La sang verda

Se sap que la sang dels animals peluts i la gent del carrer és vermella magrana, i la sang dels rèptils i els nobles és blava llapislàtzuli. Però i la sang dels déus, algú sap de quin color és? Jo ho vaig descobrir per casualitat. Aquesta història és molt antiga i gairebé només me'n recordo a retalls. Com que això ha de quedar per la posteritat faré un esforç perquè càpiga en aquest tros de paper.

Jo sóc un home molt viatjat: ho duc a dins. De ben petit que em vaig quedar sense pares, i com que vivíem en un país molt pobre, encara que no hagués volgut hauria vist món. El primer trajecte gros el vaig fer per mar: vaig embarcar-me amb uns gitanos que deien que anaven a les amèriques a fer sort. Em van dir, si vols guanyar-te la vida és un bon lloc. I com que no tenia una altra idea me n'hi vaig anar.

Aquell viatge va ser molt més llarg que no em pensava: al cap d'un mes van escassejar les provisions, i la poca manduca que hi havia al rebost la rossegaven les formigues per la nit. Me'n recordo del capità, que anava de la proa a la popa, de la popa a la proa tot enriolat i deia, d'on carai surten aquestes formigues del dimoni, si estem al mig de l'oceà i això no hi ha qui ho entengui.

Per sota dents, un dels gitanos va dir: on hi ha podridura hi ha formigues, tota la vida. I llavors un altre, igual de fluix, murmurava: on vas a parar, si són les formigues que podreixen el menjar. Per la nit va continuar la discussió i fent-la petar hores i hores no van dormir gens cap dels dos.

Aviat van començar a morir tripulants: començaven vomitant fel, es passaven cinc nits tremolant i al final la febre se'ls enduia. I era una agonia, la dels gitanos, de tot menys tranquil·la: deliraven com a folls, s'arrossegaven amb espasmes, clamaven al cel o a l'infern i alguns es desfiguraven fins a semblar rates pinyades, amb la cara seca i els ulls lluents.

Jo també vaig caure en el deliri, però gràcies a Déu visc per explicar-ho. Un bon dia em van trobar al meu camarot xisclant amb tota l'entranya, xisclava perquè s'aturés el timoner o tindríem un daltabaix. Deia, si continuem navegant anirem de pet a l'infern. Pensava que ja estàvem molt a prop de la fi del món, i tenia por que si ens arrambàvem més cauríem a l'abisme i ens devorarien les salvatgines. Ja sento el bramul. Quan vaig despertar del meu son infernal tota la tipulació era morta: em vaig posar davant el timó fins que el buc va tocar terra.

Me'n vaig sortir d'aquesta i de totes: de les esculleres de la Patagònia, dels caníbals mexicans, dels temporals monsònics, els cocodrils egipcis, les allaus dels Urals, les arenes movedisses, les llances de foc, les panteres de la selva, els lleons de la sabana i les erupcions del Japó.

Em vaig colrar en el sol ras i sota el fred glaçat em vaig convertir en una fera noble i avisada, que espantava els ocells en la llunyania i aplanava la terra a passos de tità. Havia tocat les cimes del món i el fons del mar, però encara em quedava un paisatge per trepitjar: el desert.

Vaig caminar dies sencers per les altes dunes, només acompanyat per les serps i els escorpins. Vaig atravessar milles i milles de sorra infinita, fins que, per primer cop a la vida, la tristesa em va assaltar. Sense cap enemic a batre ni cap tempestat a capejar vaig perdre la saba vital i vaig llanguir fins a tornar a ser la criatura indefensa d'abans i caure a la fi mort de gana.

Em vaig quedar durant cinc nits estès com un tronc, amb la mirada clavada a les constel·lacions. El deliri, com un fantasma del passat, em va tornar a raptar, i la gola barbollava testaments i invocacions antigues en idiomes extingits, que no coneixia de res però que sortien de la terra, com si els enterrats, els proscrits al desert de tots els segles, haguessin posseït tots alhora la meva veu.

I el matí que pensava que el món m'havia vençut i que moriria enfebrat, igual que els gitanos mariners, va començar a caure del cel una pluja espessa. Però no era fangosa com la de l'Índia ni salada com la dels volcans. No. Era dolça i perfumada: de menta.

Moribund però boig d'alegria vaig fer memòria dels pelicans, aquests ocellots d'aigua dels manglars que es rebenten el pit per alimentar les cries amb la seva sang. Em vaig sobtar fins al moll de l'os, perquè jo em pensava que els déus només feien que beure nèctar i els crits dels mortals els entraven per una orella i els sortien per l'altra.

Era l'últim misteri i ara ja ho sé: la sang dels déus és verda. Verd menta.