La repetició

Un relat de: Daniel N.

En Jonàs trobava inexorable la repetició, impossible de refusar. Es demanava perquè alguns, escriptors potser, havien de ser sempre originals, quan d'altres no ho eren, venedors de tecnologia i cantaires. Els artistes havien de ser originals també, repetir-se era un gran pecat per a un pintor, per exemple.

Però en Jonàs trobava indefugible la repetició. I més quan hom tenia raó, o una raó que defensar, i poques idees, però clares. Aleshores no s'havia de tenir por de tornar-hi un cop i un altre, com feia tothom. En Jonàs experimentava que la repetició era necessària per tal de viure. Ell es repetia cada dia, des del despertar fins a adormir-se de nou, i es repetien els setmanes i els anys, sempre els mateixos, amb poquets canvis.

Aleshores perquè esforçar-se en no repetir-se, quan la repetició era indefugible, quan les paraules eren poques i poc combinables. Potser si hagués perseguit l'originalitat hagués trobat camins novedosos. Però li feia por caure en l'originalitat. Les idees dislocades no li esqueien. Les proposicions sorprenents li semblaven avorrides en el fons, i de poca consistència.

Perquè inventar-se un sistema mòbil composat d'algunes peces i conjuminar-les per tal de sorprendre era una feina, a més de ser una acció poc productiva. En Jonàs no volia saber res de reinvencions d'esquemes ja coneguts, si de cas de la seva repetició reiterativa, de la seva explotació sense enganys. Trobava a faltar en algunes de les obres que passaven per la seva ment la sinceritat de reconèixer'n l'origen.

Trobava en pel·lícules, que abusaven de l'efecte sorprenent, del detall diferit que esdevé cabdal, de les martingales i artefactes de l'enginy, de la manera en que els mateixos mecanismes, d'introducció i modificació retroactiva de novetats al guió, trobava que l'imprevisible era previsible. Sempre hi hauria d'haver una sorpresa, sempre la seqüència lògica ordinària dels esdeveniments s'havia de divertir per alguna banda, i anar a raure a allò il·lògic o enrevesat.

Per això en Jonàs era amic de les repeticions. Les tenia al llarg del dia, de les setmanes i dels anys. Li ajudaven a suportar l'existència, i no tenia cap intenció de deixar-les de banda, no pas per novetats de dubtosa efectivitat. En Jonàs pensava que repetir-se era molt millor que inventar malament.

Les pel·lícules, amb la seva obsessió pel moment emotiu, sovint repetien els esquemes, l'estructura, l'encofrat de l'obra era diferent, la decoració interior i les parets mitgeres i envans eren els mateixos. Repetir-se era inevitable, caure en esquemes i en formes de fer una necessitat.

En Jonàs es repetia sovint. Veia amb desconfiança el delit per la novetat. Llençar-se a l'originalitat per l'originalitat, validant tot allò nou en front d'allò vell, només perquè a un mateix li sembla, de nou, creia que era una ingenuïtat, una manca de perspectiva i no adonar-se que la novetat poques vegades arriba, i que és el temps qui decideix el que és nou i el que és repetit.

La humanitat mateixa, en la seva linialitat històrica havia de repetir-se indefugiblement. Impossible d'inventar nous gèneres a banda de la tragèdia i la comèdia, ni s'havien inventat ni calia. Impossible d'inventar-se nous significats per a les paraules, si més no per a les més importants, com a molt es podia canviar la llengua, cercar una altra combinació de fonemes arbitraris. Impossible de fer marxa enrera en els invents més importants, la roda i el foc, la canalització de l'aigua, l'aixopluc d'un sostre i quatre parets. Hi havia moltes coses ja inventades, que no acceptaven cap mena d'innovació.

Així l'home s'anava amb el temps especialitzant. La repetició d'allò fonamental portava a la invenció d'allò accessori. L'home modern, no podent inventar el gènere, no podent inventar l'amor o el drama, ja inventat, havia de centrar-se en els detalls. El biaix cultural era l'única invenció, i això mateix feia que les obres no fossin atemporals, i que hom veiés l'antigor com la creadora dels cànons, ja inamobibles.

Així doncs repetir-se era inexorable per en Jonàs, indefugible i de tota necessitat. La repetició era la sustentació i la cimentació d'unes idees que podien ser originals en detall. Perquè aleshores trencar-se la closca per tal de trobar estructures amb petites variacions, per tal de fer-les diferents no pas en el seu gruix sinó per la seva manifestació pràctica, per parts de l'estructura petites, no pas en el seu embalum total, sinó només en allò anecdòtic i en el fons prescindible?

En Jonàs se centrava en els detalls, en algunes idees disperses que podien esmunyir-se entremig dels tòpics que feia sevir per tal d'expressar-se. Aquestes idees podien ser noves, i afegir-hi interès, de la mateixa manera que hom pot arreglar un desperfecte a una paret, sense modificar en absolut la forma i dimensions de la paret, però millorant-la amb una modificació menor. En Jonàs volia gèneres, per tal d'expressar-se sense haver de pensar en l'estructura, gèneres definits, plagis potser, imitacions sens dubtes. I es demanava perquè dins el gènere no hi havia plagi, sent una còpia l'estructura, i dins de les formes sense gènere, o de gènere més general, si que hi havia plagi, només perquè l'original encara no s'havia convertit en gènere per si mateix.

Així doncs en Jonàs era amic dels límits, dins els quals podia desenvolupar la seva creativitat. No era amic però de les estructures de plantejament-nus-desenllaç, del desenllaç en particular, perquè no coneixia gaires conflictes que tinguessin veritablement un final, tots restaven oberts, per generacions, establir una resolució del conflicte plantejat a una obra, si el conflicte era universal, sempre era parcial, sempre artificiós i insincer, sempre una presa de posició per part de l'autor, en el fons innecessària.

A en Jonàs li agradava obrir fronts i no tancar-los, deixar-los que evolucionessin, fins que les limitacions espaials el portessin a haver-los d'abandonar. Preferia de tot cor els finals abruptes, oberts i interpretables. De cap de les maneres no volia donar una resolució definitiva i esbiaixada d'allò que havia plantejat.

Pel que fa al nus de vegades se li feia a la gola, a l'hora de parlar. En Jonàs sabia que tenia poques idees, si més no si les escrivia no creava obligació, no creava situacions en que s'haguessin d'acceptar les seves paraules sense alternativa. Quan parlava però era escoltat, no es podia fer l'audició d'una al·locució selectivament, calia escoltar-la de començament a final. Per això en Jonàs no parlava gaire, perquè sabia de les seves repeticions.

Quan escrivia la cosa era ben diferent. Al capdavall el lector podia triar, de primer triar ser lector, i de segon triar el que volia llegir i a quina velocitat. En Jonàs sabia, ell mateix ho feia, que el lector podia saltar-se paràgrafs sense més, llegir-los d'una ullada, fer via per tal d'arribar a les conclusions finals, si és que n'hi havien, o entretenir-se amb cadascuna de les paraules si ho preferia. En Jonàs però no ho aconsellava, esperava un lector amb criteri, per tal de no llegir el que no fos llegible, o per saltar un paràgraf si el seu començament indicava una repetició.

Així en Jonàs degustava una certa repetició, al capdavall no hi podia haver música sense repetició, qualsevol simfonia repetia els motius, es basava en la mateixa repetició, la música del tot aleatòria no era tan interessant com hom podria pretendre teòricament. Al capdavall una referència a tòpics i estructures conegudes era imprescindible. En Jonàs era músic en certa manera. Li agradava tenir cantarelles, tornades i motius, al voltant dels quals anar i venir un cop i un altre. No l'espantava repetir-se, perquè la repetició era en el fons una exigència de la llegibilitat.

Però hi havia qui pretenia ser original, novedós o precursor de nous punts de vista. En Jonàs s'ho mirava amb desconfiança. No creia que es pogué inventar ja gaire cosa. Hi havia alguns elements nous, els donava la tecnologia, noves maneres d'escriure, impossibles en el passat, maneres d'escriure amb un ordinador, impensables en un mitjà manuscrit, les idees fluïen més de pressa, amb més agilitat, també amb menys reflexió, i amb més reiteració, perquè en la velocitat sempre hi ha d'haver-hi de reiteració. Així doncs en Jonàs sabia de les seves repeticions, n'era conscient, s'adonava que la seva intenció era emplenar fulles, que constituïen una producció bruta, sense digerir, sense manipular i sense concentrar. El lector era qui n'havia de treure el suc, amb la seva capacitat, fer-ne un resum, extreure'n les idees principals.

Però res de tot això amoïnava un Jonàs que no havia publicat gairebé res. Al capdavall, la repetició era la reafirmació de la seva personalitat, que li era molt necessària, i per això repetir-se era un acte de consolidació, de cohesió interna, de redundància útil. En Jonàs volia saber de si mateix tot escrivint-se, i per tal de tenir una idea clara del que ell representava havia de tornar reiteradament a les mateixes idees, que eren les que eren seves. L'originalitat només la podia trobar fora de si mateix, i era una originalitat relativa, basada només en tenir fonts i inspiracions exòtiques que els receptors de la creació no coneguessin. L'originalitat es movia aleshores d'una cultura a una altra. El que era costumari aquí esdevenia creatiu allà, i viceversa.

En Jonàs però no podia deixar d'insistir en la validesa de la repetició, en tant que generadora de costum, i garantidora de l'equilibri. Repetir-se era consolidar, era construir i era reafirmar. De res no li hagués servit a en Jonàs tenir un estil repetitiu, o molt repetitiu, dins un esquema original, o pretesament original. En Jonàs tenia un estil repetitiu i un esquema repetitiu, tot ell era repetició.

Perquè un cop inventat el sistema només calia aplicar-lo. En Jonàs desconfiava de les grans mutacions, de les grans fites de la humanitat, venudes com a tals, assentides pel grui
x de la societat, compartides en els seus secrets íntims només per alguns iniciats. En Jonàs desconfiava que es pogués inventar res al capdavall en el seu món i en el seu temps, tot al seu voltant era decadència, de cap de les maneres no hi havia intel·ligències brillants que poguessin obrir nous camins.

Les connectives lògiques eren les mateixes des que havien estat inventades, i els esquemes d'estructuració de tragèdies i comèdies no havien variat al llarg del temps. Repetir-les o no repetir-les era del tot indiferent en tant que tot era repetició, repetida repetidament.

Per altra banda hi havia els anuncis, a la tele. Allà tot era nou, tot innovador, tot mai vist, jamais vu, i tanmateix tot vist, tot repetit i tot sobradament deja vu. Aquesta era la novetat de la creativitat, un engany manifest i intencionat, una reinvenció a la que se li canvien només els detalls. Algú prou intel·ligent i observador ho podria categoritzar, i explicar de manera definitiva els esquemes exactes de la creativitat, aplicada a la publicitat, i perquè no, a la producció cinematogràfica comercial. Els esquemes eren ben simples, i sempre els mateixos, el problema com adaptar-los perquè semblessin diferents.

En Jonàs estava tip de tanta escombraria mental. Volia tornar a veritats que no es poguessin posar en dubte, les seves veritats havien de ser, i si eren també les veritats d'uns altres que l'havien precedit tant li feia, perquè abocar-se a una creativitat desaforada, buscant sorprendre a cada minúcia, només canviant la col·locació dels elements, trobant la divergència respecte de la lògica per posar-la de veritat per sobre de la naturalitat, tot això li semblaven invencions poca-soltes, parides per ments ordinàries.

En una caminada el que la conformava eren totes les passes que s'hi havien fet en fer-la, no pas la localitat de partida i de final, ni les singularitats que hom pogués haver visitat entre aquest dos punts. En Jonàs caminava per les idees, i eren en definitiva les unes iguals a les altres, com les passes del caminador, totes iguals, o si més no molt semblants.

Comentaris

  • De res maca...[Ofensiu]
    Daniel N. | 29-01-2011

    No publico fa temps a RC. Perquè acostumo a publicar per llibres de relats sencers, i ara el relat el tinc abandonat una mica i escric poesia, una que no es pot publicar (bé, no vull) i una altra al meu bloc. Algun dia acabaré l'enèsim llibre de relats (em falten uns deu) i el publicaré aquí d'una tirada, o potser no.

    Una abraçada
    Daniel

  • Interessant caminada[Ofensiu]
    Unaquimera | 28-01-2011

    He vingut fins aquí després de rebre el comentari que vas fer a un text meu... i he vist que fa temps que no publiques nous relats, però que en tens un bon grapat: ets un autor prolífic, doncs, que ha decidit fer una pausa llarga... és així?

    Després de llegir aquesta darrera creació teva, veig també que ets algú que sap escriure, vull dir, que sap manegar el llenguatge per expressar-se.
    I ets capaç de fer-ho durant una dotzena de minuts a bon ritme, sense abandonar el tema central o tornant a ell després d’una lleugera passejada per zones properes.

    Aquest Jonàs resulta ser un personatge que dóna molt joc...

    No m’he saltat paràgrafs sense més, més aviat m’he entretingut en observar sense presses com havies construït algunes frases i com havies combinat diferents paràgrafs, és a dir, he exercit el meu dret com a lectora i he caminat al meu pas pel text: ha estat una caminada interessant.

    Abans del comiat, et volia dir que he trobat boníssim, el teu comentari... els teus comentaris, per a ser exacta.
    Allò de la “pistoleta” m’ha fet riure molt... i això sempre s’agraeix; que opinis que la història, que per cert està basada en fets verídics segons diuen, està ben explicada, també.
    En vista del que dius, m’atreveixo a oferir-te, per si vols passar i fer una lectura curta, un altre microrelat: Tarda de passió (Passió)

    I t’envio una abraçada doble,
    Unaquimera

  • Una idea (o idees)....[Ofensiu]
    Calderer | 10-02-2010


    molt interessant aquesta de la repetició, de desconfiar de l'originalitat i del nou pel nou.

    També m'ha agrdat molt aquesta:

    Així doncs en Jonàs era amic dels límits, dins els quals podia desenvolupar la seva creativitat

    I el paràgraf final, magnífic

    Salutacions

    Lluís

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

86 Comentaris

273783 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.