La Reina-VI Capítol (Hapuseneb)

HAPUSENEB

Desprès de dinar van quedar en trobar-se al laboratori a on segurament ja els seus ajudants tindrien a punt els sarcòfags pel seu estudi. La Monique encara no havia tornat de Egipte, donat que havia d’aconseguir més informació sobre un personatge molt important en tot aquell joc. El seu nom era Hapuseneb. Havia estat el Gran Sacerdot Suprem d’Amon en temps de la Reina i pel que es podia entreveure en els papirs trobats al sarcòfag reial, era el que havia muntat tot aquell jeroglífic de resurreccions i curacions.
Quan en Felip va baixar per l’ascensor que portava al segon subterrani, tenia una mica de recança. Ell ja havia vist els sarcòfags i la veritat és que tenia por de que tot allò se li girés en contra. Els escrits eren meticulosos i explicaven pas a pas el ritus
de la resurrecció, però què passaria desprès, si tot allò fos veritat?
La porta del ascensor es va obrir i a l’altre banda, embutxacats en unes bates blanques, l’esperaven en Reçoir i en Jordà acompanyats d’altres doctors. Entre bromes i altres comentaris a l’aventura que havia explicat feia poca estona, tots van arribar davant la gran sala esterilitzada a on estaven a punt els tres sarcòfags.
Els ajudants havien estès amb cura els papirs a on s’explicava tot el procés a sobre d’unes grans taules d’acer. Desprès d’haver d’embutxacar-se dins dels vestits de protecció contra els possibles verins dels sarcòfags i havent passat tots per la doble porta a on també havien estat desinfectats, en Felip és va posar a la feina. Tot el procés seria filmat per no perdre’s cap detall, ja que si tot anava tal com deien el papirs, seria el descobriment del segle.
Assessorat per d’altres egiptòlegs i antropòlegs de mica en mica van anar desxifrant el misteriós procés de resurrecció escrivint-lo en una gran pantalla en una de les parets de la gran sala. Dues hores desprès...
- Senyors, ja hem aconseguit desxifrar tot el contingut dels escrits, però ara entrem a la fase més conflictiva. Aquí diu (senyalant una de les parts del procés) què no s’obrirà la tapa del sarcòfag fins que tot estigui preparat. Qualsevol error pot provocar la mort de la Reina.
La primera tapa del sarcòfag de la Reina ja havia estat treta i ara en Felip podia meravellar-se, gràcies a la bona llum del laboratori, de la esplèndida talla que adornava la segona. Semblava que podia prendre vida en qualsevol moment. Els ulls de la màscara semblaven mirar-lo fixament, cosa que li feia venir calfreds. Al voltant de la talla i seguint les indicacions dels papirs, hi havia quatre segells amb la figura de la deessa Hator i els havien de prémer per poder obrir la segona tapa, que els revelaria el veritable rostre de la Reina.
Tothom estava aspectant, en Felip va prémer dos dels segells i en Jordà com a director del Museu va prémer els altres dos. Al fer-ho va semblar que hi hagués una descompressió a dins del sarcòfag i l’aire entrés amb força. Llavors els dos ajudants van agafar les dues nanses que estaven al bell mig dels costats de la tapa i van aixecar-la.
Al fer-ho un Oh! De sorpresa va ressonar en la gran sala. Dins del sarcòfag van poder admirar el cos de la Reina. Semblava dormida. Els seus vestits, les seves joies, el seu rostre estaven immaculats. Representava a una dona jove, d’una bellesa inusual, per les faccions deuria tenir uns vint anys, la pal•lidesa del color de la pell encara la feia més bonica.
En Felip no se’n sabia avenir, aquella dona era massa jove, Hatshepsut, segons els escrits trobats de la seva vida, va desaparèixer de la vida política més gran, però els segells i tot el demés duia la contraria al que s’havia escrit d’ella.
Sobreposant-se a la sorpresa, en Felip va ordenar que se seguissin les ordres del papir. En ell és deia ben clar que una vegada destapat el sarcòfag s’havia d’obrir la boca de la Reina i abocar-li el contingut d’una petita ampolla de color negre que estava dins d’un dels cilindres d’or. Sense perdre ni un moment en Felip ajudat per un dels professors li van obrir la boca i van fer que el líquid de l’ampolla entrés dins de la seva gola. El papir deia que no tenien que forçar l’entrada del líquid, sinó que tan sols l’aboquessin a dins de la seva boca. I així ho van fer.
La pell de la Reina que estava pàl•lida com la neu, davant dels ulls incrèduls dels professors, va anar prenent color. Semblava impossible i encara que el papir deia que la recuperació tardaria tot un dia, els que estaven admirant el que estava succeint tenien la sensació que en un moment o altre la Reina obriria els ulls.
En Felip va demanar a un dels seus ajudants que portés a analitzar el contingut de l’ampolleta negra, s’havia de conèixer de que estava fet aquell beuratge capaç de tornar a la vida.
Com que també hi estaven presents diferents metges, en Felip els va demanar que li connectessin els aparells necessaris per poder saber quan tornaria a la vida, si allò era possible.
La primera part del ritus havia acabat, ara tan sols era qüestió d’esperar. El segon pas que havien de fer era amb el segon sarcòfag, el que guardava el cos d’en Senenmut.
Aquell sarcòfag encara no l’havien obert, ja que va ser quan ho anaven a fer quan va aparèixer a l’excavació el inspector del Museu, i pel que van saber desprès, no va haver-hi cap doctor ni arqueòleg egipci que volgués inspeccionar els sarcòfags. Hi havia una antiga llegenda que deia que els que trobessin a la Reina i la profanessin moririen en circumstancies estranyes i, el pitjor de tot, que tota la seva descendència seria aniquilada de rel.
En Felip no creia que aquella llegenda hagués portat a que ningú volgués prendre la iniciativa en el cas. Ell creia que el director del Museu del Caire tenia alguna cosa que dir en tot allò. Com a integrant de la secta d’Anubis, els devia posar entre l’espasa i la paret. Si prenien la responsabilitat i la cagaven hauria estat la seva perdició. Per altre banda, si un estranger la cagava, el govern egipci podria demanar danys i perjudicis, i què hi perdien? Res! Bona manera de passar la pilota a un altre. Per això en Felip sabia el que s’hi jugava, la gloria o la defenestració.
Ara estava davant del segon sarcòfag, el d’en Senenmut i tot era nou. El sarcòfag era bastant més petit que el de la Reina, encara que estava molt ben treballat i amb incrustacions d’or i gemmes. Tan sols aquella tapa valia una petita fortuna.
En Felip ajudat pels demès va investigar com s’hauria de obrir la tapa, ja que en els papirs dels cilindres d’or no explicava res.
Segurament deuria de ser la primera, ja que la Reina en tenia dues. Ell també creia que en tindria les mateixes. Va mirar de que no fos de la mateixa manera que la Reina, però va veure que els ulls eren pintats i no brillaven com els d’ella. Va buscar per tot arreu i el misteri semblava no poder ser descobert. No hi havia res estrany i va ser llavors quan un dels seus ajudants va trobar a un dels costats un signe del Déu d’Osiris. Llavors van mirar a tot el voltant i van veure que l’altre banda hi havia un altre signe però era de la Deessa Isis. Aquells signes tenien alguna cosa en comú, Osiris era el Déu dels morts i de la resurrecció i Isis era la Deessa de la màgia i del renaixement i va ser ella la que va ressuscitar al seu germà Osiris.
Amb cura va prémer el signe d’Osiris i no va passar res, tothom estava expectant. Llavors va prémer el signe d’Isis i res de res.
Arribat a aquest punt, els antics egipcis ja deurien saber que era ell, en Montagne, el que voldria obrir el sarcòfag i no posar-li tantes pegues, va pensar sense dir res. Va mirar als altres que no gosaven dir res per no cagar-la i llavors va pensar, i si els premem al mateix temps? Ho va dir al seu ajudant i al fer-ho al mateix temps es va sentir com s’obrien les tanques.
Amb precaució van aixecar la tapa. Com s’esperava a sota n’hi havia un altre, però entre les dues hi havia una caixa de fusta molt ben tallada. En Felip la va agafar i la va deixar a sobre la taula d’acer inoxidable. Si havia qualsevol element estrany que possés en perill la salut de la gent que estava a la sala, l’alarma hauria sonat. Ara per ara tot estava al seu lloc. Els sarcòfags no portaven cap sorpresa.
La segona tapa portava una màscara del Deu Khnum, amb cos d’home i cap de moltó, era un Deu de la fertilitat i del naixement.
La segona tapa com era natural estava tancada a pany i clau. No hi havia manera d’obrir-la. En Felip estava mirant la màscara quan es va obrir la porta de la sala i va aparèixer la Monique. Després de saludar-se i de fer l’acció d’abraçar-se, ja que amb els vestits tota familiaritat era impossible, la Monique va quedar meravellada del aspecte de la Reina i els hi va fer explicar el que havia passat. Després d’uns minuts ella també els va narrar a tots el que havia aconseguit.
En Hapuseneb era el gran sacerdot i el seu poder havia estat molt gran al costat de la Hatshepsut. Conseller i seguidor del trono de la Reina, l’havia seguit fins els seus últims dies i desprès per art de màgia o perquè el Faraó Thutmosis III el va defenestrar, va desaparèixer de la política d’Egipte. També va aconseguir saber que era un meravellós alquimista i que tenia una saviesa fora del normal, molts del seu temps es pensaven que era fill dels Déus i que ells li ensenyaven tot el que sabia. Si algú tenia poder per haver fet tot allò era ell. Com ho havia fet? Això era un misteri. D’on havia aconseguit aquells coneixements? Ningú ho havia pogut saber.
Desprès de fer uns petits comentaris sobre el tema, en Felip va demanar continuar amb el sarcòfag d’en Senenmut. Quan haguessin aconseguit posar tot el mecanisme de resurrecció en marxa podrien seguir parlant de tal com havia anat la investigació.
En Felip i els demès inspeccionaven centímetre per centímetre la segona tapa. No hi havia cap segell, ni cap inscripció estranya tot era llis i tan sols la màscara amb forma de moltó podia amagar alguna clau secreta per obrir la tapa que els mostraria el rostre d’en Senenmut.
Una vegada palpat tots els racons de la màscara, ja no sabien que fer i va ser llavors quan la Monique va tenir una idea. Va mirar el sarcòfag de la Reina i va veure que en la banda més propera al sarcòfag d’en Senenmut hi havia uns petits sortints en forma de piràmides. Va mirar també el sarcòfag d’en Senenmut i a la mateixa alçada hi veure uns entrants de la mateixa forma. La Monique va cridar...
- La mala pècora! Sinó hagués estat al seu costat no l’hauríem pogut obrir. Així s’assegurava que al menys estiguessin junts en el moment del descobriment de la segona tapa d’en Senenmut. Sense ella ell no hauria pogut ser ressuscitat.
En Felip i els demés la van mirar amb cara d’estranyesa. Ells no sabien encara de que parlava. Els va mirar com si fossin uns ignorants i els hi va explicar.
Pocs minuts desprès van ajuntat els dos sarcòfags i es van acoblar perfectament. Va seguir el soroll de l’obertura de la segona tapa de Senenmut i el mateix soroll de descompressió que s’havia escoltat al destapar la de la Reina. Llavors van aixecar la tapa per veure que amagava a dins.
Tots van quedar esbalaïts al veure el semblant d’en Senenmut. Semblava que estava adormit, encara que el seu semblant era esblanqueït, la seva pell morena li donava un aire de poder. Deuria tenir uns trenta anys, encara que el treball al aire lliure podia haver fet que semblés més gran del que era. Els seus vestits eren elegants i refinats, encara que no es podien comparar amb els de la Reina. Després del primer moment de admiració en Felip va agafar l’ampolleta negre que portava en Senenmut al seu costat a dins d’un cilindre d’or i li van buidar a la gola. Tal com havia passat amb la Reina el seu rostre va semblar que recobrava el color ràpidament. Desprès els metges van fer la seva feina. Ara tan sols podien esperar.
Segons els papirs que acompanyaven els sarcòfags, el dia següent veurien si hauria succeït el miracle.
Les càmeres automàtiques escorcollaven els rostres dels protagonistes d’aquesta historia, segons a segon, per captar si havia qualsevol canvi. I els aparells connectats als dos cossos es mantenien en silenci.
Mentrestant tots els ulls es van dirigir al tercer sarcòfag, el més petit...