Cercador
La Sazeia
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Allà a mig matí, la feina enllestida, la Sazeia s'asseia en un banc pelat que no seria repintat fins que acabés una crisi que no tocava fons.
S'asseia, la Sazeia, tancava els punys i estirava els dits índex. Els feia arribar al rostre per resseguir les celles, molt lentament. Amb aquest acte s'enduia cabòries. Resseguia arcs. Els ulls closos. Es dibuixava, a poc a poquet, l'arc invertit d'un somriure.
Aquella dona aleshores podia entomar el mal que li feia el món. No feia gaire se li havia mort la mare, després d'una estada llarga a Llarga Estada, irrisòria propietat commutativa amb tiquet cap al més enllà, qui sap. Havia comprat un ram de flors en agraïment a la tasca de la doctora i les infermeres. Però aquelles roses no feien olor i si les volien mantenir uns dies calia tenir-les amb aigua i una aspirina, com un bòttox vegetal, volent ignorar tothom que l'efervescència no es recupera així.
La Sazeia deslluïa els seus cinquanta-dos anys. Li penjaven les galtes (totes les galtes) i la pell tenia el color de presons de quatre parets amb portes i finestres de decapé forçat.
Era un una plaça de barri de gent que no arriba ni a mig ni a quart de mes. Els blocs de pisos a banda i banda mostraven una nuesa deixada i costava trobar traços de subtilesa que engrandissin l'ànima a pedaços, necessitat constant.
La Sazeia es posava bé la faldilla de texà de color beig. Aquella predilecció per un to neutre no l'afavoria. La resta de roba era encara més clara. Ni l’anar tenyida de ros oxigenat amb els cabells curts perquè la cabellera la va jubilar quan va quedar-se sense feina.
El sol picava amb minihostietes escalfaires abraçaires. La Sazeia observava el nuvolam blanc nuclear de mena apocalíptic que de tant en tant gosava obrir algun cony atòmic. A la tarda plouria, típic de maig.
No tenia cap pressa. La filla rondava pels pobles veïns repartint currículums, que la temporada s'estrenava. La Sazeia s'havia entrenat en teixir una tela gruixuda que li privés d'entomar la realitat: la noia de quasi trenta anys només havia treballat en dues ocasions i l'havien despatxada descansats. Era justeta, no hi havia manera que augmentés la paperassa d'estudis realitzats, tampoc. Menjava carrers amb els ulls esbatanats i un caminar de gambades. Qualsevol copsava que no estava bé.
El marit el tenia anorreat al menjador xuclant tele. Patia una malaltia terminal i li havien concedit -després de lluitar molt i pagar advocat- una quantitat mensual quasi igualada al sou que tenia, el de cinquanta anys d'ajudant de barberia.
La Sazeia es deixondia cada dia, no hi havia més remei. Si queia, no l'aixecaria ningú. No s'ho podia permetre.
Sí que es podia permetre el banc i la plaça i aquelles estones, encara que fes vent i fred.
La Sazeia deixava passar retalls de la calaixera mental. Allò la traslladava, tot i que no podia triar les imatges. Elles manaven.
Aquell dia li va venir al cap una carretera dalt d'un pont i la poca nosa per a les rodes dels vehicles que suposava un animal atropellat i redüit a una pell enganxada a l'asfalt fins que no en quedés quasi res. A baix, el riu baixava cantant, encara que no es sentís. En finalitzar aquell tram, els marges de la comarcal regalaven roselles, flors de pastanaga borda i cards d'un lila calmaire i la Sazeia havia pensat que eren el dol amorós a l'esclafat.
Aquell dia va veure un gos lligat a la via del tren i el propietari llòbrec que l’hi havia col•locat com marxava a cuita corrents. La casa de la infantesa davant el camí del tren havia fet emmagatzemar aquella atrocitat a la Sazesia. El trontoll del comboi a cada hora i totes les figures de ceràmica esquerdades o mutilades, cap s'havia salvat. Regals de la tia rica que calia preservar, per què?
Es va aixecar. Era dimecres, dia de trobada dels de la Protectora. Havia quadrat bé les despeses domèstiques del mes i havia pogut comprar una dotzena de llaunetes i un sac de pinso per a éssers víctimes de l'abandó.
Un cop al pis es va prendre un cafè tan soluble que l’ajudaria a dormir a la nit. Es va posar el davantal. Desestendria roba abans de cuinar les faves lletges que venien més barates. En faria prou com per a dos àpats: l'endemà podria estar una mica més al banc.
S'asseia, la Sazeia, tancava els punys i estirava els dits índex. Els feia arribar al rostre per resseguir les celles, molt lentament. Amb aquest acte s'enduia cabòries. Resseguia arcs. Els ulls closos. Es dibuixava, a poc a poquet, l'arc invertit d'un somriure.
Aquella dona aleshores podia entomar el mal que li feia el món. No feia gaire se li havia mort la mare, després d'una estada llarga a Llarga Estada, irrisòria propietat commutativa amb tiquet cap al més enllà, qui sap. Havia comprat un ram de flors en agraïment a la tasca de la doctora i les infermeres. Però aquelles roses no feien olor i si les volien mantenir uns dies calia tenir-les amb aigua i una aspirina, com un bòttox vegetal, volent ignorar tothom que l'efervescència no es recupera així.
La Sazeia deslluïa els seus cinquanta-dos anys. Li penjaven les galtes (totes les galtes) i la pell tenia el color de presons de quatre parets amb portes i finestres de decapé forçat.
Era un una plaça de barri de gent que no arriba ni a mig ni a quart de mes. Els blocs de pisos a banda i banda mostraven una nuesa deixada i costava trobar traços de subtilesa que engrandissin l'ànima a pedaços, necessitat constant.
La Sazeia es posava bé la faldilla de texà de color beig. Aquella predilecció per un to neutre no l'afavoria. La resta de roba era encara més clara. Ni l’anar tenyida de ros oxigenat amb els cabells curts perquè la cabellera la va jubilar quan va quedar-se sense feina.
El sol picava amb minihostietes escalfaires abraçaires. La Sazeia observava el nuvolam blanc nuclear de mena apocalíptic que de tant en tant gosava obrir algun cony atòmic. A la tarda plouria, típic de maig.
No tenia cap pressa. La filla rondava pels pobles veïns repartint currículums, que la temporada s'estrenava. La Sazeia s'havia entrenat en teixir una tela gruixuda que li privés d'entomar la realitat: la noia de quasi trenta anys només havia treballat en dues ocasions i l'havien despatxada descansats. Era justeta, no hi havia manera que augmentés la paperassa d'estudis realitzats, tampoc. Menjava carrers amb els ulls esbatanats i un caminar de gambades. Qualsevol copsava que no estava bé.
El marit el tenia anorreat al menjador xuclant tele. Patia una malaltia terminal i li havien concedit -després de lluitar molt i pagar advocat- una quantitat mensual quasi igualada al sou que tenia, el de cinquanta anys d'ajudant de barberia.
La Sazeia es deixondia cada dia, no hi havia més remei. Si queia, no l'aixecaria ningú. No s'ho podia permetre.
Sí que es podia permetre el banc i la plaça i aquelles estones, encara que fes vent i fred.
La Sazeia deixava passar retalls de la calaixera mental. Allò la traslladava, tot i que no podia triar les imatges. Elles manaven.
Aquell dia li va venir al cap una carretera dalt d'un pont i la poca nosa per a les rodes dels vehicles que suposava un animal atropellat i redüit a una pell enganxada a l'asfalt fins que no en quedés quasi res. A baix, el riu baixava cantant, encara que no es sentís. En finalitzar aquell tram, els marges de la comarcal regalaven roselles, flors de pastanaga borda i cards d'un lila calmaire i la Sazeia havia pensat que eren el dol amorós a l'esclafat.
Aquell dia va veure un gos lligat a la via del tren i el propietari llòbrec que l’hi havia col•locat com marxava a cuita corrents. La casa de la infantesa davant el camí del tren havia fet emmagatzemar aquella atrocitat a la Sazesia. El trontoll del comboi a cada hora i totes les figures de ceràmica esquerdades o mutilades, cap s'havia salvat. Regals de la tia rica que calia preservar, per què?
Es va aixecar. Era dimecres, dia de trobada dels de la Protectora. Havia quadrat bé les despeses domèstiques del mes i havia pogut comprar una dotzena de llaunetes i un sac de pinso per a éssers víctimes de l'abandó.
Un cop al pis es va prendre un cafè tan soluble que l’ajudaria a dormir a la nit. Es va posar el davantal. Desestendria roba abans de cuinar les faves lletges que venien més barates. En faria prou com per a dos àpats: l'endemà podria estar una mica més al banc.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436404 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com