La resposta del mirall

Quan de cop algú et mira els ulls i et diu que t'ha trobat a faltar.
Et pares i penses. Per un moment repasses mentalment tots els teus últims dies i no tens idea de per on has estat. Per aquí, per allà.
I algú et torna a dir, mirant-te als ulls, que t''ha trobat a faltar.
Has estat de vacances, de colònies, d'excursió, pel poble, per la ciutat, sopant amb aquell grup, quedant amb l'altre, tornant a quedar amb la gent que fa tant que no quedaves, compartint moments amb els de sempre, complint obligacions...
I llavors es quan penses que no entens res i li preguntes a on has estat.

I et mira. Somriu. I torna a fer-ho.
- T'havia trobat a faltar.

Mentre el mires amb cara de no entendre res, no pots evitar somriure i preguntar-te què t'està passant.
Però dins teu ja fa massa estona que saps la resposta. Fa temps que et sents inútil, esquerp, diferent amb els altres, amb els de sempre, amb tu mateix. Saps que has estat lluny i que potser encara ho estàs, però ara escurces distàncies.
Els altres ho saben i ho han notat. No t'han volgut dir res.
I ara, de cop, algú et mira i et fa saber que has tornat.

Aprofites aquesta sensació, la mateixa que et produeix aquell rellotge aturat quan en aquell precís segons és perfecte amb la resta del món. Al lloc adequat, en el moment adequat.

Et mires aquest algú que encara et somriu des de l'altre banda del mirall.
Li respons amb el teu millor somriure.
I surts de casa amb el convenciment que tens tot el que necessites i que trobaràs el que et fa falta.
Res de mirar el terra mentre camines.

Trepitges amb seguretat.
Una seguretat que havies trobat a faltar.
Una seguretat que t'havies ocultat.