La Rita

La mare m'ha dit que aquesta tarda anirem a la perruqueria. Sento un calfred només de recordar el to que ha utilitzat, quina tortura......
Dinem i just quan jo aprofito per a estirar-me al sofá per a fer una migdiada, em crida i em diu :
- Rita, vinga que fem tard... Corre, que no vols que et posin ben guapa?.
I llavors, desganada, amb el meu clàssic caminar lent i tímid, m'apropo a la mare i li faig una carícia per tal de convèncer-la de deixar-ho estar.
No em fa cas i sortim, jo devant amb el cap baix i ella amb el somriure als llavis. El carrer ens saluda amb una abraçada tòrrida i a l'arribar a la cantonada ja sento l'olor de cafè del bar de la Mili, just al costat de la perruqueria.
La mare no fa més que donar-me estirades per a que vagi més de pressa, doncs tenim hora a les quatre i només falten cinc minuts. Encara hem de creuar el parc del Xiroi i sap que em solc entretenir bastant mirant als nens com juguen..... així que, m'agafa en braços per a fer via.

Ja hem arribat. El rètol és d'allò més cridaner... fins i tot de mal gust... Ens reb la Sara, una noia lletgeta, de cabells mal pentinats i ungles rossegades que em diu que puc passar a rentar.

La mare espera asseguda fullejant una revista.

Després de mullar-me, ensabonar-me i passar-me una tovallola aspre pel cap, toca el que més odio.... tallar-me els meus estimats péls. La noieta hi posa atenció i dirigeix les tisores amunt, avall, ara el serellet, ara sobre l'orella.....

- Ja hem acabat - diu la Sara mirant-me als ulls.

La mare, plena de goig, s'aixeca i em redreça el llacet vermell que m'han plantificat entre les orelles. S'apropa i em diu :

- Rita, com has estat bona minyona, et donaré un òs dels que tant t'agraden i demà anirem a còrrer i espantar coloms.

Bordo, però només per a contentar-la. Els coloms em fan la guitza.