La remor de la paraula nostra

Que no sents la remor de la paraula
quan es diu amb la màgia que et ve de dins?

Tan se val si és del cor, de l'ànima o del cos
mentre procures trencar aquells murs de ciutat
al bell mig de cases encara cobertes de vida,
estampades al cel de l'univers
on hi tens la terra promesa del teu credo personal
que no és de cap déu establert amb lleis absurdes
que provenen de religions com sempre imposades
perquè tu no ets fet de cap poma queixalada
si la remor de la paraula de la màgia que et ve de dins
ja és el fruit que mai es descompon
en aquesta humanitat inequívoca de fer-te home
que traspassa fronteres prohibides d'antics i eterns règims
i que de pas esberlarà aquest sistema podrit d'avui
a través del diàleg i la pau i la llibertat
que tots volem sentir en ecos remoguts per les muntanyes.
Ofegarem aquelles veus de ferro podrit
que encara ressonen amb massa força
i ens escridassen alçant només la seva victòria
que mai és per tothom
perquè ho tenen tot lligat
en un port de fracassos per a molts.

Que no sents la remor de la paraula
quan es diu amb la màgia que et ve de dins?

Tenim la força de tot
en un munt de paisatges meravellosos
que corren amb la nostra sang per dins de rius.
I els estels em són ulls eterns en la mirada
que s'ajunten amb quatre barres que són per tot arreu.
I el meu País, el meu estimat País
que tot ho vol sense malícia, em demana
que l'ajudi a fer-se estat de ple dret.
Jo li dic que si convé farem voleiar l'estelada
al bell mig del cor de la nostra terra
per revoltar totes les ànimes adormides
fins assolir els nostres drets com a poble en els Països Catalans.

Encara no sents la remor de la paraula
ara que ja l'hem dit amb la màgia que ens ve de dins?