La recerca d'un mateix...

Un relat de: Alorma

Mai l'hi havien amagat, era una cosa que mig sabia mig intuïa ja que de fet tampoc n'havia parlat mai amb el seus pares, era una cosa que flotava en els seus pensaments i de tant en tant feia un salt i no podia evitar pensar-hi...

Deixant anar comentaris que mai portaven enlloc, només recordava uns breus instants d'una conversa en que va preguntar: Mama, sóc adoptat? I sense sorpresa, tristors ni res, com la persona més natural, va contestar que si. Això quan era molt petit, així que no el va afectar gaire a l'infància.

A l'escola poques vegades tenia problemes amb els companys per culpa d'aquest fet, i quan algun dels nens aprofitava l'avinentesa per intentar fer-li mal, molts dels nens el defensaven, fent veure que era mol lleig intentar fer mal algú amb els seus orígens...

Com que era una cosa que sabia però no tenia confirmada, no es va preocupar, fins ben entrada l'adolescència, època de creixement i preguntes, moment en que de cop i volta hi pensava moltíssim.

Es va començar a preguntar qui era, qui serien els seus pares biològics, quina edat tenien quan em van engendrar, perquè em van donar en adopció, i si els conec i no ho se?... Preguntes que en aquells moments no tenien resposta, encara que aviat, sinó totes algunes, en tindrien.

Coneixia perfectament la calaixera vermella de l'habitació dels pares, sabia que hi havia en cadascun dels calaixos i foradets... Sabia que en el calaix de dalt estaven tots els papers que explicaven el tema, ja ho havia mirat una vegada, mes ven dit, vist ja que no prestava atenció.

Després d'alguns intents fallits, en que va haver de sortir amb la cua entre cames de l'habitació per culpa de sorolls provinents de la porta, va tenir la oportunitat perfecte.

Els pares eren a un dinar d'amics i no tornarien fins ben entrada la tarda, el germà estava de festa a casa la seva parella i no el molestarien en molta estona. Va entrar per fi a l'habitació, de forma definitiva, i tot i estar segur del que trobaria i la seva reacció tenia les mans fluixes dels nervis, es va calmar i va obrir el calaix.

L'escriptura del pis, els papers del cotxe, la seva primera dent, les fotos de quan el seu pare va fer la mili, etc... tot de coses impactants però que en aquell moment només eren els entremesos del que realment volia trobar.

I després d'uns quants records més va aparèixer un sobre taronja, allargat i prim, que pesava força, es va asseure al llit i va extreure'n el contingut, el va obrir i llegir.

Papers dels jutjats de Barcelona en una mena de contracte, sortien els noms dels pares, molts paràgrafs que no entenia i cap al final la paraula adopció seguida del nom Pol i els seus cognoms.

Això no tenia sentit, ell es deia Bernat amb els cognoms del tal pol, era estrany. Va continuar llegint l'altre full i tots els dubtes sobre qui era en Pol es van esvair de cop.

A data de 25 de setembre de 1987 al jutjat nº 81 de Barcelona s'aprova la petició d'adopció de l'Infant Pol, queda a partir d'avui a la seva custodia amb el nom de Bernat.

Ara si, ja estava tot resolt, definitivament era adoptat, inclús coneixia el seu nom de quan va néixer, pol, un nom ben bonic. Però després de 14 anys amb el mateix ja li agradava Bernat. Va trobar també papers relacionats amb el seu naixement, i els seus primers dies de vida, dades de la mare biològica i certificats del lloc on es va estar avanç de ser adoptat.

Estava desconcertat i alhora notava que aquest descobriment l'havia reafirmat en la persona que era. Coneixia per fi els seus orígens però al mateix moment sabia que la seva vida estava en la família que l'havia cuidat i mantingut tots aquells anys.

Es va aixecar del llit, el va arreglar i va guardar els papers al lloc on eren, al sortir de l'habitació notava una sensació estranya, provocada per l'absència dels nervis de feia una estona, va cridar al gos i just quan obria la porta el seu pare apareixia.

- Hola papa marxo a passejar el gos. I sense cap sentiment estrany va baixar les escales.


<""Historia basada en fets reals"">

Comentaris

  • angie | 03-05-2006

    Un relat que m'ha fet somriure agradablement, sempre he tingut la il.lusió de poder adoptar un infant... Jo tinc una filla biològica i m'agradaria tenir-ne més de fills, però també és veritat que hi ha molts nens al món que malauradament necessiten uns pares i no els tenen.
    Ben redactat, emocionant, emocionat i ple del sentiment i la maduresa d'una persona que se sent estimada i sap estimar.
    M'ha alegrat el dia!
    Ole,

    angie

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: