LA REINA ENVEJA

Em fico al teu cervell i desconnecto neurones perquè no tinguis tan raciocini, tan cap.
Em fico a la teva llengua per travar-la i perquè la fluïdesa del teu parlar esdevingui quequeig i mudesa.
Em fico als teus ulls per fer-los opacs, per llevar-ne la transparència i et doni un aire de persona dolenta.
Em fico al teu nas per fer-lo inservible davant del bon olfacte que has tingut sempre per envoltar-te de gent adient i crear obres amb èxit.
Em fico als teus braços per separar-los del tronc i incapacitar-los per abraçar com si fossis un Jesucrist crucificat.
Em fico per dins dels teus òrgans: del cor, per destruir-li el sentiment; de l’estómac per provocar-li nafres de sofriment; del fetge, per donar-li flacciditat i fer-li perdre tota la consistència fins a fer-lo esdevenir puré...
Em fico a les teves cames per donar-los pesadesa, perquè el desplaçament no vagi amb tu, perquè quedis parat, sense agilitat i no puguis palpar mai més la llibertat.
Sóc l’enveja, la reina que va néixer fa 10.000 anys, en el Neolític en el mateix temps que naixia l’agricultura, quan l’home ja mirava més les plantes del veí que les seves pròpies, quan ja contemplava les coves, la vestimenta, els trofeus de caça... comparant sempre. En aquest moment van enterrar la cooperació, el pensar en els altres, la felicitat... Em vaig fer la reina del món en uns instants. Va desaparèixer la mar plana i va sorgir el mar de fons; vaig provocar tempestes que no servien per regar les plantes, sinó per arrencar les arrels més profundes; vaig portar l’odi dintre dels cors i vaig originar les guerres més sanguinàries. I em vaig quedar per sempre més a la Terra perquè sóc immortal. Sóc l’enveja, la més poderosa del món.