La revolta dels objectes

Sempre havia cregut que coses com la revolta de les màquines contra els seus creadors, els homes era un tema de ciència ficció molt adient per fer-ne pel·lícules o novel·les. Algunes, com "2001" ens presenten un ordinador que es rebel·la i assassina els tripulants d'una nau per ser ell qui la domini. En d'altres, com a "Temps moderns" la revolta és molt més divertida, al menys per als espectadors. El que no sabia és que un dia jo també seria la víctima d'un d'aquests moviments d'alliberament de la màquina.
Soc molt afeccionat a la música i al cinema i, com que al cine hi vaig molt poc, procuro no perdre'm cap pel·lícula interessant de les que fan per TV, que són moltes encara que algú pensi el contrari. Com que el que no suporto són les inoportunes interrupcions publicitàries, normalment gravo les pel·lícules i després les veig amb el comandament a distància a la mà per saltar-me els anuncis.
L'altre dia vaig preparar-me una copa de conyac, vaig omplir la pipa, em vaig asseure en la meva butaca i vaig engegar el vídeo disposat a veure una pel·lícula de James Bond que havien fet el dia abans. Al cap d'una bona estona, vaig adonar-me'n d'un fet insòlit: no havien fet cap anunci! La cosa em va estranyar molt, però vaig seguir gaudint de les malifetes del 007. L'endemà vaig comentar-ho amb els companys de feina i ningú no em va creure. Segons ells, precisament aquell dia la "pantalla amiga" s'havia passat moltíssim amb la publicitat.
Vaig posar el meu vídeo en observació i vaig arribar a una conclusió raríssima; no sé com ni per què però el cert és que, quan començaven els anuncis, deixava de gravar. Havia llegit que això era un projecte que havien proposat alguns fabricants, però els anunciants, lògicament, s'hi havien oposat. No podia ser que el meu vídeo fos un prototipus experimental que, erròniament, s'hagués posat a la venda? Seria, és clar, la deducció més lògica si no fos que ja feia quatre anys que el tenia i mai no havia actuat així. Vaig decidir no investigar i aprofitar la situació. Si la cosa era una avaria, no volia arreglar-la.
Poc a poc, però, l'avaria o el que fos es va anar estenent a altres electrodomèstics de la casa. La TV, per exemple, també es va declarar contrària a la publicitat i, quan en feien, canviava sola de canal fins que s'acabava. Després, de mica en mica, es va anar tornant selectiva: només em deixava veure els telenotícies de TV3, segons quins programes i no totes les pel·lícules, només les que els crítics qualificaven amb un mínim de tres estrelletes. Un dia que, per provar què passava, vaig intentar veure una pel·lícula del Pajares i l'Esteso, es van fondre els ploms de casa. La nevera també va instaurar un control de qualitat i, si intentava guardar-hi productes que ella no creia adients per a la meva dieta o els trobava de poca qualitat, s'obria sola i se'ls treia de dins. La cadena de música em va resultar afeccionada a la música clàssica i contrària al rock: em va ratllar tots els discs d'Elvis Presley. De jazz me'n va fer una selecció i me'n va perdonar més o menys la meitat. Tot això era una mica empipador, ja que coartava la meva llibertat d'elecció, però al mateix temps em garantia una certa qualitat.
Però el que realment em te emprenyat i, si la cosa dura gaire hauré de buscar una solució o altra és que la meva TV es veu que és de l'Espanyol i no em deixa veure cap partit del Barça!!!!