La rebotiga

El seu cos mandrós s’aposenta en el petit tamboret revellit de la rebotiga repartint equitativament les dues natges a banda i banda del seient. Parapetat darrere de la taula miserable inicia la quotidiana maniobra d’avituallament. Mentre l’oli de la primera queixalada li unta el bigoti dringa la campaneta de l’establiment i, amb una desimboltura que s’endevina ancestral, simula una sorpresa fictícia. Puntual com sempre, pensa, mentre assaboreix les sardines de l’esmorzar. Resolt però amb la parsimònia inherent als seus ossos revellits, travessa la cortina de canuts que separa els dos ambients de l’establiment. Darrera del taulell, com cada dia des de fa un fum, s’espera palplantada l’única clienta que conserva. A aquelles alçades ja només es saluden amb un cop de cap indolent, imperceptible. Per fi ha arribat la seva comanda, li amollà amb un to de veu neutre al temps que li atansa una capça allargassada. Ella, ajudada d’unes mans cadavèriques, extreu de l’embalatge una gran fulla de dalla que insereix en el llarg mànec que l’acompanya. Ell, deixant el guardapols sobre el taulell, es dirigeix cap a la porta on enganxa un full de paper. Ara, tots dos, sense preàmbuls, s’emboteixen a la rebotiga. Al carrer, l’anunci enganxat al vidre resa: tancat per defunció.