La roda infinita

La mort, per previsible que sigui, no deixa de ser dolorosa. La vida és així, em deien, sigues forta, però jo no volia ser-ho, no em donava la gana, ningú tenia dret a dir-me què sentir.
Els darrers dies a l’hospital van ser molt durs. Es va anar fent petita fins a desaparèixer. Si hagués pogut me l’hagués amagat en una butxaca, com un ocellet ferit, i l’hagués portat al carrer perquè morís lliure sota el cel blau i no tancada entre aquelles horribles parets grises.
Veure-la de cos present, al contrari del que havia temut, em va asserenar: semblava adormida, tranquil•la, com si d’un moment a un altre s’anés a aixecar per fer-me una moixaina.
Quan els pares van buidar casa seva, se’m va fer un nus a la gola. Tot em recordava a ella i res no me la tornaria. I allà la vaig veure, en un racó del cobert, plena de pols i una mica oxidada: la meva vella bicicleta. En agafar el manillar em van venir a la ment mil imatges: els carrers sense asfaltar, els amics, els jocs, l’estiu, aquella caiguda quan em van haver de posar cinc punts al cap. Què curiosa és la memòria, com pot amagar anys i vivències en un racó i de sobte, amb l’estímul oportú, deixar-ho anar tot en un devessall incontrolable.
I de sobte, el plor per un genoll pelat em treu de les meves cabòries. La meva petita ha caigut de la bici. Li amanyago els cabells, li faig un petó al front i li dic que torni a jugar, que no ha estat res.