La "Señoreta " Nita.

El col•legi de la “Señoreta” Nita

El col•legi de la meva infantesa va ser el col•legi de la señoreta Nita, señoreta perquè no s’havia casat i señoreta com a sinònim de mestra. Evidentment sota la corrent popular a l’època: el franquisme.
A la paret frontal, un crucifix i dues fotografies, la d’en Franco i la d’en José Antonio.
Els records no es presenten clars, més aviat semblen un cabdell d’aquells que ajudàvem a descabdellar a les nostres mares. Sé que no arribàrem a aixecar la mà ni a cantar el Cara al Sol, però si que resàvem tres cops. Als matins en arribar, l’àngelus quan al campanar tocaven les dotze i crec que al sortir. A la tarda … també resàvem.

Unes taules rectangulars on seien les “grans” i pupitres de dos a la resta de la classe. No sé quants cursos érem però tenint en compte que hi havia nenes des dels cinc anys fins a catorze... compteu.
Mentre les grans feien els seus deures, ens ensenyava la “lliçó” a les més petites o viceversa. No sé com s’ho organitzava, però era el que es feia llavors en els col•legis de poble, i encara ara en alguns continua essent així. A part dels resos, teníem matèries en comú, com ara l’evangeli dels dissabtes al matí, una de les grans –suposo -, dibuixava el tema de què tractava a la pissarra i potser una altra l’escrivia –no ho sé segur- . El que sí que sé és que nosaltres ho copiàvem a la quartilla. Ara us explico què era una quartilla, era un foli quadrat que utilitzàvem enlloc de llibretes. Cada dia en fèiem una i no solíem marxar sense tenir-la acabada, malgrat això jo anava sempre unes quantes quartilles atrassada.
Primer escrivíem amb llapis i quan ja en sabíem, després d’escoltar molts “nos” de la señoreta, un dia arribava el Sí a la pregunta: Señoreta, puc escriure amb ploma?
I aquí començava una etapa nova, ja eres un xic més gran, passaves a un altre estadi. L’obries, no per col•locar-li un cartutx nou, sinó per ficar la punta dins el tinter i, prement la part de dalt, omplir-la de tinta i fer més d’un esquitx a la bata blanca amb el nom brodat a la part de dalt, al cantó dret, només faltaria!
Si eres esquerrana, fusellada! Ai no, m’he equivocat, castigada a escriure amb la mà esquerra darrere l’esquena, imagineu-vos ESCRIURE AMB L’ESQUERRA!
Quan ens preguntava la lliçó, ens posàvem en una rotllana, i a mesura que una s’ho sabia i l’altra no, anàvem avançant, ens avançàvem l’una a l’altra. Recordo una nena a qui m’estimava molt i a qui omplia de petons cada cop que quedàvem de cantó, i feia el possible perquè així fos, m’esforçava més o em deixava passar.
La señoreta solia tenir una botigueta al calaix de la taula, almenys de gomes Milan , mmm quina olor! Encara la recordo, quina il•lusió estrenar-ne una, mirar la capsa, els colors, triar-la… Substituïa les engrunes de l’altra, que s’havia anat arrodonint, arrodonint, fins fer-la desaparèixer. A vegades la mossegàvem i fins i tot arribàvem a menjar-ne una mica. I què em dieu dels llapis, quedaven tan petits que quasi no els podíem agafar. I els “cortes”, aquella olor, aquell gust a ferro, al posar-hi la llengua al mig per la banda de dalt! Oh i falta el millor, ELS LLIBRES, la seva flaire era embriagadora, hi ficàvem el nas a dins per gaudir-ne més, amb quina il•lusió els estrenàvem!
Estrenar en general tota mena de coses, era molt de tant en tant i quan anaves amb alguna cosa nova, et senties diferent, especial, la reina del mambo. I és allò que el que és bo, quan menys millor.
Una llar de foc al bell mig de la paret frontal feia de calefacció, arraulides de fred ens hi acostàvem de dues en dues per escalfar-nos, ben arrimades, es solien aconseguir uns morats que en dèiem “vaques”.
A l’hora del pati teníem entre vàries un jardí, un tros de pati encerclat per pedres, i l’havíem de cuidar. També jugàvem als arbres de l’entrada, a les cantonades, saltar a corda, la rajola, paret anglès, etc. A l’altra banda de pati a vegades ens asseiem sota d’un arbre a xerrar. En ocasions coincidíem que els nens eren a l’altra cantó de la muralla i hi havia un cert contacte verbal.
Això del “recreo” no puc recordar com anava muntat, però el cert és que em veig a mi mateixa aixecant la mà i dient: Señoreta podem anar al “recreo”? La resposta solia ser negativa, fins que en una d’aquestes se’ns donava permís. Potser algun dia s’hi anava sense la meva intervenció.
També aixecàvem la mà per anar al lavabo. Ui aquells lavabos, wàters en dèiem, no tancaven les portes, quina angúnia em feien, jo era súper vergonyosa i tenia por que algú entrés i l’obrís, de petita petita, més d’un cop se m’havia escapat el pipí perquè no m’atrevia a deixar la porta sense vigilància i la mida que tenia jo llavors no em deixava aguantar-la i seure alhora (en aquells temps, ens assèiem).
Era costum contribuir a l’alimentació de la señoreta, portant-li tomàquets i altres verdures o fruites de l’hort quan era al despatx; havies de picar a la porta per demanar-li permís i quan te’l donava, entrar i dir-li el motiu. Vermella com un dels vegetals que portava, jo entrava.
La señoreta Nita portava un “moño”, el cabell encara negre amb vetes blanques, i unes arracades que si no recordo malament eren de tanca catalana i no m’atreviria a dir res més, tan sols que eren de la seva “mama”, com ella li va explicar un cop a la meva.
Vivia al carrer de Sant Sebastià amb el seu germà. Més tard va traslladar-se a una casa de la urbanització de Santa Cristina. No me’n vaig assabentar, del seu traspàs. En canvi, sí que recordo la festa de quan es va jubilar als seus seixanta-cinc anys.
Per vergonya meva, recordo una vegada que em vaig xivar d’alguna cosa que havien fet les grans, la qual cosa els va comportar la seva corresponent reprimenda i el meu qualificatiu de xivata, però no va durar gaire. Ho vaig fer perquè estava enfadada amb elles, m’havien agafat i “quedat” la meva goma Milan.
Fèiem excursions, anàvem a berenar sota els arbres del mercadal, i caminàvem fins la font d’en Lilou.
I ens dèiem pel cognom, mai he entès què tenien de dolent els noms de pila. Bofill, Bahí, Piedra, Gelabert, Pagès, Marull, Font, Güell… però a la señoreta bé que li dèiem señoreta Nita.
Quan havia de venir una inspecció –perquè venien “señors o señores” inspectors- mai he sabut ben bé si a inspeccionar al mestre, als alumnes, a veure si l’escola tenia les fotos ben posades...-, el cas es que ens alliçonaven el que havíem que fer, aixecar-nos i saludar quan entrés l’inspector, no parlar, venir de casa ben netes i enclenxinades i respondre – Aiiiiiii, com s’assecava la gola, de set nerviosa- correctament al que se’ns preguntava, que per sort la mestra ja tenia una idea del que seria i ens ho estudiàvem.





Aquí s’acaben els meus records, però n’he empaitat de nous que suposo que agraireu:
Són d’una companya de col•legi, recent retrobada en això de l’aprendre, que afortunadament no s’acaba mai. Li direm Neus.
La Neus té arxivat que, a més, feia classes nocturnes a les grans que feien batxillerat (avantatges d’estar soltera).
I ens diu: Recordo com si fos ara que un dia em va castigar al vestíbul i es va oblidar de mi, fins que no van acabar la classe de batxillerat no vaig poder marxar a casa. Devien ser les nou del vespre!
D’aquí es desprèn que els pares tenien prou confiança en la senyoreta i en la seguretat de tenir la nena al carrer. Tan de bo la tinguéssim ara!
Respecte a les quartilles de les quals us parlava abans, ella recorda que: “Cada mes les ordenava (les de cada alumna), hi posava una cartolina davant i una altra darrera. En la de davant es llegia -deberes escolares-, amb lletres de colors escrites per ella mateixa i ho adornava amb unes floretes molt ben pintades. Fet això, les foradava amb un trepant i les lligava amb una cinta de ras”.
Mmm, aquest record m’ha traslladat en el temps i quasi les toco, com m’agradaria veure’n una ara, segur que feien goig.
La Neus em recorda també que: “La taula de la senyoreta era a l’esquerra de la paret on hi havia la llar de foc, i la pissarra a la dreta. Ens passàvem moltes hores cosint, generalment a les tardes i els dissabtes al matí (no, si ja us dic, entre resar, cosir i arreglar el jardí…). Personalment recordo haver-hi anat algun diumenge a la tarda”.
Ui, jo no!!! Neus, és que l’assignatura, crec, i no és per res, que t’anava com anell al dit.






Nota: Señoreta, moño, señores i señors els he escrit amb “Ñ” com a símbol de la situació del català als anys 60, que és quan transcorre “l’acció” (la Ñ representa España).
La situació... continua més o "meñs” igual.
Tan sols trovareu una “señoreta” entre cometes, ja que he considerat que n'hi ha tantes en l’escrit que podrien destorbar.