La Rosa Nàufraga

Fa vint anys vaig ficar la rosa que et vaig regalar dins el llibre que em regalares.

Els diners per comprar-la li vaig robar al pare.

Tu vas pagar, gustosa, la multa que la biblioteca et va posar per perdre aquella edició de butxaca de Robinson Crusoe.

No teniem vergonya, l'haviem perdut aquell abril, per primer cop, al camp d'alfalç, sobre una manta i sota el sol.

Fa vint anys que et vaig dir que t'estimava, i avui, quan obro el llibre per les pàgines centrals (crec que allà, sota la rosa seca, en Crusoe rescata en Divendres) veig la flor, que sembla haver perdut la bellesa per a recordar-me la teva falta, i una llàgrima cau sobre la platja de l'illa deserta.

Agafo la rosa i una espina em fa brotar un punt de rabiosa sang vermella.

La nostra filla entra, es jove, i tan maca com tu eres aquell abril, com ho vas ser sempre, com encara ets.

I m'adono que fa vint anys, aquella rosa nàufraga va ajudar-nos a portar-la al món, i aleshores, torno la flor al llibre, li faig un petò amoròs a la galta i li dic quant us estimo.