La rebel·lió d’un llamàntol

Un relat de: Oriol Vergés i Cera
“La rebel·lió d’un llamàntol”

Passaven ja deu minuts de les vuit de la tarda i l’establiment estava a punt de tancar. El negoci, que era una mena de petit supermercat que venien una mica de tot en general, es trobava relativament a prop del port. L’amo, el senyor Balcells, era un home d’uns cinquanta anys que alhora era propietari d’una panxa considerable.
Tota la clientela del barri que hi anava a comprar opinava que tenia aspecte de brut. El consideraven un bon home, agradable i simpàtic, però la seva aparença era de brut i de deixat. En canvi del seu supermercat no se’n podia dir el mateix. Tot estava molt ben organitzat, ben posat i en general molt net, cosa que els clients agraïen però alhora no podien evitar pensar com un home amb aquella fila pogués tenir un negoci tan net. Fos com fos li agradava tenir el negoci com Déu mana i últimament estava molt cofoi de la seva última adquisició.
Feia just una setmana que havia comprat un gran viver per a oferir als seus clients marisc fresc. Era el primer producte fresc que venia des que havia obert el seu negoci i això el feia sentir extraordinàriament content. A més s’ha de dir que aquell divendres feia just set dies que l’havia inaugurat i ja havia despatxat sis llamàntols, quatre llagostes, i cinc bous de mar, la qual cosa va incrementar encara més el seu goig.
Els primers fluorescents es van començar a tancar al final de l’establiment. Era la manera subtil que tenia el senyor Balcells de dir als últims clients que s’afanyessin. Els pocs que encara quedaven van passar, atrafegats amb els seus productes, pel davant del viver llestos per passar per caixa i anar-se’n cap a casa.
Aquella rutina diària era observada per l’únic ésser viu que quedava al viver. Era un trist i solitari llamàntol que amb les seves gruixudes pinces recolzades al vidre, mirava entristit el què havia presenciat els últims cinc dies de la seva vida. De tots els crustacis que havien tingut la mala sort de ser pescats, ell es podia considerar afortunat ja que encara seguia viu. No podia parar de pensar amb els que fins fa poc havien sigut els seus companys donant voltes en una cassola mentre els bullien, o les seves closques buides espargides en qualsevol abocador de la ciutat.
Dia rere dia havia presenciat amb impotència com diferents persones s’aproximaven al vidre i entre somriures senyalaven amb el dit la “peça” que se’n volien endur. Lentament els seus companys de cel·la havien anat desapareixent del seu voltant i sempre es preguntava ple de temor quan li tocaria a ell. L’últim a anar-se’n havia sigut una llagosta d’un quilo quatre-cents grams, que tot just no feia ni dues hores se l’havien endut per una festa d’aniversari. Ara només quedava ell.
Mentre s’anaven apagant tots els fluorescents va pensar que, veient el panorama del viver, no feia falta ser massa intel·ligent per adonar-se’n que segurament la seva sort no aniria més enllà de l’endemà.
Poc després de la tancada de llums el senyor Balcells va abandonar l’establiment, va tancar la porta i va abaixar la persiana metàl·lica. El so estrident que va produir va relaxar el llamàntol. Fins que l’últim humà no abandonava l’establiment no se sentia realment segur. Sol i trist va mirar el seu dèbil reflex al vidre. Va alçar les seves pinces com si volgués marcar bíceps, però desanimat va abaixar el cap.
El local estava ara totalment en silenci i a les fosques. Només la llum blavosa del viver il·luminava suaument part del supermercat. Encara ara es preguntava com havia pogut dormir tots aquells dies amb aquella llum tan potent que emergia del sostre. No tenia parpelles ja que el fons del mar no les necessitava, però aquí li hauria anat bé tenir-ne un parell.
Va començar a donar voltes recordant amb melancolia els “vells temps” quan era lliure i vivia al mar. No en feia molt d’això evidentment, però per a ell semblava que hagués passat una eternitat. L’angoixa va fer acte de presència quan va començar a pensar què li esperaria l’endemà quan tornés a sortir el sol. Sense adonar-se’n es va trobar donant voltes com un boig pel viver. Sempre li succeïa el mateix quan alguna cosa l’amoïnava, però a mar obert simplement sortia a donar un tomb i al cap d’una estona tornava cap a casa. Però allà dins tot era diferent.
Va tenir la necessitat de parar. El cor li anava a cent per hora i li començaven a fer mal les potes de caminar tan de pressa. Es va intentar asserenar i es va tornar a mirar el seu propi reflex al vidre. Davant seu, a uns tres metres, hi havia tota una gama de pasta seca i diferents estils de salses que l’observaven. El llamàntol va fer uns petits passets cap endavant sense deixar d’observar el seu reflex. En aquell moment la seva ment va restar en blanc i només sentia el soroll que produïen les petites bombolletes del viver.
Va romandre així uns segons fins que alguna cosa va succeir en la seva ment. Es va preguntar què preferia, si esperar a la seva mort d’una manera submisa o plantar cara a aquella situació i lluitar per intentar salvar la vida. De cop una energia que no havia sentit mai abans li va començar a envair tot el cos. Estava decidit. Lluitaria fins al final per salvar la vida.
D’entrada se li plantejaven dos reptes. Per un cantó havia d’abandonar el viver, i per l’altre tenia que trobar la manera de sortir del supermercat com fos. Va recordar que totes les nits que havia passat al viver havia vist una dèbil llum que provenia del davant del local. Des d’on era ell no podia veure què era, però estava convençut que era una finestra alta. A més a més hi havia de sumar un tercer element que fins llavors no li havia generat la més mínima preocupació: el gat del senyor Balcells.
Durant el dia el senyor Balcells el tenia tancat a les dependències interiors, però durant les nits el deixava lliure pel supermercat per caçar, si n’hi havia, de ratolins.
Totes les nits l’havia vist passejar davant del viver i fins i tot en algunes ocasions s’hi asseia una estona i mentre els mirava, es llepava els bigotis imaginant, segurament, com gaudiria degustant els inquilins del viver. Després simplement s’aixecava i continuava la ronda.
El repte doncs que tenia al davant no era gens senzill i estava ple de perills, però era pitjor quedar-se a dins d’aquella presó esperant una mort segura.
Va aixecar el cap i amb els seus ulls allargassats va observar la superfície. El llunyà sostre del supermercat es deformava constantment per el vaivé de l’aigua. Era evident que l’única opció que tenia per poder abandonar el viver era fer un salt enorme. Era fàcil de dir –o de pensar– però fer-ho ja era un altre tema. Tot i així era un llamàntol jove i vigorós i per tant la seva cua estava en plena forma. De fet era l’únic que tenia per poder saltar fora del viver. L’usava sovint al mar per escapar sobtadament dels depredadors, i un dia va calcular amb els seus amics que amb un tancament ràpid i contundent de cua podia desplaçar-se gairebé quatre metres i mig.
Es va mirar el viver per última vegada. Ja no hi tenia res més a fer allà dins. Es va desplaçar cap a un dels cantons i s’hi va arraulir. Va estirar les seves potes al màxim per obtenir un bon angle de sortida, va abaixar el cap fins a tocar el terra i finalment va elevar la cua tant com va poder. Havia calculat que només podria realitzar un tancament de cua per generar suficient força per poder sortir. Si en necessités un segon no el podria fer i estaria perdut. Va concentrar totes les seves forces a la cua i va pregar perquè la inclinació que havia pres fora la correcta i no s’estavellés contra el vidre de l’altre cantó. Era el moment. Va clavar les potes al vidre, va prémer el cap contra el terra i... Mai el món havia vist sortir disparat un llamàntol fora de l’aigua a tanta velocitat.
Va anar a parar sobre el marbre del costat on estava ple de llaunes de conserva de peix, i va lliscar sense control donant voltes de campana xocant amb les llaunes, algunes de les quals van anar a parar al terra. El terrabastall que van provocar va ser considerable, i la primera cosa que li va venir al cap va ser el gat. Es va donar la volta ràpidament ajudant-se amb les pinces i es va aproximar al cantell del llarg marbre. Va mirar a dreta i esquerra del corredor però no el va veure.
Més relaxat va començar a gaudir del seu primer gran èxit. No s‘ho podia creure però ho havia aconseguit. Era lliure. Almenys pel que feia al viver. Se’l va mirar amb un aire de superioritat i de victòria com mai abans ho havia fet a la seva vida. El primer repte l’havia assolit i de quina manera! Ràpidament, però, la seva ment es va centrar en una cosa prou important que no hi havia caigut abans. Evidentment desitjava no trobar-se amb el gat del senyor Balcells, però si així succeïa i s’hagués de defensar, no ho podria fer mai tenint dues gomes elàstiques que li apressaven les pinces.
Es va desplaçar pel marbre intentant no entrebancar-se amb les llaunes fins que va trobar un sortint afilat metàl·lic al cantell del marbre. No va ni voler saber per a què feien servir els humans aquella andròmina, però estava convençut que era per d’estripar alguna mena d’animal marí. Si hagués pogut tancar els ulls al aproximar-se a aquella eina de tortura ho hauria fet, però no podia. Va fer el cor fort i va posar les seves pinces sobre aquella cosa. Fent zig-zag va aconseguir per fi, després de cinc dies, deslliurar-se d’aquelles maleïdes gomes elàstiques.
El següent repte que se li presentava era com sortir del supermercat. No li preocupava el tema de respirar ja que, com a llamàntol que era, podia estar uns quants dies fora de l’aigua i com a molt tindria fins l’endemà al matí abans no arribés el senyor Balcells. Però si realment hi havia una finestra com s’havia imaginat a la part del davant de l’establiment, com hi arribaria? Abans que res ho havia de confirmar de manera que va fer un salt des del marbre fins al terra del supermercat.
Caminant per aquell passadís ple de productes a banda i banda se sentia realment minúscul i desprotegit. Les seves petites potes produïen uns “clec-clec” al caminar que el posaven nerviós. Tenia por que el gat del senyor Balcells el pogués sentir.
Finalment va aparèixer a la part del davant de l’establiment. No l’havia vist mai ja que el van entrar en una caixa de plàstic per la porta del darrere. Va veure que només hi havia dues caixes registradores per als clients, una zona per deixar els carros de la compra, unes petites estanteries amb tota mena de caramels i xiclets i a dalt, a prop del sostre, efectivament hi havia una petita finestra. Al veure-la es va emocionar. En les seves remotes possibilitats d’escapar del supermercat, sense cap mena de dubte l’únic camí factible era per allà. El problema era que estava tancada i això el preocupava enormement.
S’hi va aproximar i va intuir que el vidre de la petita finestra era realment molt prim. Això el va alleugerir en part. Si l’havia de trencar, no li costaria molta feina.
En aquell moment un so metàl·lic es va sentir lleument al corredor per on havia vingut. Semblava com si algú hagués tocat amb delicadesa una de les llaunes que havien caigut al terra. Alarmat el llamàntol es va girar i va posar tota la seva atenció en aquell corredor. Només veia la dèbil llum blavosa del viver reflectint-se al terra del supermercat. Però llavors aquell reflex net de llum va començar a ser envaït per una zona fosca amb forma d’un parell d’orelles punxegudes. Era grotescament deformada però a mesura que avançava s’anava afinant i definint més i més, en un cap perfectament esfèric.
El pànic va començar a recórrer com una exhalació tots els racons del seu cos. El gat del senyor Balcells l’havia sentit. Ràpidament es va dirigir cap al corredor dels detergents i sabons procurant no fer gens de soroll amb les seves potes. En un dels prestatges inferiors hi va trobar un estret forat entre les caixes, s’hi va encabir i va esperar nerviós, esdeveniments.
No van tardar a arribar. Poc després el gat negre del senyor Balcells apareixia a la part del davant del supermercat. Amb el seu pas elegant i silenciós es va dirigir cap on havia estat el llamàntol. Va abaixar el cap, va ensumar el terra uns segons i es va quedar quiet concentrat. Quan el va detectar, va elevar lentament el cap sense deixar de flexionar les potes del davant. Aquells ulls brillants i penetrants destacaven enmig de la foscor del supermercat. Plantat allà, amb el cap immòbil, va començar a moure els ulls a dreta i esquerra sense a penes respirar, buscant el que sabia que hi havia rondant pel supermercat.
El llamàntol no va poder aguantar la visió d’aquells ulls plens d’astúcia que escodrinyaven la foscor, i va apartar la mirada. Ràpidament però va entendre que encara que estigués amagat si havia aconseguit trobar la seva olor al terra, no tardaria gens a trobar-lo allà entre les caixes de detergents. Sense pensar-s’ho va perforar una d’aquelles caixes de cartró amb les seves potents pinces, i a contracor es va començar a empastifar el cos per camuflar la seva olor amb aquell polsim blanc i blavós que feia una flaire tan forta que el marejava.
Va donar gràcies a Déu de ser un animal amb closca i no amb pell perquè aquella potinga era realment desagradable. Amb les pinces va acabar de tirar detergent per on havia entrat, una mica pel terra, i va esperar.
Evidentment el gat del senyor Balcells es va posar immediatament en marxa. Va resseguir el camí que havia fet el llamàntol a l’anar-se’n ensumant amb el cap a tan sols un centímetre del terra. El seu pas elegant i silenciós, juntament amb la seva mirada penetrant clavada en direcció a les caixes de detergent, feia presagiar el pitjor.
El llamàntol al veure que s’aproximava directament cap a on era ell, es va enretirar tot el que va poder i va replegar les seves pinces com si posés els braços en creu. Instants després va sentir com el gat arribava davant de la caixa de detergent on ell s’hi amagava al darrere. Va notar que s’aturava i que seguia olorant el rastre que havia deixat al seu pas. Però la idea que havia tingut d’escampar detergent va funcionar a la perfecció. El gat va començar a tossir i a esternudar i va optar per apartar-se i anar-se’n.
El llamàntol va respirar amb més tranquil·litat. Tot i així va optar per quedar-se uns segons més sense moure’s com a precaució. Poc després va treure el cap i va observar el corredor. No semblava que hi fos. Va tornar a sortir, es va espolsar aquella porcada del damunt, i amb cautela va continuar caminant tot mirant a dreta i esquerra cercant un amagatall per si el tornés a necessitar.
El silenci continuava envaint el supermercat i aquella foscor que l’envoltava el feia sentir falsament protegit, i això el preocupava. No sabia ben bé què cercava però necessitava trobar alguna cosa que l’ajudés a arribar a aquella finestra on darrere s’hi amagava la llibertat. Va travessar un corredor transversal que dividia el supermercat en dos i que gairebé coincidia, en un dels seus extrems, amb el viver del senyor Balcells. Al passar-hi va observar, sense que li fes massa gràcia, com la llum que provenia del viver allargassava la seva ombra uns quants metres. Resseguint-la amb els ulls va observar amb esglai com al final del corredor, a uns tres metres d’on acabava la seva allargada ombra, passava la cua del gat i es perdia darrere de les estanteries de l’altre extrem del supermercat. Horroritzat va accelerar el pas i va sortir d’aquella maleïda llum que una mica més i el delata.
Amb el cor accelerat va tornar a la foscor sabent momentàniament on era el gat, i això li va permetre el luxe de mirar al seu voltant amb més tranquil·litat. Anaven caient els minuts i seguia tenint només a la seva “pinça” l’objectiu de marxar i per on ho havia de fer, però el com encara era hora que se li acudís, i això el començava a inquietar.
Però llavors, en la llunyania, a les altures d’un alt prestatge ple de productes, va observar una cosa que li va fer obrir els ulls –en el cas que hagués tingut parpelles–. No ho veia molt bé ja que era bastant fosc, però li va semblar que era una bossa plena de coets. Sabia perfectament què eren ja que un cop amb els seus amics en una nit d’estiu van treure el cap vora la platja; ells no sabien què era la nit de sant Joan, però es van fixar què feien aquelles coses allargades. Sortien volant disparades cap al cel!
Una idea esbojarrada va començar a aparèixer a la seva ment. Era tan absurda, ridícula, perillosa i impossible, que va pensar que devia ser l’única manera factible d’abandonar el supermercat per aquella finestra alta del davant. No se li havia ocorregut una altra cosa que la de lligar-se a un dels coets i sortir volant travessant aquella finestra. Increïblement durant uns instants al imaginar-se la fila que faria un llamàntol volant pels aires lligat a un coet li va provocar un somriure sorneguer.
Ràpidament però va recuperar la concentració. Sabia que hi havia moltes probabilitats que no li sortís bé, que s’estampés contra la paret en comptes d’encertar la finestra. I en el cas que l’encertés, no les tenia totes que pogués travessar el vidre. Però com que no tenia res més que allò, va decidir que seria el que faria.
Es va aproximar a les estanteries de la seva dreta preparat per començar a escalar pensant com es lligaria al coet, quan va veure al prestatge d’arran de terra una bossa gran de plàstic que contenia... espàrrecs? No sabia què eren els espàrrecs ja que no els havia vist mai, però el que li va cridar l’atenció va ser la gran goma elàstica que els rodejava. Va pensar que era bastant irònic necessitar aquella goma elàstica per lligar-se al coet quan les havia maleït tant al tenir-les apressant les seves pinces.
Va trencar la bossa amb les pinces i en va treure els espàrrecs. Amb tota la cura del món va intentar retirar la goma elàstica procurant no trencar-la i de no fer soroll. Però les seves pinces estaven massa esmolades i sense voler va tallar la goma. Els espàrrecs van sortir disparats per tots cantons, molts d’ells impactant en una llarga i molt ben col·locada filera de llaunetes de pebrot confitat. El terrabastall que van provocar li van fer dir “glup...”. Li hauria agradat aconseguir una altra goma elàstica però sabia que no tenia més temps.
Immediatament va començar a escalar els diferents prestatges ajudant-se només d’una de les pinces ja que l’altra la tenia ocupada aguantant la goma elàstica. Fina però inequívocament, va sentir el trotar del gat que se li aproximava com una exhalació. De sobte va torçar la cantonada i va fer un sal immens traient les ungles tot el que va poder per esquinçar-li l’extrem de la cua però no li va fer mal, tot i que el va fer balancejar uns segons provocant que estigués a punt de caure.
Amb gran esforç es va col·locar al quart prestatge tot apartant ara sí, de mala manera, llaunes d’olives i pots de tàperes. Necessitava recuperar l’alè després de l’esforç realitzat ara que estava momentàniament fora de l’abast del gat.
El fet que tots els prestatges estiguessin plens li suposava un avantatge ja que evitava que el gat del senyor Balcells fes un salt i trobés un lloc on aterrar. Però per desgràcia això no el va aturar. Igual que el llamàntol, va començar a escalar els mateixos prestatges però ell amb molta més dificultat. Al veure-ho, una suor freda va començar a lliscar-li closca avall. Va mirar al seu voltant desesperat i sense pensar-s’ho va començar a agafar tot el que hi va trobar i li va anar llançant. Llaunes d’escopinyes, calamarsets en la seva tinta, olives farcidetes d’anxoves o racions de bacallà a la llauna van anar impactant a la cara del gat, que adolorit es va deixar anar i va caure a terra amb un gran marrameu de ràbia.
Li va saber greu haver usat companys marins com a projectils, però tenia que salvar la vida com fos. Amb el gat a terra va aprofitar per seguir escalant i en va pujar dos més. Ara es trobava al sisè prestatge on hi havia les botelles d’aigua.
La mirada assassina que li va enviar el gat juntament amb un rugit eixordador, li va fer glaçar la sang. Ple de ràbia va fer un salt increïble que el va enviar directament al quart prestatge, quedant-se penjat per les potes del davant. El llamàntol no s’ho esperava i va fer un bot enrere fent caure una de les botelles al terra, esclatant i espargint aigua per totes bandes.
Les seves mirades es van trobar. Durant uns instants van restar immòbils. S’estudiaven? Intentaven endevinar el pròxim moviment que faria l’altre? El primer en reaccionar va ser el gat que va començar a fer esforços per accedir al cinquè prestatge. Al llamàntol només li faltava un per coronar l’estanteria, però a aquell ritme no hi arribaria pas a temps.
D’un cop de pinça va tombar una de les botelles, la va encarar cap al gat i amb la pinça més gruixuda va aferrar el tap i el va girar. Una cascada d’aigua va començar a caure sobre el gat fent-lo relliscar –i emprenyar de mala manera–, fins que va tornar a caure. Abans que arribés a terra, el llamàntol va començar a tirar totes les botelles que va poder, unes trencant-se i omplint el terra d’aigua i d’altres caient-li a sobre el cap, deixant-lo xop.
Sense esperar la seva reacció va escalar l’últim prestatge i finalment va coronar l’estanteria. Havia sigut un triomf enorme per un llamàntol escalar ni més ni menys que una estanteria de tres metres. Segurament era el primer llamàntol de tota la història a aconseguir una efemèride semblant, però no tenia temps per celebracions. Ràpidament es va posar a córrer per la placa metàl·lica produint un repetitiu “clec-clec” que va excitar al gat.
En efecte, ho havia vist bé! Superant l’estanteria sobresortien uns quants coets els caps dels quals eren bastant grans. Se’n va alegrar i força ja que al cap i a la fi un sol coet hauria de transportar ni més ni menys que un llamàntol volant pels aires.
Just al arribar davant de la bossa dels coets va sentir com el gat del senyor Balcells començava a escalar per tercera vegada l’estanteria. No tenia temps per perdre. Va escapçar la bossa i en va treure un llarg coet. Va pensar però que potser amb un no n’hi hauria prou, i per por a quedar-se a mig camí en va agafar un segon. Amb una de les pinces se’ls va posar a l’esquena i amb l’altra s’hi va passar la goma elàstica trencada. En aquell moment va agrair que se li trenqués perquè si no li hauria sigut francament difícil fer-la servir.
Es va lligar la goma elàstica amb un fort nus a la panxa i ja estava llest. I allà el teníem, un llamàntol amb dos coets lligats a l’esquena que li sobresortien dos pams per cada cantó, a sobre d’una llarga estanteria d’un supermercat. I ara què? Durant uns instants es va quedar en blanc. Tot l’entusiasme que havia sentit coronant l’estanteria i apropiant-se dels coets es va esvair completament quan va començar a pensar què havia de fer per activar-los. No se’n recordava. I a més per acabar-ho d’adobar al girar sobre sí mateix es va adonar que la finestra que havia de travessar no estava en línia recta a la seva estanteria si no a la que tenia a mà dreta.
El món li va caure a sobre. A més el gat seguia escalant i ja no tenia res més per llançar-li. El cap li va començar a anar a mil per hora. Intentava recordar què va presenciar aquella nit d’estiu a la platja quan aquells humans llançaven coets al cel. Alhora rumiava la manera de canviar d’estanteria per poder enfocar la finestra sense haver de baixar. Si ho feia, estaria acabat.
L’ascens del gat provocava que diferents productes anessin caient de les estanteries. A cada impacte que sentia es posava més i més nerviós. Se sentia atrapat i no sabia què fer fins que de reüll va veure una cosa. Hi havia una propaganda que creuava el corredor i unia les dues estanteries. Era d’unes ofertes de detergents, però el més interessant era que el que ho unia era una tira bastant gruixuda de plàstic dur. Segurament aguantaria tant el seu pes com la fricció de les seves esmolades pinces.
No s’ho va pensar dues vegades. Veient que el cap del gat començava a fer acte de presència, el llamàntol va agafar embranzida i va saltar amb les pinces ben obertes atrapant la tira de plàstic. Tot –inclòs ell–, es va balancejar força però es va mantenir ferm i res va acabar caient. Va començar a desplaçar-se cap a l’esquerra obrint i tancant amb molta cura les pinces per por a tallar la tira de plàstic. Va tenir sort i els dos coets simplement fregaven suaument la part de dalt de la propaganda. En aquell moment el gat coronava l’estanteria i veient el panorama va fer un marrameu de ràbia que va ressonar per tot l’establiment. Va córrer en direcció a aquella propaganda i va començar a clavar-hi fortes esgarrapades. Cada atac produïa un fort balanceig que dificultava encara més l’avanç del llamàntol.
Amb esforç i patiment, i tement que li poguessin caure els coets dels moviments violents que suportava, va arribar a l’últim quart del tram quan de sobte la tira de plàstic es va trencar per una forta esgarrapada. Desplaçant-se com un pèndol el llamàntol es va estavellar directament contra unes botelles d’oli d’oliva de l’últim prestatge de l’altra estanteria. Al ser de plàstic van esmorteir bastant bé l’impacte, i al colpejar-se amb la panxa els coets no van tocar en cap moment l’estanteria i van seguir radiantment enganxats al seu cos.
Va fer l’últim esforç i va accedir a dalt de tot de l’estanteria. El gat va sentir una enorme impotència al veure que no havia aconseguit el seu objectiu. Des d’allà estant, el llamàntol va poder veure per fi la finestra ben encarada i a la altura exacta per provar aquella bogeria.
De sobte li va venir un flaix a la ment. Va recordar veure aquella nit d’estiu alguna cosa brillant sortir del darrere del coet abans d’enlairar-se. No sabia què era aquell espurneig brillant nerviós ni el soroll que produïa, però era obvi que es requeria que succeís abans de sortir volant pels aires. Quan hi estava donant voltes una cosa que no havia vist mai el va distreure. D’una manera distreta una mosca verda s’estava aproximant cap on era ell. No n’havia vist mai cap i aquell so estrany que produïa al volar el tenia encuriosit. El gat també es va distreure uns instants amb aquella mosca gran, i tots dos van resseguir el vol que feia. Va passar just pel costat del cap del llamàntol i se’n va anar directe cap a una caixa metàl·lica que tenia pràcticament a tocar, però que amb la tensió del moment no s’hi havia fixat.
Llavors va succeir una cosa extraordinària. A dins d’aquella caixa coberta amb una reixa hi havia dos franges que irradiaven una llum violeta. La mosca hi va anar directament i quan en va tocar una, una espurna acompanyada d’un espetec va sorgir reflectint-se als ulls allargats del llamàntol. Va caure a l’acte morta en un recipient preparat per a l’ocasió.
Al veure-ho es va excitar. Era el que necessitava! Ràpidament s’hi va acostar i es va inclinar d’una manera determinada per intentar introduir les metxes dels coets per poder tocar la franja de baix i... Bingo! Una de les metxes es va encendre i les espurnes que desprenia van encendre l’altra.
Havia arribat el moment. Tot nerviós i excitat es va col·locar en posició apuntant directament contra la llunyana, i des d’allà, minúscula finestra. Ara sentia exactament el mateix so que havia sentit aquella nit d’estiu, i pregava a Déu haver pres la posició exacta per no estavellar-se. Li va semblar veure de reüll que el gat es preparava per saltar, però ja no va importar. Una acceleració descomunal com no havia sentit mai a la vida el va embolcallar. La minúscula finestra s’engrandia a passos agegantats i poc després la travessava rebentant-la en mil bocins. No s’havia equivocat. El vidre era realment prim.
Per primera vegada en cinc dies tornava a veure el món exterior i això l’hauria fet plorar d’alegria si la seva anatomia li ho hagués permès. Estava entusiasmat, però seguia sent un llamàntol a reacció. L’alegria se li va anar esvaint a la mateixa velocitat que s’aproximaven un bloc de cases properes al port. Paralitzat pel terror que sentia, va veure amb impotència com una nova finestra se li apropava. Aquesta però era oberta i la va travessar a tota velocitat.
Increïblement va començar a creuar tot un seguit d’estàncies on eren plenes de gent sopant, mirant la televisió, estirats al llit o asseguts llegint el diari. Aquelles persones no havien vist mai un llamàntol lligat a dos coets sobrevolant els seus caps a casa seva, i segurament no ho tornarien a veure mai més.
Si hi hagués hagut un notari hauria pres nota que aquest llamàntol s’havia convertit en el llamàntol amb més sort de la història ja que va aconseguir travessar tres blocs de cases sencers d’una tirada, trobant totes les finestres i portes obertes.
Finalment va sortir per una finestra amb cortines grogues que una mica més i se les endur per endavant. Va sobrevolar part del port i una petita platja annexa, i per fi es va endinsar al mar on l’esperava una gran lluna plena decorant el cel. Amb tot aquest tràfec no se li havia oblidat un detall molt interessant: els coets al final exploten. De manera que quan va estar sobre l’aigua, amb gran esforç de resultes de la velocitat que portava, va dirigir les seves pinces cap al seu abdomen i va tallar la goma elàstica. Els coets es van dirigir cap amunt, un per cada cantó de la lluna, i el llamàntol va començar a caure, feliç, cap al mar.
Abans d’introduir-s’hi va poder sentir com els dos coets explotaven i produïen, reflectint-se en l’aigua, una lluminositat de diferents colors d’entre els quals destacaven el verd i el vermell. I en aquesta catifa acolorida s’hi va capbussar. Per fi tornava a estar a casa, per fi tornava a ser lliure.





















Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Oriol Vergés i Cera

1 Relats

0 Comentaris

30 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor