La ruta de la rosa

Com cada any, per Sant Jordi, em llevo d'hora i procedeixo al que jo anomeno "la ruta de la rosa". Aquesta consisteix a donar una rosa a cada una de les amigues que són més especials per a mi. Tot i que quasi sempre per qüestions econòmiques no arriben roses per a totes...

Partint de tot l'esmentat anteriorment aquí comença la història...

Són les cinc de la tarda, fa a penes dos minuts que ens em vist i el primer que m'has dit ha estat:

- No estàs cansat de comprar sempre tres roses i anar-nos-les a repartir una per una? - em diu amb una fredor esfereidora, que glaçaria totes les flames i animes que habiten en tot l'infern.

- No - et dic amb el cor trencat, al veure que no t'ha fet i·llusió...

Abans no haguèssis fet això...

Després d'aquest fet... ens posem a parlar... de coses banals...

Mentrestant ni em mires a la cara, et mires la rosa amb cara entre d'indiferència i de fàstic.

Quan acabem de parlar de banalitats, ens despedim, amb dos petons.

Han estat els dos petons més freds que m'han donat mai... més freds que els d'una persona desconeguda... més freds que besar una bella escultura de glaç...

Malgrat tot...
et vull dir,
amb llàgrimes als ulls que...

t'estimo...

Se que t'he d'oblidar ja...

Necesito algun verí que m'aparti de tu... que em deixi pensar en algú i alguna cosa més que no pas en tu...

He de viure sense tu...