La reina del Califòrnia

Un relat de: lluisba

Tot i haver acomplert els setanta anys, i dur-ne uns quants cobrant la pensió, la Paquita seguia llevant-se cada dia a quarts de set. A les set ja servia els primers carajillos del barri del Canyeret, rera la barra del Cafè Califòrnia, a la plaça del Seminari. La plaça era ben bé la vessícula biliar del barri: embotida en un laberint de carrerons costeruts, a la part baixa de l'entramat que corona la sinistra silueta de la Seu Vella de Lleida.
Miserable entre els miserables, el Canyeret era tan pobre que un govern d'esquerres l'havia situat a la llista de barris més maltractat del país, i damunt d'ell planejava l'amenaça d'una reforma que podia acabar en simple projecte urbanístic per a atreure-hi els ociosos estudiants, o les mel·líflues professions liberals.
La Paquita, igual com els altres vells del barri seguien fent la seva una mica com si res, avessats a les bastonades i amb la pacífica paciència que caracteritza els qui han vist massa coses.

De res no servien les queixes de la Isabel, la filla única. Anys enrera la Isabel havia pretès dur una vida més mundana i amb aquest objectiu va matricular-se a la facultat de Belles Arts, on volia aprendre el dolç ofici de la bohèmia ben organitzada. Ara però, passats aquells anys més salvatges, apreciava més la tranquil·litat del paisatge conegut, la veu de la mare i les olors del barri. Pintava, sí, però tan sols els caps de setmana. Insistia molt en què es traspassés el bar rònec i pudent, que ja només acollia els alcohòlics matiners. Fent comptes calcul·lava que podrien treure'n uns quaranta mil euros, i ja tenia més o menys pensat el model de cotxe, i per a quin apartament pagaria l'entrada. Però la Paquita no responia a cap prec.

Les discussions, al vespre, anaven pujant de to. Va ser durant aquesta mala temporada que un dia la Paquita va caure per les escales, es va trencar el fèmur i va fer l'ànec quatre dies més tard.

La Isabel se sentia una mica culpable. Potser per això es va imposar la dura penitència de buidar i netejar el vell cafè i deixar-lo llest per al traspàs. El mateix impuls li feia seguir l'horari de la mare: a quarts de set ja era dins del local, omplint caixes i sacs per anar a llençar-los als contenidors.

Va ser així com es va topar amb el petit armariet de metall amagat darrera els paquets de cafè. No l'havia vist en la vida. Va forçar un candauet prehistòric i en va treure tan sols una capseta de llauna, de galetes Birba. A dins hi havia cadenetes d'or, anells, un lligacama amb la bandereta republicana i un cartronet rodó, esgrogueït pel temps, on s'hi podia llegir encara California Night Club. Però no es tractava de l'antic nom del vell cafè: a sota hi havia una adreça de Barcelona, del Paral·lel. Mai no n'havia sentit a parlar. I mentre es remirava l'estampa, va adonar-se que una silueta s'havia situat davant de l'entrada. Tampoc no havia vist mai aquell home. No era del barri: el posat elegant delatava el foraster. Deuria tenir més de seixanta anys, el cap blanc, les mans delicades.

-Aquest és el bar de la Paquita? -va demanar sense cap accent.
Coneixia totes les amistats de la mare i aquest no apareixia a la llista.
-És curiós: sempre parlava del seu bar de Lleida. Era una dona tan… increïble, oi?
-Increïble? -la Isabel va sospirar confusa. No era l'adjectiu que més li esqueia a la mare.
-La Paquita…! Ja em dirà! Si era l'ànima del Califòrnia!

La Isabel no es podia creure que tot allò succeís d'aquella manera, amb tanta precisió. Mai no havia sentit parlar de l'altre Califòrnia i ara, en menys d'un minut, semblava que no existís res més al món. I per si això fos poc, va desar la capsa de galetes -tan sols tres segons- i quan va aixecar el cap l'home s'havia fos en el no-res. No n'hi havia cap rastre. Apenes una subtilíssima olor indefinible a l'aire, com de perfum varonil antiquat.
Aquell vespre va remenar com un lladregot la calaixera i la tauleta de nit de la mare. Tan sols hi havia papers de la seguretat social, targetes de metges amb dies i hores de visita i poc més. Tret d'una inesperada ampolla de Marie Brizard a mig gastar, i un gotet.

Tan sols va tardar dos dies en baixar a Barcelona per provar de trobar el Califòrnia Night Club. A l'adreça indicada hi havia, en efecte, una mena de local de copes ampli, de línies austeres i modernes: el Cali Chill Out. Que aviat va saber que era l'evolució natural d'un antic cabaret de nom Califòrnia, després d'haver passat per successives generacions d'amos. L'actual era un jovenet ambicioset i amanerat que s'havia gastat una fortuna en la remodelació. Però no tenia mal gust: el local disposava de dues sales àmplies. La primera rabiosament moderna, entre japonesa i minimalista. La segona, barroca: daurats i velluts rojos, motllures i fotografies antigues, i pintures a l'oli que retrataven velles glòries colonials: l'almirall Nelson, Stanley, un reietó belga que va conquerir mitja Àfrica. En un racó, tres retrats antics, sèpia: tres instants sublims d'una ballarina mig nua. Aixecant la cama, picant l'ullet, jugant a entreobrir l'escot. Quan se la va mirar als ulls li va agafar un cobriment i es va haver de deixar caure a la cadira més propera, que per fortuna era buida. El rostre era el d'una joveneta de vint anys, però la mirada era la que l'havia acompanyada durant tota la vida des del primer sanglot: era la Paquita. No n'hi quedava cap dubte.

-Li passa res, senyora? -va demanar el cambrer.
-No res. La calor. Em posarà un whisky?

Mentre bevia va descobrir la Paquita en d'altres retrats: vestida d'índia, de torera, d'egípcia i de xinesa.
Es va refugiar al lavabo una estona per provar de recompondre's. Asseguda damunt la porcellana provava de reordenar els records familiars, però era un esforç en va. Es va aixecar i va marxar d'una revolada. Fins molt més tard no es va adonar que no havia pagat el whisky.
Va tornar a casa amb el darrer tren, es va ajeure damunt del sofà i va engegar el televisor, confiada que les imatges acolorides i absurdes la traurien d'aquell estat catatònic: però tampoc no se'n va sortir.
Va recordar l'ampolla de Marie Brizard i el gotet, i va començar una llarga sessió de glops. El licor, tot i ser tan dolç, li cremava la llengua, mossegava les genives i quan arribava a l'estómac es retorçava com un gat.
Quan l'endemà va tornar al cafè, per seguir desembaraçant-lo, tot plegat li resultava tan sorprenent i tan confús que no li va causar cap impressió trobar-hi a dins aquell home elegant, assegut en una cadira i bevent-se una ampolla de ginebra. Com si dugués tota la nit allí dins, tranquil i arrecerat. Fins i tot li va somriure educadament quan la va veure entrar.

-La Paquita ho havia dit: que es retiraria i posaria un bar a Lleida, on ningú no la reconeixeria. I vet aquí: ho va fer. Jo crec que va ser quan va néixer la seva filla. Ho va fer per ella, és clar. És natural. Tot i que després, molts anys més tard, me la vaig trobar un dia que havia anat a Barcelona per no sé quina cosa d'uns papers. Em va parlar de la filla.
-Ah -va mormolar la Isabel, que també s'havia servit una cul de ginebra.
-Es veu que la filla li va sortir una mica rave.
-Què dimonis vol dir rave?
-Això, que la noia no tenia el més mínim esperit d'artista. Que només li agradaven els diners i la vida còmode. Bé, al cap i a la fi com a la major part de la gent, què carai. Que fos com ella era del tot impossible: com la Paquita en surt una cada cent anys. Ella duia l'art a les venes. Sap que el seu número més famós el feia dalt d'un trapezi?
-Un trapezi -va repetir ella, i va omplir el got però ara fins dalt.

Aquella nit, mentre assajava de quedar embriagada pel televisor, va veure-hi un documental sobre els faraons egipcis. Explicaven allò de què es feien enterrar amb totes les pertinences: joies, els millors vestits, l'aixovar, els mobles, les mascotes.

Es va aixecar d'una revolada, va prendre l'ampolla de Marie Brizard i el gotet i va sortir de casa.
Amb un suborn generós va aconseguir que el vigilant del cementiri l'obrís. I amb un altre bitllet, l'home es va avenir a donar quatre cops de mall a la làpida del nínxol de la Paquita fins que el va obrir.

-Ara m'hi posa això a dins -li va ordenar, emntre li allargava l'ampolla amb el got.
-No sé si hi cabrà -va fer l'home, ajupit cap dins del forat.

Llavors li va explicar que el nínxol era ple d'objectes: un ram de roses, plomes de ballarina, una trompeta, altres ampolles de licors diversos, una corbata de llaç, un barret de copa. I encara més: un anell d'or, un bastó amb el puny de plata, uns binocles d'anar a l'òpera… Vol que segueixi?

-No, deixi-ho. Procuri ficar-hi l'ampolla i ja està bé.
L'home va tornar a col·locar la làpida com va poder i després la va acompanyar fins a la porta.
-Ja sap qui era aquesta dona? La gran Paquita! Si vostè sabés com m'ho vaig arribar a passar de jove, amb ella…! Imaginis's que quan vaig descobrir que s'havia traslladat a Lleida ho vaig deixar tot per anar darrera seu. I miri que la feina que vaig trobar aquí no és precisament la mena de feina que algú ha somniat en tenir, però caram, valia la pena…! És clar que ella va afluixar molt, un cop aquí. I més així, perquè amb l'energia que duia ens hauria matat a tots, al final.

Comentaris

  • caçador, caçat[Ofensiu]
    peres | 25-11-2006

    per anar massa de pressa :-) allà on diu "no hi ha cal altra manera" hi ha de dir "no hi ha cap altra manera", és clar. Si és que no es pot ser tan perepunyetes, home... ;-)

  • el relat[Ofensiu]
    peres | 25-11-2006 | Valoració: 9

    m'ha agradat força. Però m'ha distret el conjunt d'errades amb què he anat ensopegant. Quan em passa això (que el relat m'agrada però hi ha un factor formal que me'n retrau), normalment explico per què m'ha agradat (és a dir, entro en el fons del relat) i després poso un 9 en comptes d'un 10 i aire, perquè hi ha gent a qui no li agrada que trenquis l'ambient de bon rotllo que hi sol haver aquí. Però ja que ets força nou faré una excepció i et diré més coses..., sense entrar gaire en el fons, només sobre la forma.

    Del fons, ja et dic que em sembla molt bo, molt ben portat. Atraient. Potser li falta un pèl de tensió, que es podia haver aconseguit ajornant una mica més la identificació de la Paquita. Tampoc no m'agrada el nom de la Paquita... si és inventat, és clar (si és un relat amb base real, llavors callo).

    Però anem a la forma. Espero que no t'enfadaràs, doncs, per fer el que faré: dir-te unes quantes paraules que hi tens mal escrites. Normalment, quan faig això tan incorrecte de renyar algú per l'ortografia, ho faig en privat, però en aquest cas no hi ha cal altra manera de fer-ho que públicament. Vet aquí, doncs, la llista (que no deu ser exhaustiva, perquè l'he anat fent a mesura que llegia, i he llegit el relat un sol cop), que espero que et faci servei si més endavant republiques (m'encanta aquesta paraula) el relat: rere, vesícula, barris més maltractats, avesats, enrere, insistia molt que, darrere els paquets, una lligacama, perfum baronívol (o viril), tardar dos dies a baixar a Barcelona, vida còmoda, explicaven (allò(,)) que es feien enterrar, anar darrere seu, ha somniat (o somiat) a tenir...

    També hi ha molta repetició de «tan sols» (= sols, només, únicament, solament, tot just...), algun error de picatge (emntre), algun guionet que hauria de ser guió (els dels diàlegs i incisos), alguna coma de més o de menys i algun espai de menys després dels signes de puntuació (això pot ser un efecte del navegador), coses que segur que descobriràs tu mateix en una lectura atenta.

    Hi ha gent que se m'ha enfadat quan li he fet això, com deia, però jo ho faig amb la més bona de les intencions. Considero que RC és (també) una mena de taller de lectura en el qual tots aprenem coses, més que un club dedicat a l'encens i a les ensabonamentes.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de lluisba

lluisba

77 Relats

390 Comentaris

80080 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
El novembre del 2006 em vaig estrenar a Relats en català. No sóc gaire constant ni gaire assidu. Llegeixo, comento una mica. Miro el fòrum de tant en tant, però n'entenc ni un borrall. Intento fer contes de por (o d'inquietud, que diuen), algun poema improvisat...

Pel novembre de 2008, però, junt amb d'altres companyes i companys, vam iniciar un blog on ara hi poso els meus textos. A RC hi entro i miro, i molt ocasionalment demano penjar alguna cosa.

El nostre blog (per si vols) és:
http://riellblvd.blogspot.com/