en Daivi a un xinès. Quedem per trobar-nos després.
La conversa durant el sopar gira al voltant del tema de la humilitat. No sé si perquè porta massa dies sòl (porta aquí més de tres setmanes) o perquè és un home angoixat i un home angoixat necessita compartir les seves angoixes per fer-les més suportables, però de seguida m'adono que a en Roca no li costa gens entregar-se, que s'obre ràpidament. Ens explica que el seu pare, que al principi era l'h
umil sabater de Moià, quan va comprar aquella gran empresa a Galícia i es va fer immensament ric, llavors li van pujar els fums. Va començar a "fer el merda", "el fanfa", i a ell, que segons diu és tot el contrari del seu pare, a ell, que és la humilitat personificada, el seu pare li va fer passar molt males estones, moltíssima vergonya. Amb el seu pare ja fa deu anys que no hi parla, ens diu, i llavors la mirada se li extravia i ell s'enfonsa per uns segons en les profunditats íntimes del seu dolor. L'èxit cal saber-lo portar, ens explica tot seguit. Amb el temps també se n'aprèn. Ell n'ha après, amb el temps.
Al principi era massa ingenu per adonar-se de les enveges que creava al seu voltant quan explicava les coses que li passaven, els seus èxits professionals, els llocs remots on el portaven els negocis. És el que li va passar amb la primera dona, ja difunta, del seu millor amic. Ell explicava al matrimoni totes aquestes coses (els seus viatges exòtics, els seus èxits, les seves peripècies) però no ho feia pas amb malícia, per fanfarronejar, sinó perquè eren part de la seva vida, de fet la part principal. No es va adonar fins molt més tard que la dona d'ell s'ho agafava malament, amb enveja, que "no ho païa bé". L'enveja és lo pitjor del món. Viure comparant-te amb els demés, amargant-te amb els seus èxits, recreant-te en les teves mancances, no tenir-ne mai suficient. Aquesta gent viuen malalts, diu en Roca. Quan t'adones que per bé que et vagi sempre hi haurà gent més afortunada que tu, també t'adones de com n'és d'absurda l'enveja.
De primeres m'ha resultat un tipus una mica excèntric, la forma inquieta com et mira, com mou el cap i els braços (sense harmonia ni connexió, una mica com un ninot de drap), les llarguíssimes tirallongues de monòleg introvertit, d'autoanàlisi obsessiu, que no té gens en comte el seus interlocutors. Tanmateix, sembla una persona sincera, honesta, un tipus legal.
Després de sopar ell i en Daivi se'n tornen a Xinji, el poble on ens portaran d'aquí a tres dies, el dimarts. Quedem el dimarts a les deu del matí, al vestíbul de l'hotel, i en Joan i jo ens en tornem a les habitacions. Ha estat un error dormir a la tarda: ara no podem dormir. Hem quedat que, si jo estava despert, ens veuríem a les cinc de la matinada a la seva habitació. Sense dormir ni un minut, m'hi he presentat a les cinc menys deu. En Joan ha tret refrescos, patates i cacauets del moblebar i hem vist el Barça-Madrid en directe per un canal esportiu de la televisió xinesa. Als últims minuts, el Barça ha empatat el partit a tres gols.


¿CONTINUARÀ?