La reunió dels nombres primers

Un relat de: Espiadimonis

L'U, un tipus solitari i més aviat cregut, és el primer en arribar, com sempre. Comprova que està sol a la sala i s'asseu, amb certa pressa, a la primera cadira del cercle. Com sap que és la primera, doncs ho sap. Ell és l'U. El seus esports preferits són el golf, els cotxes i les motos, i el tenis, però no els dobles.

Al cap de poca estona, en Dos fa una entrada relativament triomfant, que l'U desaprova amb un gest de menyspreu dissimulat. En Dos és un personatge més amè i divertit, però que sembla viure amb una eterna melangia, com si trobés a faltar algú al seu costat, encara que és difícil veure'l sol. Es saluden ambdós amb un toc de mans, no gaire amistós, sempre ha existit una mica de rivalitat, com si l'U temés que l'altre li prengués la seva exclusivitat i el Dos li guardés enveja. A ell si li agraden els dobles de tenis i també el voley-platja.

L'entrada del Tres és més espectacular, ho fa amb presses, amb aire d'estrella de cinema. És un amic íntim del Dos, de fet diuen que no hi ha en Dos sense en Tres. Es donen la mà i després, com si anés a felicitar l'U per alguna cosa, en Tres s'hi dirigeix amistosament i amb entusiasme li diu alguna cosa sobre la seva impressionant puntualitat. S'asseu i recalca, com acostuma a fer, que els cavallers de Disney eren tres i que el llancers bengalís també i per acabar recita allò de "Tres tristos tigres...", però aleshores, com si li fes ràbia sentir sempre les mateixes coses, l'U diu a sota veu que en Tres és multitud. En Tres calla i després es posa a parlar amb en Dos. De fet, l'U creu que en Tres fou el tercer en discordia respecte al succeït a la parella d'en Dos. A en tres no li agraden els esports.

Passen dues estones fins que no entra en Cinc, una mica tímid i quadrat, eternament enamorat de la Zero, que no ve mai a les reunions ni se la veu enlloc. A sota el braç porta un altre cop un llibre juvenil sobre "Els Cinc", sempre llegeix el mateix. I per esperar proposa jugar a "el cinquet", però tots diuen que no. Aleshores es fa una estona de silenci. En Cinc comenta si han vist l'últim partit de bàsquet o de futbol sala. Hi ha certs nervis, en Cinc resulta incòmode per què les seves taules són sempre les més exactes, però ell guarda cert sentiment d'inferioritat, a l'escola sempre aprovava pels pèls. Es mira els dits de les mans i somriu. Després es mira els d'un peu i també somriu. L'U li ensenya el dit del cor en senyal d'insult.

Dues estones més tard en Set, amb aire fatxenda, fa la seva entrada. L'U no suporta al Set i el Dos no entén per què, el Tres li té enveja per ser quasi més popular que ell i el Cinc abaixa el cap. El Set es considera un tipus magnífic i està convençut de tenir màgia a les venes. Va llegir en algun lloc que ell era màgic. En Cinc, per sentir-se integrat, li recorda a en Set quan de més joves jugaven al Vas, aquell joc en que es va comptant fins que algú arriba a nombres acabats o múltiples del Cinc o del Set i aleshores ells deien "vas" i tot allò... Però en Set el talla, no té ganes de parlar-hi. Explica cofoi que ha vist tots els partits de futbol 7 aquesta temporada i que després de cada partit se'n va amb l'Onze al 7/eleven a per cervesa. Calla en veure que seriosos estan tots. El joc preferit del Set és la canastra i també mirar partits de handbol.

Força estona després, precisament, arriba l'Onze. S'assembla molt a l'U, qualsevol diria que són germans, però ni de lluny. L'Onze és el rei dels esports, atlètic i orgullós que la gent el reconegui pel carrer. El principal problema de l'Onze, pensa l'U en silenci, és que sempre es fica on no li toca, en camises alienes. En Tres, en to còmic, diu que s'han de preparar, que aviat arribarà el malastruc. Tots riuen. L'Onze i el Set recorden la seva gresca d'ahir i el partit que van jugar de futbol fa poc, però quan en Set comenta a l'Onze que estaven en inferioritat numèrica, l'Onze li retreu que no sap perdre. Torna el silenci. En Cinc pensa que l'Onze només sap parlar de futbol. En Dos està convençut que, en realitat, l'Onze no va arribar a dotzena per no aprovà sisè.

Se sent algun soroll als passadissos. Algú que cau o rellisca. Tots es neguitegen dins la sala. Quan dues estones més tard en Tretze passa pel marc de la porta, amaguen les mirades i això a ell el fa sentir fatal, raó per la qual abaixa el cap i mira al terra, fet que provoca que no vegi el cartell que penja del sostre i s'hi dóna un cop de cap. L'U, en Dos, en Tres i en Set riuen. Ell ni tan sols saluda més que un gest amb la mà. Com sempre, esperarà a que vinguin el Disset i el Dinou, que el respecten com a mínim i el defensen quan cal, davant els creguts de l'U, el Tres i el Set. Sap però, igual que tots els demés, que aquella reunió és possible que no comenci mai, ja que els nombres són infinits...

Comentaris

  • Collonut![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 07-10-2005 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt el conte, eh? Una originalitat i solidesa sorprenent.

    Saps com tocar bé aquests temes imaginatius.

    M'ha xocat també perquè saps com imaginar-te una situació irreal i donar-li joc.

    Felicitats!

  • Nombres primers[Ofensiu]

    Trobo molt divertides les històries sobre qualsevol mena de concepte abstracte, però tractades des d'un punt de vista totalment sorprenent.
    Estava pensant de fer una història sobre el número 11.111 per commemorar que s'ha sobrepassat aquest número de relats, quan cercant relats que hi sortissin nombres he ensopegat amb el teu.
    Sols un retret:
    Per convenció, el número 1 no es considera primer…

    **********

    Com a primers "catalans" trobo que el quatre-cents dinou és molt bonic, ja que és el primer nombre (primer o no) que conté les cinc vocals a-e-i-o-u, per ordre al seu interior.
    I, a que no saps quin és el primer nombre que conté exactament les vocals a-e-i-o-u, sense repetir-ne cap? (No estan per ordre, clar) També és primer.

  • Molt bé[Ofensiu]
    intratable | 29-01-2005 | Valoració: 8

    M'agradat molt, tens més històries de números?


    Postdata: llàstima que el número 1 no es consideri nombre primer.

  • molta imaginació[Ofensiu]
    neret | 28-01-2005

    sembla que hi ha per aquí, entre aquest relat i la biografia. Realmetn el crític tenia raó!

  • Vicenç Ambrós i Besa | 17-12-2004 | Valoració: 10

    Per a rnbonet: Recollons, tu, que això no s'acabarà! No ho dic per mi, naturalment, fruir d'aquesta clarividència numèrica senzillament envejable és tot un plaer, però pobre Espiadimonis! Que es quedarà afònic de tant dictar i ens deixarà la cacatua de fusta convertida en escuradents!

    Per a Espiadimonis: Havia sentit allò de que la diferència entre la genialitat i l'estupidesa és que aquesta no té límits. M'estàs trencant el mite amb relats com aquest, noi!

    Fins la propera,

    Vicenç

  • I més![Ofensiu]
    rnbonet | 03-12-2004

    Per En miquel: el quatre (4), és la cadireta on seuen els altres nombres...
    Per En peres: i el 3, perquè no un triangle amoròs... o un d'eròtic...
    Per l'autor/a: Segueix, recollons! Que la fantasia no té límits! Com els nombres, és infinita.

  • Els primers seran els últims[Ofensiu]

    Comentari sobre l'autor: Espiadimonis, noi, llegint la teva biografia he pensat si no series el protagonista de "La psicologia de les mones".

    Comentari del relat: Sense paraules. És que jo sóc més aviat de lletres, saps ... Mira si sóc burro que hi trobava a faltar el quatre!

  • m'ha agradat força[Ofensiu]
    peres | 30-11-2004 | Valoració: 9

    i he pensat que el Tres podria jugar a saltar a la corda, pobret, em sap greu que no pugui fer esport...

Valoració mitja: 9.25

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Espiadimonis

Espiadimonis

13 Relats

43 Comentaris

27724 Lectures

Valoració de l'autor: 9.05

Biografia:
Només néixer ma mare m'entaforà dins el calaix de la tauleta de nit per tal que mon pare no em veiés. Fins als cinc anys vaig viure dins l'armari de l'habitació de convidats fins que me'n van treure per anar a l'escola.
De camí al meu primer dia escolar em vaig perdre i vaig anar a parar a un edifici en runes, on em vaig quedar ja que em feia por creuar la porta de sortida, convençut que acabaria en una altra dimensió. Vaig sobreviure matant gats i rates. Als dotze em vaig graduar de primària, o això pensava fins que a un institut em van dir que no acceptaven un paper de propaganda per no pagar multes com a matricula. Enfurismat amb la incomprensió del sistema vaig calar foc a l'edifici i per amagar-me em vaig tapar amb la lona d'una façana que remodelaven, on vaig quedar entortolligat i em trobaren tres mesos després, a dos-cents quilòmetres quan anaven a fer un nou revestiment a un magatzem del port. Allà vaig conèixer el meu millor amic, un peixell. Quan aquest es va enamorar del tatuatge d'un mariner en estat de descomposició que surava a l'oceà, vaig decidir tornar-me presbiterià.
Actualment resideixo sota una taula de despatx en una oficina de funcionaris (retorn a la infància, espais tancats) i com que no sé llegir ni escriure deixo que l'estatua de fusta d'una cacatua ho faci per mi mentre li dicto les històries que em passen pel cap.