La resistència

A la reraguarda de Zètia, durant els mesos de la guerra, hi havia una certa organització de la resistència, no pas a l'enemic o a l'invasor, sinó a les accions del govern, que creien inoportuna. Tots plegat ascendien a uns milers de persones disperses fent la guerra cadascú pel seu compte. Hi havia el Comitè Troskysta d'Orientació Revolucionaria, que tenia la seu a la mateixa capital de Zètia i que estava en franca disputa amb una escissió seva dita Assemblea Troskysta, de la que havien tret l'afegitó de revolucionària perquè segons ells en els temps que corrien i tal com eren les coses no valia la pena explicitar-ho. De bon començament formaven una unitat, com és dit, fins que va arribar la separació, producte d'una diferent concepció de la lluita armada. Cap del dos grupúsculs no tenien armes ni feien cap mena de lluita en aquest sentit. Després hi havien les Brigades Anarquistes d'Orientació Anticapitalista, que pretenien aprofitar la guerra en el seu benefici, per moure la societat a una veritable revolució, però no els agradava parlar en termes de revolució, que consideraven passats, sinó de reestructuració social i anivellament. Tenien les seves paraules particulars, com ara contraproposició i desacatament integral. Abraçaven tots els àmbits de l'oposició al govern, i consideraven totes les formes com a vàlides. S'enfrontaven sovint amb el Comité i l'Assemblea Troskysta, que consideraven que eren massa agosarats, i que no podien pretendre fer una revolució perquè sí, sense fonaments. Calia tenir les idees molt clares sobre el que s'havia de fer després. A més a més hi circulaven pels carrers uns dits Comissionat Assembleari per l'Alliberament del Poble, que es definien com a Marxistes, i que discrepaven de la visió Troskysta en el seu conjunt, tot i que els Troskystes els deien que ells també eren marxistes, per principis fonamentals, i que no es podia ser tan general, que calia mullar-se. Cercaven la revolució organitzada per mitjà de l'accés al poder per mitjans pacífics, encara que no descartaven les accions violentes puntuals, perquè sempre hi ha elements recalcitrants que cal dominar. En això s'enfrontaven al Comissionat i als altres dos, que pensaven que la violència havia de ser un eix fonamental de la presa de poder. Per altra banda hi havia el Sidicat de Solidaritat, que era una agrupació en favor dels obrers i que pretenia establir el treball manual obligatori, independentment del color polític que trobessin al país. Per tal de fer-ho no calia cap revolució, només canviar les lleis. No tenien gaire sintonia especialment amb l'Assemblea Troskysta, per problemes personals entre alguns dels seus membres. En particular, el president de l'Assemblea havia estat parella d'una de les membres del comitè del Sindicat, que ara no es podien ni veure, i per aquesta raó i pel fet que el president del Sindicat aspirava a tenir un afer al seu torn amb ella van haver de canviar tot el discurs per fer-lo antagonista i irreconciliable amb el de l'assemblea. A part d'aquest hi havia el Front Zapatista Revolucionari Andí-Pirinenc 19 d'Octubre, que reivindicava la creació d'un estat mundial amb tots els pobles oprimits del món, amb la forma de govern que fos, socialisme, comunisme o anarquia assembleària. Els Troskystes estaven en permanent lluita amb aquests, per defensar un govern en anarquia, mentre que les Assemblees i Sindicats anarquistes ho estaven per defensar el comunisme-socialisme, que consideraven l'arrel de la dictadura més atroç. A part, hi havia l'Agrupació Socialista de les Terres del Zèti, que era com es coneixia el riu per la banda de Zètia, i que defensava un model moderat de revolució, en contraposició als mitjans declaradaments violents de tota la resta, fins i tot els dels que no la tenia com a eix fonamental. S'havia d'arribar a l'avinentesa sense fer ús de la força, perquè això seria posar-se al nivell dels estats d'aleshores, que la feien servir per reprimir les legítimes aspiracions del poble. Després hi havia uns dits de dues maneres, que fregaven l'escissió pel motiu del nom i per qüestions de principis però que sempre acabaven per ajuntar-se un altre cop, i es consideraven una unitat en termes d'anàlisi polític, la Unió Socialista Popular i la Unió Socialista del Poble. La diferència no podia ser més subtil, doncs els primers defensaven que que s'havia de fer servir l'adjectiu i res més, i que dir 'del poble' podia portar a males interpretacions. En total els dos partits sumaven una cinquantena de persones, que s'aplegaven als baixos d'un edifici que havia estat un aparcament i que en el moment de la guerra estava desocupat. No tenien bones relacions amb els Troskystes. Consideraven que seguien una línia extingida, que la història havia deixat de banda, que calia ser general, que no es podien centrar en particularitats o revenges personals o col·lectives, calia passar pàgina. Amb els d'Orientació Marxista tenien relacions molt tenses, perquè uns i altres s'acusaven de representar la mateixa idea, i de que en definitiva Marx defensava el socialisme, amb el matís que els Socialistes acusaven els Marxistes d'avantposar la persona al projecte i els Marxistes als Socialistes de no retre tribut al pare fundador de la seva doctrina. Amb els Zapatistes Indaic-Pirinencs tenien mala relació, en general els Indaic-Pirinencs tenien mala relació amb tothom, perquè la seva proposta d'estat transoceànic aixecava no poques bromes, que se'n fotien, vaja. També hi havia uns altres, que eren l'Agrupació de Militància Social i Rebuig al Capital. No s'entenien gaire amb els Anarquistes, tot i que se'n declaraven, tot en denunciant la seva manca de projecte, amb cap dels d'orientació Marxista-Socialista-Comunista-Assembleària. Volien construir una societat del civisme, entès a la seva manera particular, i que consistia en que tot es resolgués per la bona voluntat de les majories. A part d'això hi havien els Demòcrates per la Justícia de les Masses, que consideraven que la democràcia s'havia d'extingir, per la seva manca de projecte, però que es declaraven demòcrates, tot i que s'havia de reorganitzar el vot per tal que la força de la classe obrera fos major que la dels capitalistes i els governants. Els més pobres havien de tenir més dret a vot, ja que no en tenien d'altres coses. Una idea tan excèntrica no podia altrament que encetar el rebuig de la resta, que consideraven que confiar en l'estat democràtic era una bajanada, i més encara posar els més rucs al capdavant amb més de poder. Els Demòcrates per la Justícia es defensaven dient que s'havia d'aplicar alguna compensació al poder, i que no podia ser que es volgués destruir tota la societat per tal de no posar-hi res al seu lloc. I seguim enumerant les agrupacions alternatives al poder del govern que bullien en alguns barris de la capital, i en les poblacions camperoles del sud, a on tenien representants, per bé que pocs, molt sorollosos. El Moviment de Consciència Social Anti-Cristiana barrejava als seus plantejament assemblearis i de democràcia directa el fet de lluitar contra la fe catòlica, imperant a Zètia, com a part fonamental de la resolució del conflicte del seu país. Els altres grups no ho compartien, perquè pensaven que això quedava manifest en obres cabdals de la ciència revolucionària i que no calia fer-hi una lluita particular, alguns pensaven que era evident que s'havia de lluitar contra el poder de l'església, i que per això no es podia fer el centre d'atenció, que només es feia que atreure el rebuig de la població.

Aquests eren els grups que circulaven per Zètia en els temps de la guerra. Com que la llibertat sindical i d'agrupació es va veure reduïda per motiu de les hostilitats, el resultat va ser que van haver d'agrupar-se en una Coordinadora. Només per triar el nom ja varen passar dos mesos, perquè no es posaven d'acord. Al final va quedar en Coordinadora Assemblearia Troskysta-Marxista-Comunista-Socialista-Solidària-Anarquista-Contestatària-Anti-Cristíana Inco-Pirenàica dels Pobles Populrs de Zètia. I en triaren un president, per les assemblees i per organitzar una veritable revolució, que en el fons tots la volien, com a passa prèvia a la consecució dels seus objectius ideològics. De primer començaren a moure la gent que coneixien per tal de cridar-los a la insubmissió, però sense gaire èxit, perquè ningú no volia enfrontar-se a un consell de guerra. Molts dels militants si que n'eren de desertors o insubmisos, i havien de viure en una relativa clandestinitat. Al final es decidiren per fer un acte que fos sonat, i que consistia en la presa revolucionària del parlament, en la que havien de participar un bon miler de persones. Els més conscienciats d'entre la militància, que val a dir que molts anaven a les reunions però després només estaven disposats a donar suport logístic i a amagar els perseguits a casa seva, però sense posar en perill la seva vida.

L'assalt a l'edifici del parlament fou un desastre. De primer prengueren la sala de sessions on no hi havia ningú i prengueren alguns hostatges, bidells i alguns guàrdies que no pogueren fer res davant un allau d'un miler de revolucionaris armats. Aleshores, en veure que no hi havia sessió plenària, i que no hi havia diputats perquè estaven fent una sessió especial en una altra ciutat, alguns es van sentir enganyats.

- Companys de lluita! Les nostres forces són limitades, només hem pogut entrar en un dia com avui, precisament perquè no hi ha ningú. Si hi fossin els parlamentaris ens haurien barrat el pas un bon grapat de policies. Per això som aquí. Tanmateix aquest és un dia històric, entrem de ple en la revolució, el nostre sement fructificarà, i l'estat Marxista serà una realitat.

- Què vols dir Marxista? Això és una traïció i una manipulació, ets un malparit!

Al cap d'una estona ja tots tornaven a manifestar les seves divisions, i es trobava cadascú a la banda que li corresponia, amb el seu grupúscul, de vint o trenta persones, en el millor dels casos. Al
guns grups que no es coneixien encara varen tenir la seva entrée en el món de la lluita contra el govern, com ara la Columna Revolucionaria 1 de Desembre, l'Escamot d'Acció contra el Sistema de la Perifèria o la Sindicatura Revolucionària amb el Poble, que era una escissió de la Unió Socialista del Poble, molt recent. Tots plegats discutien sense parar mentre uns pocs de responsables tenien cura dels hostatges. En qualsevol moment podien entrar les forces de l'ordre a fer-los fora del parlament. Els mitjans i una munió de curiosos s'amuntegaven a les portes del magne edifici, tot esperant una resolució de la crisi. El president de Zètia no estava per aquestes preocupacions, i per altra banda tan se li feia que prenguessin el parlament, perquè a ell no li agradava gaire passar pel tràmit d'haver d'explicar la seva acció de govern. Envià immediatament l'exercit per tal de negociar, encara que ho veia difícil amb la purrialla que s'havia ajuntat a dins de l'hemicicle. Tots ells seguien discutint a crits des dels escons dels diputats. Tot plegat era una escena de caricatura, en la que estrafeien amb els gests i les actituds el govern d'un país, el país del caos i del desordre. El desori arribava fins a fora, i ja alguns periodistes es demanaven perquè trigava tant a intervenir l'exercit o les forces d'assalt de la policia. El motiu apuntaven, era que el president volia desfer tots aquests grupúsculs, deixar que es barallessin per crear enemistats perdurables entre ells, ara que eren el centre d'atenció havien de sortir les emocions molt enfora, era el moment d'irreconciliar-los per sempre.

Finalment varen entrar les forces d'assalt. A dins hi havia hagut baralles de tota mena i fins i tot trets i ganivetades, però per bona fortuna no hi havia cap ferit que no es pogués recuperar. Al final havia imperat el bon seny i els més esverats havien estat reduïts per la resta. Els guàrdies d'assalt trobaren una bona vintena dels assaltants lligats de mans i peus amuntegats a una cantonada de la sala hemiciclària.

El descoratjament era majúscul entre els que havien participat en l'operació i ara havien d'abandonar en els furgons policials, amb manilles, l'edifici del parlament. Tot pel que havien somiat acabava en aquell mateix instant. El que era pitjor, els caps actius i visibles de tots els seus moviments estaven en mans de la policia. S'hauria de començar de bell nou, des de zero, amb noves persones i noves idees. Qui sabia si els que havien de venir defensarien el Troskysme, l'Anarquisme o el que fos. Havien comés un error. N'eren conscients. Havia estat una borratxera de revolució, s'havien deixat endur per la rauxa, per la tensió acumulada durant anys de clandestinitat, en mig d'una guerra, pensaven de veritat que tenien una oportunitat, que potser el poble s'alçaria i els faria costat. S'havien equivocat, només alguns aldarulls aïllats en els suburbis de la capital de Zètia, i en el país veí solidàriament, donaven testimoni del que havia passat, del seguiment que havien tingut. Per sort per a ells les presons eren plenes, i al capdavall l'assalt havia estat una obra col·lectiva, no es podia acusar ningú en primera persona, no hi havia un culpable clar, no hi havia hagut víctimes. La seguretat a les presons no era gaire bona, alguns varen poder escapar després de sonats assalts dels seus companys de clandestinitat. Aquí varen començar un altre cop les baralles, perquè hi havia qui deia que fer servir la violència i els mitjans revolucionaris per a salvar persones en lloc de per desestabilitzar el govern era un camí espuri, d'altres consideraven que les persones feien la revolució i la lideraven, i que calien aquests elements bregats en batalles explicadores els que havien de ser capdavanters en la seva lluita. El cas és que la major part dels implicats eren de nou a la clandestinitat abans que no s'havia acabat la guerra. Decidiren que havien d'emprendre accions contundents en contra del govern, que calia donar un cop de gràcia a la seva malmesa credibilitat, que empenyent tots a una el farien caure, i que aleshores ja discutirien el que es posaria en el seu lloc. Malauradament per a ells va arribar el protectorat, una situació colonial, en la que els ciutadans del país no tenien dret a decidir res, ni tan sols a votar en unes eleccions corruptes. Això revifà l'esperit revolucionari de molts. Calia lluitar contra l'invasor estranger, que era el món, i fer que el control de les seves vides tornès a ser seu, i això amb accions directes, no es descartava un nou assalt al parlament, on ara es reunien els representants triats entre els notables de Zètia per la comissió de la pau creada internacionalment, amb el prefecte que governava el protectorat. Al capdavall allò podia ser la primera passa per a la instauració d'un estat revolucionari, d'una utopia realitzable. Calia seguir lluitant per tal d'aconseguir la conscienciació de les masses, per no deixar que l'oblit i la ignorància els ensopís. Calia despertar-los de la seva apatia, de la inòpia que els encegava la vista. Hi havia moltes raons per fer la revolució encara. Però la Coordinadora Assembleària no es va poder reeditar. Ningú no estava d'acord amb els plantejaments dels altres.