La Rose No Sé

La Rose No Sé sí que sabia que es deia Rose No Sé. D'altres coses semblava o que les oblidava o les ignorava. Per exemple, deixava a deure a la verduleria-fruiteria.

-Tinc el cotxe avariat, visc amunt, allà les torres.

Disciplent, cuidant el clientam i la Rose podia ser possible futura assídua, la del local s'oferí a portar-li el gènere amb la furgoneta.

-Ja passaré demà a abonar-ho.

Van passar uns quants dies, en cap dels quals la Rose No Sé va transitar pel carrer on aquell comerç estava situat.

Li venia de família, quedar a deure. Era el deure genètic, quedar a deure.

Per tal de no haver de canviar de localitat -fet típic, en acumular massa impagaments- la Rose No Sé va trobar pertinent, mentre li feien la permanent en una perruqueria on s'estirarien els cabells quan els deixés anar qualsevol subterfugi de la llarga tirallonga que la vividora Rose en disposava. De fet, quan aconseguia desempallagar-se amb tota la cara (la tenia rodona-pa-de-quilo o de lluna en pleniluni) de pagar, notava la satisfacció pregona de generacions d'avantpassats que li feien copets de felicitació invisibles però tangibles per a ella a les espatlles, fantasmes somrients orgullosos que des de l'altre món seguien el caradurisme de la Rose i, de retruc, no s'avorrien en el nirvana etern.

Però, quan les denúncies picaven fort i a la porta en format policia fibrat (la tipologia més usual, com un musculet-man) amb tot molt ben posat, la Rose No Sé sabia que calia mudar-se. Desplegava els seus encants rosenosenians, convencia el desgraciat i adéu.

Un dia va volar cap a ella directe i sense error un colom que transportava quelcom ben agafat al bec. L'au, que patia una malura extesa entre els ocells de moltes comarques, va desplomar-se en posar les potes a terra. Va quedar tombada amb l'ull fos com una bombeta acabada. Ni un so, ni un batec finals. La Rose No Sé va xisclar, va saltar-li de la boca un xiclet de xocolata amb fonoll que estava mastegant, mastegant, mastegant, encara per abonar en un nou comerç d'alimentació flexi. La Rose No Sé va plegar les cames i va estirar esquena i braços cap a l'animal traspassat. Amb una mà va prendre...si allò era una vareta màgica!

"Pots demanar deixar liquidats els deutes, tots"

Aquella veu d'enlloc li va semblar repulsiva, gens per a tirar-hi coets. Com s'atrevia? Va trencar el pretensiós objecte-solucionador, enrabiadíssima. Amb l'escombra va arrossegar el colom al recollidor, amb la vareta destrossada. Va fer via cap a una zona despoblada on el gairebé-esquelet d'un antic mas s'entregava a una existència amb visites escadusseres d'okupes anti-impostos o també de gurus impostors que, al jardí decadent ple d'herbam, al·legant que es tractava d'un emplaçament sagrat, convidaven a profanar des de l'amor a gent en ramats absorbida per l'alternativisme re-new-age i que, aquests sí, per gaudi de l'espai i del guia-còsmic de torn, els entregaven en persona uns quants bitllets que, és clar, no serien declarats.

La Rose No Sé enterrà l'ocell de la bonanova que havia gosat qüestionar-li la tradició-comportament-arcaico-heredat. El va colgar entre les arrels d'una figuera despentinada lliure de jardineria, carregada de fruits madurs que no agafà, eren gratuïts. Una figa li caigué al cap, no estava a punt, desprenia un suc lletós. Estava vesprejant. La dona, de cop i volta, va percebre una suma de respiracions. Va girar-se. Un grup de comerciants, cansats de la No Sé, havia acordat seguir-la i liquidar-la, forma complerta de finar amb la morositat inaguantable.

Quan la Rose No Sé es va unir als seus ancestres a l'ample Cosmos va ser ovacionadíssima. Sí senyora, la temptació de la vareta, superada. Era autèntica, la Rose No Sé que quan recordava el que li convenia: recordava que era la Rose No Sé!