LA SAVIA DE LA VIDA

- Avia – li va dir un Nil de cinc anys – Ja se el que vull com a regal d’aniversari.
- No em diguis – va contestar-li l’Hortènsia amb una rialla als llavis.
- Si. Anirem jo i tu a Disney Land, Paris.
- Tu i jo – el va rectificar la seva avia.
- Bé, es la mateixa cosa. Ens ho passarem pipa.– va dir-li picant-li l’ullet.
- N’estàs convençut?
- Del tot, del tot, del tot... Digues que si sisplau avia bonica. A més ara faré sis anys... crec que ja puc viatjar amb tu sense els pares. Tu i jo sols, eh ? Què ?

El Nil li recordava tant al Mario, sabia robar-li el cor com ho feia ell.

Per tant l’avia i el Nil, van agafar el tren que sortia de Barcelona i que els deixaria directament al parc temàtic.
El nen estava entusiasmat, dormirien en un compartiment amb llits i quan es despertarien ja estarien a Disney Land. Quina aventura!
L’endemà ben d’hora el Nil va despertar la seva avia.

- Hortènsia, Hortènsia ... desperta’t – va dir-li sacsejant-la – que no ens podem quedar dormits, i a més ja es hora d’esmorzar.

La dona, fent-se la dormida, el va agafar per sorpresa, i li va estar fent pessigolles. Un despertar meravellós... Seguit d’un esmorzar frugal.

Es varen instal•lar en el bungalow dels Daltons, van agafar les motxilles que portaven cada un, es va calçar unes botes d’aigua i uns plomes, amb els guants i els gorros de llana i apa... que comences l’aventura...

El nen no tenia prous ulls per mirar-ho tot.

- Oh, avia, aquest és el meu millor aniversari... Mira la Minie... Hola Minie...

No varen parar fins l’hora de dinar.

Un Mac Donald va fer les delícies del Nil que estava en un núvol.

- Avia desprès tornarem a pujar en aquell tren de l’oest eh... és que mola molt.

A la taula del costat seient un senyor de cabell blanc i un nen de l’edat del Nil..

- Disculpi el meu atreviment, però he notat que son catalans? – va preguntar aquell home – Ai, perdo, quina descortesia, em dic Pol de Miguel i aquest marrec d’aquí és el meu net el Biel.
- Hola, soc la Hortènsia Roux i ell és el meu net el Nil.
- Encantat.
- Igualment... va dir amb la veu esquerdada l’avia.
- Què li sembla si juntes les taules i dinem tots plegats? – i en veu baixar va afegir – estic esgotat i no fa ni un dia que hem arribat.
- Oh, si, si us plau. A més ens mereixem un bon descans.

Els nens es varen aixecar de taula desprès d’haver demanat permís i se’n anaren a jugar fora a la zona habilitat per la quitxalla.

- El seu marit els acompanya?
- No, no, el meu marit esta... no, no ens acompanya. I la seva esposa?
- La meva dona a preferit anar-se’n a Eivissa amb el seu grup de ioga.
- Ah... va respondre la Hortènsia – Es bo que cada un tingui el seu espai propi.
- Si, la veritat és que si. Jo vaig intentar seguir a l’Emma però aquesta disciplina no és pas per mi. A més avui he menjat una hamburguesa que estava deliciosa. L’Emma és vegana.
- Doncs jo soc molt normal, molt de bon menjar, no se si m’entén?
- Si, oi tant, l’entenc molt bé. El menjar ha de ser un plaer més de la vida. Em permet que l’invita a un café o bé una infusió?
- Una infusió – va contestar rient la Hortènsia – El café no m’agrada pas massa.

És van tornar a trobar a l’hora de la cabalgata. Quines coses té el destí, ell la va empenyé per que el Biel pogués estar a primera fila. Ella es va girar molesta i al veure al Pol es va posar a riure...

- Caram. Mira que en és de gran això... Quina casualitat.
- Hola Biel – va dir el Nil – vine aquí davant amb mi
- Em sap greu Hortènsia, no era la meva intenció ... Em permet dir-li Hortènsia?
- Si, per que no?
- Doncs jo soc en Pol... Mira que ho tenen ben muntat això d’aquest parc.

Va començar a ploure. La gent va posar-se caputxes i els paraigües varen florir. El Pol, home previsor, duia a més a més un paraigua i el va obrir protegint en un gest de galanteria a la Hortènsia que es va sentir afalagada.

- Gràcies – va dir-li ella somrient.
- Faltaria més – va contestar en Pol – aquests aiguats son freqüents a Paris a la tardor.

Desprès varen decidir anar tots quatre plegats a sopar una pizza.
Resultava que el Biel i el seu avi també estaven allotjats en el mateix poblet de l’oest. Els estaven al bungalow Lucky Luke.

El Biel va voler ensenyar-li al Nil la seva iPad amb els seus jocs preferits.

- Crec que hauríem d’anar a descansar – va dir la Hortènsia.
- Oh, jo estic fresc com una rosa – constatà en Pol – que se’n vagin al dormitori del Biel i tu i jo, Hortènsia, ens prenent un bon gin tònic mentre xerrem. Que me’n dius?
- Que carai, perquè no? – va dir ella.

En Pol va posar el fil musical del bungalow... una selecció de nocturns perfecte per parlar i relaxar-se.
El cansament i l’alcohol varen anar animant a la Hortènsia que va dir:

- Bé, quan m’has preguntat si el Mario estava amb nosaltres,... el Mario, el meu marit, bé era el meu marit... – va aclarir – el fet es que és va suïcidar fa sis anys. Soc vídua.
- Em sap molt de greu – va replicar en Pol – vols que en parlem...
- Amb els meus fills no hem parlem mai d’aquest incident... i jo no tinc amb qui parlar-ne, de fet no hi ha gran cosa a dir... ell va triar i punt.
- Estàs ressentida amb ell?
- Ressentida crec que no és la paraula exacta. El Mario era un home amb molts alts i baixos, de caràcter melancòlic... Érem companys molt mes que un matrimoni. Teníem fills amb comú, però ... ai, perdona si et dic això, però com no et conec doncs em fa menys vergonya parlar-te’n... Vull dir que sexualment, en fi que... ja n’hi me’n recordo.
- Bé posats a fer confidències no creguis pas que el meu matrimoni amb l’Emma segui un conte de fades. Ella viu en el seu mon, té les seves aventures, ella no dona la importància que li puguem donar nosaltres al sexe, per ella és més aviat satisfer una necessitat. Sona cru, però és així
- I tu com vius aquesta situació amb ella? Ho acceptes, o be et fa mal?
- Mai m’ha plantejat separar-nos. Ja li està be a ella. Fa el que vol, es sent lliure, i jo ja soc massa gran per jugar a fer de Casanova.
- Tu creus que a la nostra edat el sexe queda eliminat de la nostra vida?

El gin tònic anava desfent els nusos que la Hortènsia tenia a la llengua.

- Saps Pol, jo encara em trobo una dona atractiva. Tinc 65 anys i encara tinc ganes de viure la vida. No soc una avia i ja està. No sé. No sé si m’explico ...
- T’expliques perfectament bé. Ets efectivament una dona que encara fa girar caps al teu passar. De fet aquest migdia quan he vist que eres catalana he pensat “noi, i encara hi han carallots que se’n van fora a buscar d’altres dones”
- Ai, calla que em faràs enrogir... ja no tenim edat. Jo ja pertanyo al mon de les dones invisibles...
- Lamento tenir que contradir-te però no ets pas d’invisible per mi.
- Els nanos estan molt silenciosos no creus –digué la Hortènsia per parlar d’alguna cosa – hauríem d’anar a donar-los-hi una ullada.
- Hortènsia, espero no haver-te indisposat, i si és el cas et demano disculpes.
- No, no, no és res de tot això és més aviat tot el contrari... M’agrada la conversa que estem tenint.
- Anem a veure els nens?
- Anem – va respondre ella.

Els dos marrecs estaven dormint profundament l’un al costat de l’altre.

- Ostres, i ara com ho faig?

El Pol va treure ell també el cap per la porta i ens varen quedar mirant-se cara a cara.

- Lo millor és deixar que descansin – va dir l’home – no fem soroll i tanquem la porta. Vine amb mi.

I la va agafar per la ma. La Hortènsia no s’hi va resistir. Es trobava a gust, i el gin tònic li havia sentat molt bé.

- Una altre copa?
- Si, encantada.

Havia canviat la emissora del fil musical... Eren dos adults, silenciosos, gairebé dos estranys i es podia palpar una certa tensió en el ambient.

- Em concedeixes un ball ?
- Hmmm – va ser la resposta.

Es van abraçar serenament... anaven ballant sentint l’escalfor l’un de l’altre.

- M’agrada la teva olor Hortènsia.
- A mi m’agrada el tacte de la teva pell...

Ell li va agafar la cara, sense deixar de mirar-la i va dir-li:

- Saps que ara et faré un peto, ho saps...

Ella va fa que si amb el cap...
Va començar besant-li la front, olorant els seus cabells. Li va desfer el monyo que portava i va amagar la seva cara dins d’aquella melena canosa.
Les seves mans estaven lligades al seu coll i la mantenia presonera.
Ella havia tancat els ulls i tenia el cap sobre la seva espatlla. Es sentia protegida, petita... Tot el seu cos tremolava, una dolça lascívia i un desig sexual molt fort s’estaven apoderant de tota ella.

El Pol va besar-li els ulls, un per un, tranquil•lament, sense pressa, va anant baixant seguint la línia del lòbul de les seves orelles, desprès va ser el torn de la seva mandíbula i finalment li va fregar lleugerament els llavis. La Hortènsia tenia una boca generosa... una boca feta per fer petons, i li va dir:

- Mira’m, sisplau.
- T’estic mirant – va respondre ella amb un fil de veu.
- Ara et besaré... ara...

I es van fondre en un bes càlid, humit, dolç, tendre. Llavors les seves llengües es varen cargolar l’una amb l’altra, es van buscar, es van pegar, es van tornar a recargolar, no es podíem separar, els devorava el desig i ells es menjaven l’un a l’altre.

Es van parar per recuperar el alè... Estaven front contra front i un corrent elèctric els recorria de dalt a baix.
El Pol la va agafar per les natges i li va fer notar la seva erecció. La Hortènsia va sentir una humitat calenta entre les seves cuixes... Com el desitjava!

Es van desvestir i es van quedar en roba interior, no tenien pressa...
Ella tenia un bust generós i un escot pigat.
Ell era un home de pit pelut i de pectorals marcats.
Sense deixar de mirar-lo a la cara, ella es va treure el sostenidor i el va deixar caure a terra. Tenia una sina ferma i plena, unes aureoles ben dibuixades i uns mugrons com unes mores madures... Ella li va agafar les mans i els hi va posar als pits... Tota ella bullia de plaer.

La Hortènsia es va estirar sobre el sofà, el Pol la va cavalcar. Li fregava la panxa amb la punta dels dits... El seu ventre portava la firma dels seus tres fills. Llavors va descobrir aquell pubis “avellutat” i ple de rinxols... Era realment una dona voluptuosa.
Ella se’l mirava... Aquella cara morena i solcada per les ratlles de la vida, aquell pit tan ample, aquelles espatlles, aquells matolls que dibuixaven el seu triangle carnal, el seu penis en erecció... I va passar. Es van fondre dins l’un de l’altre, amb les mans i els dits entrellaçats... Els nens seguien dormint.