La regla dels terços

Un relat de: Ricard Sayeras Quera
Era una matinada de finals d’abril. Durant la nit havia plogut un xic. Just un ruixat per humitejar el terra però no prou per fer basses. Encara era fosc i els flocs lletosos i esparracats de la boira enterbolien els feixos de llum del tot terreny que acabava de deixar la carretera de Cantallops i s’endinsava bramant per una pista de terra vorejada de sureres ennegrides pel darrer gran foc de l’Empordà. Les parets del Mas Farrutxo van treure el nas d’entre la boira només un instant perquè el cotxe anava a preu fet. Uns quants minuts i uns quants sotracs més tard el Nissan X-Trail es va aturar en una clariana del bosc a tocar de la pista.
Quan el motor es va apagar, l’Artur i l’Enric es van mantenir en silenci uns instants més. Com si necessitessin netejar-se les orelles del brogit del camí. O dels seus pensaments, perquè cap dels dos no havia badat boca des de l’eixut bon dia pronunciat l’Artur en pujar al cotxe a la plaça del Sol de Figueres. La son i la humitat els havia enclaustrat en els seus mons particulars i tampoc havien fet el mínim esforç per sortir dels seus confortables silencis. També hi ajudava que se sabien el camí de memòria perquè, des que havien començat el curset de fotografia al Centre Cívic, just després de Reis, ja havien pujat quatre cops als Estanys de la Jonquera. Aquesta vegada hi anaven perquè havien decidit presentar-se al concurs de fotografia dels Aspres de l’Empordà i l’Albera. De fet, qui s'hi volia presentar era l'Enric, i l'Artur, com sempre, anava a remolc; una pauta que s'havia iniciat dos anys enrere, quan una depressió li havia llençat un vel negre al damunt i li havia engrapat l'ànima amb les seves urpes.
Quan l’Enric va treure la clau del contacte i es va encendre el llum de cortesia del cotxe, tots dos van reaccionar sobtadament amb una pressa inaudita. Amb gestos mecànics i engavanyats per la roba d’abric, van baixar del vehicle per anar de dret al maleter a buscar els estris de retratar. Després d'haver-se carregat tots els embalums a l'esquena, es van mirar a la cara per primer cop. El bosc estava en silenci i no hi havia gaire llum, però per llevant l’albada ja apuntava amb timidesa, degradant el negre de la nit cap a blau fosc.
-Vols que anem junts o vols anar pel teu compte? – va demanar l’Enric.
-Tant me fa –va respondre l’Artur, amb la veu esmorteïda pel tapaboques, mentre encongia les espatlles sense esma.
-Doncs, si et sembla, jo aniré cap al cromlec del Mas Baleta, i tu et pots quedar per aquí, a l'Estany Gros i, amb la sortida del sol i aquesta boira, segur que tindràs una llum collonuda per retratar els reflexos de l'aigua. O, si t'agrada més, pots provar d'anar als menhirs d'aquí al darrere.
L'Artur li va fer que sí amb el cap.
–Molt bé, nano… –va continuar l'Enric–. No t'oblidis dels consells que ens ha donat en Josep i no et compliquis la vida. Quedem a les nou al cotxe per esmorzar, i si vols res, tu mateix, em passes un whatsapp –va afegir, just abans d'emboscar-se en direcció al seu objectiu-, i inspira fondo que la flaire de ginesta i farigola t’aniran be.
L’Artur va remugar alguna cosa que volia ser un comiat i es va quedar palplantat en la foscor sense decidir cap on tirar. Llavors, un pensament se li va encendre al cap com un dels llums de neó de les cases de barrets que havien trobat pel camí. “I jo, que collons hi pinto aquí?” deien unes lletres fluorescents de color rosa que pampalluguejaven al seu cap. Era aquella angoixant sensació de ser un peix que boqueja fora de l’aigua. I l'arrossegava des que el delegat territorial de recursos humans de la Caixa de Catalunya, aquell barbamec cretí de les corbates insuportables, li havia felicitat el cinquanta-cinquè aniversari amb un taló, una carta d’agraïment i un copet a l’esquena.
No en tenia cap ganes, de ser allà. Però tampoc volia quedar-se a casa mirant hores i hores la paret del menjador, amb aquella pressió insuportable al mig del pit com si alguna cosa dins seu volgués rebentar-li les costelles per sortir a l'exterior, esperant que l’Helena tornés de treballar o de vés a saber on. L'Artur va fer un esforç titànic per caminar i dirigir-se cap on li havia recomanat l’Enric. Quan va ser al davant de l'estany, va bufar i, a poc a poc, va escombrar el paratge amb la mirada buscant algun element que valgués la pena. “Si entrenes bé la teva mirada fotogràfica, cada cop que et trobis amb una imatge que et captivi notaràs com un clic al cervell”, li havia recalcat en Josep, el monitor del curset. “Ja miro, Josep, ja miro... però només veig grisor i lletjor” va ser la seva resposta. Amb desgana, va plantar el cavallet a tocar d'un suro molt gran i recargolat, que s'alçava a prop de la riba tranquil·la de l'estany. Va treure la màquina de la funda i va escarrassar-se a recordar quins eren els punts essencials a l'hora de fotografiar bé un paisatge. Va mirar pel visor i va provar de composar el que veia fent servir la regla dels terços. “Dividiu mentalment la imatge en tres parts verticals i tres parts horitzontals –els havia explicat en Josep–. En els quatre punts d'intersecció d'aquestes línies imaginàries, hi haureu de situar el centre o els centres d'interès de la vostra foto". L'Artur es va traçar el diagrama al cap i, obedient, va situar en el terç superior els cims de l'Albera i el cel, va permetre que l'estany ocupés el terç central i va deixar que les punxes esbarriades del joncar cobrissin el terç inferior. Desprès va moure un xic la càmera de costat perquè l’alzina recargolada quedés just en la zona d’interès de la banda esquerra del visor, en primer pla. A continuació, movent les rodetes de la càmera, va buscar la profunditat de camp i l’obturació correctes. Però la llum encara transitava entre el blau i el malva a aquella hora i el sol encara no es reflectia directament sobre l’aigua. Per això va connectar el disparador a distància, se’l va penjar al coll i es va seure en un tronc tallat a fer temps.
Mentre mirava els esforços de la llum matinal per fer-se veure entre la boira baixa, l’Artur va maleir a l’Helena per haver-li regalat la càmera per Reis i haver-lo apuntant al curset. No li agradava gens la fotografia i s’havia sentit molt desplaçat al mig d’aquella colla de motivats del Centre Cívic. La seva dona havia justificat el regal amb l’argument que havia de sortir de casa, socialitzar-se, i que la fotografia era una activitat creativa que l’ajudaria a remuntar la depressió. “Està demostrat científicament”, li repetia. I el terapeuta també s’hi havia fet sopes. “Si no ho vols fer parlant, explica’ns què t’angoixa amb imatges”, li va etzibar. Però a ell, tot se li'n fotia un rave, i la fotografia encara més. Sospitava que l’Helena el volia fora de casa per poder follar tranquil·lament amb algun company de feina o del gimnàs. I la fotografia li proporcionava la quartada perfecta. La gelosia era una emoció nova per a ell i esperonada per la depressió, li reforçava la sensació de fàstic constant que li provocava el sol fet de viure. Ni tant sols la coincidència de fer el curset amb l’Enric, el seu company de trapelleries infantils, li havia despertat cap mena d’interès. I cada minut que passava allà assegut al bell mig de l’Albera, envoltat d’una bellesa capaç de commoure qualsevol mortal, el feia sentir més desgraciat perquè tenia la percepció d’haver-se tornat cec i sord a tot el que l’envoltava. La idea d’haver malbarat els millors anys de la seva vida en aquella merda d’oficina del carrer Nou, l’havia corsecat i l’havia fet immune a les coses belles del món. Ell volia ser pagès, com el padrí Quim, però els seus pares l’havien obligat a estudiar per administratiu i van moure cel i terra perquè entrés a la Caixa de Catalunya. Durant trenta-cinc anys, va ser un empleat modèlic que va complir tots els objectius i va fer les hores extres que li demanaven els seus caps, per no decebre ni als pares ni als superiors. Pressionat per l’Helena, va estudiar Empresarials a la UNED per poder ascendir a director d’oficina i, un cop el van posar al capdavant d’una sucursal, es va trencar les banyes perquè tot anés com un rellotge suís. I ara feia dos anys, els de dalt, s’havien passat tot això pels collons i havien prescindit d’ell com si fos un moble corcat i passat de moda que fa nosa. I, malgrat tot el seu ressentiment, des d’aleshores era incapaç de plorar, extrem que encara l’angoixava més i li aguditzava més el dolor al pit.
Els ocells a poc a poc ja omplien l’ambient de refilets i sortien dels seus nius buscant l’esmorzar quan l’Artur, per esvair les cabòries, es va aixecar i va caminar una estona vora de l’estany esperant que arribés la famosa hora taronja, quan la llum del sol es torna màgica segons deia el monitor del curset. El cafè en llet que s’havia pres a casa i la fred de la matinada van fer-li venir pixera i es va aturar a tocar uns esbarzers per buidar la bufeta. A mitja pixarada que va veure un esportiu blanc que venia a tota bufa per la pista i de sobte s'aturava a l'altra banda dels arbustos on estava canviant l'aigua a les olives. La llum interior del cotxe es va encendre. Va poder distingir un home descamisat al volant i una noia jove al seu costat. L’Artur es va quedar hipnotitzat per l’escena. Amb els ulls com dues taronges va observar com la parella es fotia mà i es grapejava amb moltes ganes. Es van arrencar la roba l'un a l'altre i, en pocs segons, es van quedar mig en pilotes. Ella va fer-li una mamada a ell. I quan semblava que a l’home se li quedaven els ulls en blanc, la noia se li va asseure al damunt en una tòrrida i humida cavalcada. De mica en mica, la cigala de l’Artur va anar agafant volum progressivament entre els seus dits. Era el primer cop que trempava des del seu fatídic aniversari.
Abans que l’Artur tingués temps de plantejar-se què n'havia de fer, d'allò que tenia a les mans, un cotxe gris va esquinçar la boira amb els fars encesos i, enmig d'una frenada esgarrifosa, es va aturar al costat de l'altre vehicle. En van baixar dos cap pelats que fotien molt mala pinta, i, sense dir-los ni bon dia, van buidar els carregadors de les seves pistoles automàtiques contra la parella. L’Artur es volia moure però la por i l’estupefacció li havien clavat els peus a terra. El ruixat de bales va cosir amb implacables espetecs la carrosseria, va esmicolar els vidres, que van volar per tot arreu amb un soroll eixordador, i va fer ballar els cossos dels amants amb un ritme sincopat i macabre. Tot seguit els dos homes van banyar el cotxe blanc amb gasolina i li van calar foc. Mentre les flames dansaven enfollides al damunt del vehicle, el mòbil de l'Artur va començar a sonar amb un volum exagerat. Era l'Helena, tan oportuna com sempre. Els dos goril·les es van girar cap on venia la música aixecant les seves armes en aquella direcció. Ell va córrer cap a l’estany. El sol ja tenyia de taronja el cel i pintava l'aigua amb els mateixos colors ardents, convertint l'escena en una postal idíl·lica mentre l’Artur provava de fugir d’allà sentint els crits dels seus perseguidors, el fregadís de les branques contra el seu cos, els batecs del seu cor a les temples i els xiulets de les bales passant-li pel costat del cap. De sobte va notar un cop fort a l’esquena i una fiblada que li anava de darrera cap al davant. Era com si un gegant li hagués clavat una patacada per darrera. De seguida una escalfor líquida li va omplir l’esquena i el pit, i, de mica en mica, va notar que les forces se li esvaïen. El món es bellugava a càmera lenta. La gola li cremava i sentia punxades per tot el cos. No podia acabar així. En un intent desesperat per fugir, va fer unes quantes passes cap endavant, però les cames li van dir prou i va caure a terra com un sac de pedres, just al davant de l’estany. I en un últim acte, lúcid i desesperat, l’Artur va prémer el disparador remot de la màquina mentre la llum del matí marxava dels seus ulls per sempre més. La mateixa llum que quedaria enregistrada a la targeta de memòria de l'aparell, per compondre una instantània tan increïble que, un cop processada, es convertiria en l’enveja de tots els alumnes del curs de fotografia del Centre Cívic i el segon premi del concurs concedit a títol pòstum.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ricard Sayeras Quera

Ricard Sayeras Quera

2 Relats

4 Comentaris

283 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99