La secta

L'abstinència per part de la comunitat de tota mena de coses era preceptiva. El guru així ho assegurava, era indispensable per arribar a bon terme, per pujar fins al capdamunt. El seu discurs era molt poètic.

Sempre tenia a la boca paraules estranyes, que inventava ell mateix. Paraules quels altres no comprenien, i que eren el resultat de pregones reflexions, de torsions del seu cervell, que acabava la jornada fatigat.

Per això li calia prendre alguns remeis, dels que no especificava l'origen. Aquests beuratges li servien per recuperar la seva serenitat, que per altra banda no havia perdut, perquè mai no havia estat en perill.

En tot el dia ni en un sol moment dubtava. La seva veu era ferma, com les seves conviccions, ell era el guru i havia de pensar per tothom, havia de sacrificar-se també, tot i que no massa.

Els seus seguidors feien la feina principalment, la neteja de les seves estances, l'elaboració dels àpats, l'escombrat del pati. El guru només es dedicava a la reflexió, per tal de trobar les paraules.

Unes paraules maques, no cal dir-ho, intrigants, però potser insuficients per substanciar la seva manca d'activitat. El guru sempre tenia altres coses a fer, coses importants, transcendents, com per tacar-se les mans.

Les feines de cada dia les deixava als altres, que eren els encarregats d'embrutar-se i d'enfangar-se, el jardí s'havia de cuidar, algú ho faria, perquè el guru hi pogués passejar, i pensar.

Aleshores li venien al cap les seves idees genials. Que si la transcendència, que si la permanència, que si totes les ències. Del seu costat només hi havia paraules, el seu món eren les paraules, les que havia de transmetre.

Ho feia amb dedicació. "Us heu d'enspirar", deia, ningú no l'entenia. Un altre cop deia: "Qual que despugeu l'encens". Tampoc no entenien res. O: "Furgueu la pensamentura". Això ja s'entenia més.

Els acòlits no tenien cap ganes de comprendre'l. Seria per tornar-se boig, segurament. Cromprendre aquelles coses no podia fer bé al cervell. Calia mantenir-se al marge, i complir les ordres.

El guru de tant en tant s'aferrissava amb algun del seus acòlits. Aleshores es trobava molt lluny de la serenitat, la pau interior li era aliena. Esbroncava. Els altres acòlits s'alegraven de no ser-ne les víctimes.

Però les ires del guru tocaven a tothom, a qui havia netejat el rebedor, a qui havia espolsat les catifes, a qui havia fregat els plats, els que esporgaven les closes d'arbust, a tothom en general.

Però el guru no havia de preocupar-se de petiteses. S'estimava més adorar les seves paraules, trobar-ne de noves jugar en elles. Les paraules li feien companyia, se sentia més sol al seu costat.

Per això les manipulava, i no tenia temptacions de creure-se-les. Només eren pels acòlits, el seu aliment espiritual. Ell els havia d'alimentar, amb la seva saviesa, i amb el producte del seu pensament esclarit.

El seu grau de brillantor era tal que deixava bocabadats els acòlits i seguidors en general en actes públics. Aleshores desplegava tota la seva retòrica, que no val la pena reproduir. L'as del verb en acció.

Així era ell. Li agradava pensar que tenia totes les gràcies, principalment la de psicologia, i que ningú no se li podia resistir. Desprès veurem que quan el varen ingressar a la garjola per sectari va poder comprovar que no era així.

Però abans del seu pas per la presó, en justa condemna, encara li quedaven moltes hores de meditació sota un llimoner, de fullatge atapeït, a on li agradava manipular el seu pensament, per aprendre a manipular el dels altres.

Tenia certament aquesta mania. Volia convèncer els altres de coses que en realitat no pensaven, i fins i tot s'aventurava a provar de fer-los creure que havien comès errors que havia fet un altre.

Els acòlits tenien fe en la seva doctrina, i no volien adonar-se de l'engany, i culpes seves eren assignades a d'altres. Era un estatge més en el camí de la perfecció, així ho predicava. Els altres havien d'obeir, sense condicions.

Fins i tot quan es donava el cas quel que deia el guru era manifestament fals. Volia convèncer'ls que els quadrats eren cercles i els cercles quadrats, i que el sol sortia per l'est i es posava per l'oest.

Els acòlits seguien la seva doctrina, perquè no en tenien cap altre, i acostumats a l'absurd de les seves afirmacions tornar a la lògica els hi semblava massa fatigós, un esforç inútil, que podien evitar.

Era molt més fàcil viure en l'absurd. El guru ho sabia i provava de transmetre'n tant com podia, i de desestructurar el pensament dels seus acòlits, per tal que no poguessin rebel·lar-se.

Mes ni el guru no era conscient de la seva manipulació. Ell era el primer a creure en el seu destí privilegiat, i en creure quels altres, tots els humans, eren els seus servidors, i que se'n podia servir per tant.

Era un dret que tenia en exclusiva. I creia en la seva lògica absurda, i en les seves paraules. "Això és tramuntanador", deia referint-se a un comentari d'un acòlit. "Em puja el peu de just orgull", adjuntava.

Els acòlits ni volien ni podien comprendre'l. S'acontentaven a seguir al seu costat i poder admirar la seva obra dialèctica, que era complexa, i de tradició purament oral. El guru no volia que res s'escrivís.

Considerava un acte d'assassinat de la paraula dinàmica deixar-la morta a sobre d'un paper, sense permetre-li evolucionar. I per ell el mot era la més alta creació de l'home a la terra, no es podia menystenir.

Odiava visceralment tots els sistemes d'escriptura. Puix que el seu món era l'eloqüència, i fora d'ella se sentia desarmat. No volia escriure. Les seves paraules eren massa dignes per a un paper.

Però tornant al seu ingrés a la presó, per un període de dos anys, val a dir que fou un succés traumàtic a la seva vida, que no esperava, creient realment que era l'escollit, que havia assolit alguna mena d'esclariment.

El món no reconeixia la seva autoritat verbal, la seva capacitat innegable, el món era sord als seus precs. El jutge era un incompetent, el que li va tocar, i els advocats uns venuts. El volien entre reixes a qualsevol preu.

I a dins de la presó va poder fer nous acòlits. L'experiència li ensenyà per primera vegada, després n'hi hauria altres de reclusions, que havia de protegir-se, de les males persones, dels que xerraven massa.

Hi havia hagut famílies que l'havien denunciat, per allunyar els seus membres pertanyents a la secta de la veritat, que ell encarnava. Això s'havia d'evitar, per mitjà de les amenaces, ell havia de ser un personatge secret.

Com un emperador de l'antiga xina, reduït al seu palau. Les coneixences que havia fet a la presó li serviren per crear-se un cos de seguretat, implacable, temible, quels acòlits respectaven.

Igual que si es tractés de la mateixa figura del guru. D'aquesta manera aconseguiria retardar el seu reingrés a la garjola, perquè la seva figura no era coneguda dins el gruix dels acòlits, només els de més confiança en tenien accés.

Així aconseguia quelcom. Però en un altre ordre d'esdeveniments val a dir que la seva doctrina variava poc amb el temps, i que les seves paraules estranyes eren si fa no fa sempre les mateixes. Els acòlits canviaven.

Per això no tenia gaire necessitat de renovar-se. I els íntims, els que anomenava sacerdots, no tenien objeccions en aquest respecte. Tant els hi feia ques repetís, amb tal que pogués aplegar prous acòlits.

Per mantenir-lo a ell, el guru, i als sacerdots. Tenien una comunitat ben parida, de portes endins, sustentada per tots els beneits quels seguien, per les seves aportacions patrimonials i econòmiques.

D'entre els sacerdots hi havia de tota mena. Els que refinaven les paraules inventades pel guru, i en treien variants o frases més o menys reeixides, i els que administraven els bens, la seguritat, la intendència, les eventualitats.

Era un veritable govern. Que acabava amb un nou ingrés del guru a la presó, sovint preventivament, perquè després al judici no es podia demostrar que realment fos ell el guru, i que tingués muntada la seva organització.

Tal era el secretisme que la presidia. Ni papers de cap mena ni noms veritables als comptes corrents, ni escriptures ni res de res. Els fiscals no tenien a on agafar-se, només als testimonis.

I no hi havia escriptures perquè els bens immobles eren venuts immediatament, tret d'alguns que es mantenien com a seus socials. D'aquesta manera el capital del guru s'acreixia, sense afectar-li l'empresonament.

Ningú no sabia de quan disposava realment, en comptes a illes i penínsules perdudes per la geografia del món. Ni ningú coneixia les claus. De fet hi havia el perill que el guru traspassés sense revelar-les,

Era un perill molt evident. Els seus guardaespatlles, al final de la seva vida, ho comprengueren. Dels que havia conegut a la presó encara hi quedaven, i de nous més joves que havien de fer la feina.

Sotmeteren al guru a una dolorosa tortura, al final de la qual i abans de rematar-lo, confessà una per una les claus de tots els comptes, i condemnà enèrgicament i previngué de grans desgràcies els sues supliciadors.

Desprès, d'entre la patuleia de delinqüents, es repartiren el botí. El cos sense vida del guru restà a la seu de la secta on l'havien torturat durant ben bé una setmana. L'olor de la seva putrefacció fou la que alertà els veïns.