La senyora Carmeta i el Manelet (I)

Un relat de: Montseblanc
La senyora Carmeta camina segura i altiva travessant la plaça del poble. Sap que amb el seu taloneig i el seu pas elegant i decidit sempre hi ha algú que la mira. No ho fa perquè sigui massa presumida ni vulgui cridar l'atenció. Més aviat és una manera de mantenir la seva imatge. Als pobles petits ens podem trobar tots els estereotips. La vídua alegre, l'home gandul, el triomfador, la marassa... I la Carmeta és la senyora. I tots li diuen "senyora Carmeta". Està a punt de fer seixanta anys i en fa cinc que va morir el seu home. Ell era el notari del poble. I no se sap ben bé com, la Carme, la noia de Can Poma, va passar a ser la senyora Carmeta. Va ser abans de quedar-se vídua, però la Carmeta no sabria dir en quin moment exacte.

Ella manté la imatge que el poble espera d'ella. La vídua que viu sola, que té cura de la seva casa i de la filla i els nets quan la visiten el cap de setmana. Sempre vestida amb bones robes, moltes fetes encara per la modista de tota la vida. Discreta, amb classe... La Carmeta de vegades es cansa del seu paper. Bé, no és ben bé un paper però de vegades, com ara a l'estiu, li agradaria posar-se un vestit de flors sense mànigues, com quan era jove, i sentir l'aire acariciar les seves aixelles. Però ara ja no té forces de trencar amb res. No vol que les veïnes, les conegudes de tota la vida, xerrin a la seva esquena per un trist vestit.

Així que avui, finals de juny, tot i la calor que fa a la plana osonenca, la senyora Carmeta surt al carrer amb sabates tipus saló de color negre, amb bastant taló, mitges fines d'estiu, faldilla negre que arriba fins més avall del genoll, brusa blanca de lli, amb el coll camiser per mostrar les perletes al voltant del seu coll, les que li va regalar el seu home, en gloria de Déu estigui.
És una dona alta, ni prima ni grassa, amb un cos de moviments quasi felins que queden anul.lats sota el seu uniforme de vídua impecable.

La Carmeta entra al sindicat. És un edifici gran, una espècie de magatzem on venen fruita, verdures i totes les coses que poden fer falta al pagès. Li diuen el sindicat encara que el seu veritable nom és "Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos". Una espècie de cooperativa que es va crear als anys quaranta. La Carmeta creu que ara es diu "Cambra Agrària" però la gent sempre li ha dit el sindicat.

S'està fresc dins l'edifici vell, de sostres alts. Fa olor de préssecs madurs, de planter de tomaqueres tardanes, de pols i humitat. La Teresa, l'encarregada, repassa la Carmeta de dalt a baix. Li fa enveja sana aquella elegància, aquell saber estar natural... La Teresa doblega una mica el deu davantal perquè no es vegin les taques acumulades de tota la setmana.

La saluda amb un "Hola senyora Carmeta, què li poso?" I la Carmeta comença a demanar fruita i verdura, un kilet d'això, un quart d'allò altre... De dins la foscor del magatzem surt un noi, un adolescent, alt, robust, amb un cos d'home que li rebenta per tot arreu i una cara de nen que es resisteix a la mutació natural que tots hem de passar. El nano porta un mono blau i un sac de patates carregat a l'esquena. La Teresa el renya "Manelet, t'he dit mil vegades que els sacs de patates els traginis amb el carretó" i el nano contesta "mama, estic fart que em diguis Manelet, collons". Així que la Carmeta dedueix que aquell nen que cada any per les vacances del col.legi ajuda a sa mare al sindicat, és ara un vailet amb cos d'home.

Fa cinc anys que la Carmeta es vídua, ja ho hem dit, cinc anys en què no li ha passat pel cap, al menys de manera conscient, el cos de cap home. Ni tan sols del seu, de fet molt menys del seu... En els darrers anys, entre ella i l'Antonio, el que hi havia era una amistat profunda, però res més.

Per això la Carmeta es sorprèn del que sent a dins, només ha pensat que aquell nano tenia un cos fort, tot nou i a punt per viure la vida d'adult. No és pas un pensament dolent ni anormal, però feia tant de temps que la Carmeta no pensava coses d'aquestes que s'ha enrojolit tota ella. La Carmeta té la pell molt blanca, els ulls negres com el carbó i el cabell ros recollit en un monyo discret, com no. Ara una lleugera capa de suor li cobreix la pell del llavi superior i els ulls se li humitegen. Continua fent la seva comanda mentre mira el nano que ara treu les patates del sac i en va fent borses d'un quilo. Recorda que de petit era un nen molt maco, el cabell arrissat i roig, la cara plena de pigues, els ulls verds com el vidre de les ampolles de cava quan es trenca. Ara aquella cara encara hi és però es com si sota la pell li bullís una altra persona, un mascle que vol usurpar el terreny, que demana aquell cos per ell, perquè ja li toca, perquè és llei de vida (jeje).

La Carmeta està tan embadalida en els seus pensament que no s'ha adonat que el noi la mirava. Ell ha admirat la pell fina de les galtes, el color de rosa preciós que les taca, la suor que fa que el coll li brilli, les perles nacrades quasi apretant la pell, el naixement dels pits, quasi imperceptible, i el que l'ha excitat, els mugrons de la senyora Carmeta que s'han posat durs amb la frescor del local i que es perceben lleugerament sota la brusa d'ella. Té quinze anys, amb poca cosa en té prou per trempar, i sent com la polla li apreta sota la panxa. Ja ha acabat de posar les patates i se'n va al fons del magatzem a buscar un altre sac.

A fora arriba una furgoneta que s'aparca en doble fila i que fa sonar el clàxon. La Teresa surt corrents, és el viatjant de les olives. Fa un crit cap dins l'edifici "Manelet, acaba de despatxar la senyora Carmeta, si us plau".
No és normal que a la senyora Carmeta la deixin així penjada, sense acabar de despatxar, però ella no s'immuta, encara li tremolen les cames per la seva reacció davant d’aquell nen que coneix de tota la vida.

I el Manelet que no surt, així que la senyora Carmeta entra cap dins el magatzem. Passa prestatgeries farcides de menjar per gats i gossos, de verí per matar les plagues, de borses de pa sec pels porcs... No troba ningú. Com més endins més fresc s'està i menys llum hi ha. Arriba al final d'un passadís i se n'adona que per allà no hi ha sortida, ja està punt de fer la volta quan sent una respiració. Força una mica la vista i veu assentat sobre els sacs de patates al Manelet. Porta el mono baixat fins els genolls. Està espatarrat i nu sobre els sacs, el cos d'home amb pell de nen lluent de suor. Els mugronets durs i petits, quatre pels al pit, quatre granets a la cara... La senyora Carmeta mira la cara del noi, ell la mira sorprès, no sembla que ell es volgués exhibir davant d'ella, més aviat ha estat casualitat, però ara ell no recula, ni es vesteix ni diu res. Continua allà, nu com un Déu i amb una polla gran i dura a la ma que continua pujant i baixant, sembla que independentment del que el nano pensi.

La senyora Carmeta no se n'havia adonat, "què tonta" pensa ella. Un nano masturbant-se davant d'ella, la senyora... Hauria de recular, marxar corrents... Però els dits humits que pugen i baixen pel tronc d'aquell penis llarg i gruixut l'hipnotitzen. Ell gemega fluixet i com que veu la dona no s'espanta, ni crida ni res, augmenta el ritme de la ma. Cada cop que la ma baixa fins a la base de la polla, la senyora Carmeta veu el gland fosc i brillant, inflamat al màxim.

Ella es posa una ma a la pitrera i es treu un mocadoret impregnat amb aigua de lavanda. Se'l posa davant la boca. El nano pensa que potser és perquè fa pudor, potser perquè li fa vergonya, o ganes de vomitar o potser és que es posarà a plorar... Però no, la senyora Carmeta, que ha de mantenir el seu paper fins el final, ha tret el mocador per guanyar temps i per poder seguir mirant aquell mascle que estrena cos des del darrera de l'escut del seu mocador de vídua decent. El mira intensament, als ulls, als mugrons, al melic, a la polla que ara té una gota de vidre fos a la punta...
Fins que sent la Teresa cridant i la senyora Carmeta fa mitja volta i torna al taulell de fora ràpidament.

Comentaris

  • Avui l'he vist[Ofensiu]
    Montseblanc | 13-12-2017

    Gairebé fa set anys des que vaig escriure aquest relat. I a la senyora Carmeta no l'havia tornat a veure. Vull dir la Carmeta de veritat, la que em va inspirar l'escrit. I avui l'he vist, a la fira de Santa Llúcia. Quines coses, no la veig al poble i l'he anada a trobar allà, davant de la catedral. Ens hem saludat amb una lleu inclinació dels caps. Mare meva, si sabés ella el que em vaig imaginar només de mirar-la, tan arreglada i tan ben posada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: