La rebel·lió dels enfeinats per crèixer

En Joanet estava molt lluny encara de fer judicis sobre les costums que veia però sens dubte començava a acusar-ne els efectes d'aquelles que l'horroritzaven. Amb només tres anyets ja era víctima de l'estrés: l'infant ja vivia tot atrafegat enfeinat per crèixer.
En Joanet coneixia massa bé les convencions de convivència que havien dissenyat tota la gent adulta. A casa se'l preparava per triomfar. Ell sabia ben bé què li demanaven els seus pares però, per molt que s'hi esforçava no aconseguia d'entendre-ho. De fet, cap infant del món mundial en íntegre govern de les seves condicions mentals no podria pas comprendre que no fos factible correr, saltar, embrutar-se, empastifar-se, caure, cridar, pegar, riure i plorar. No només això sinó que, fins i tot, no s'ho perdria per res del món! Tant és així que en Joanet va fer un acord tàcit per insultar a tota aquella porqueria que l'embrutava. I és que el geni d'en Joanet no el permetria prostituir la seva llibertat.
Sortosament li havia tocat viure en una bloc de pisos que limitava la ciutat amb el bosc que ell veia des de la seva finestra. Quan va fer bo i ja tenia sis anys va escapar-se de casa i va correr per la riera bruta provant de saltar al bosc de la finestra per així embrutar-se de llibertat els pantalons empastifats de fang i de sang. Va caure de dalt dels arbres i va cridar sentint-se l'amo de tot i més. Va pegar-se al cap decebut, ben bé no sabia per què -una soledat que el decepcionava-. Va tornar a casa i quan els pares el van castigar va riure-se'n. Va anar al llit sense sopar i en silenci va plorar per la vida dels altres. Havia assumit la lliçó i va rejurar-se que mai més no es mentiria, en tot cas -va pensar ell- no els diria la veritat als d'altres.

El dilluns va tornar a l'escola. Va fer classe de matemàtiques, classe de naturals, educació física i llengua. Va dinar al menjador assegut a la mateixa taula que els seus companys i van riure tot bromejant sobre els monitors i els professors. Al costat dels seus amics va sentir-se afortunadament acompanyat i va trobar forces per cridar «guerra de menjar!». I havent llençat tal proclama, els cocodrils van llençar de tot contra tot el menjador sense distinció. Van menjar-se'ls a tots i a totes malgrat la monitora que els havia güaitat amb l'ull elèctric i que va acabar castigant-los severament. Ells van fer com si se n'assabentessin, però tot plegat els era bastant igual. Fingien. Tant és així, que en arribar a casa per berenar, mentre els pares llegien l'avís de falta a l'agenda, van correr tots plegats fins a la riera bruta i van saltar al bosc de la finestra per embrutar-se, empastifar-se, caure, cridar, pegar, riure i plorar.
Aquella nit quatre nens i en Joanet no van sopar. L'endemà dimarts van fer classe de socials, de plàstica, de llengua i classe d'ètica. A l'hora del menjador van dinar separats de la resta dels seus companys de curs i no van poder beure aigua. Els nens de segon de primària van aixecar-se en rebel·lió del cocodril pels seus companys i van llençar tot sense distinció de què llençaven, aleshores van rescatar als seus companyons de curs i van sortir al pati esperonant a la resta de nens i nenes a dir «no!» als d'altres. Centenars primer i milers després, van sortir de les escoles i van correr cap al barranc brut per mirar de saltar al bosc de les seves finestres. Milions de nenes i nens hi van escapar. Primer només ploraren per la vida dels altres però després aconseguiren riure i plorar, en fi, aconseguiren sentir-se realitzats per la fortuna de començar una nova vida pensada per als uns i dissenyada sense els d'altres. Els infants sempre alerta, d'ençà esdevingueren la imatge próspera de la maternitat. Des d'aleshores l'instint marcaria les pautes d'una nova certesa que assumia l'educació en l'amor i el contacte amb totes les manifestacions de la vida.

Així és com sorgí una societat inimaginable rere un món de convencions de com assumir l'estrés. Un món d'on els infants eren els únics preparats per somiar. I així és com van imaginar la rebel·lió del cocodril i per sempre més les generacions futures no tornarien a espifiar-la. Els xavals van posar-se aleshores a fer feina i van enllestir un món que es preparava per imaginar. Un món que es preparava per gaudir. Un món que es preparava per crear-se a si mateix un món de llibertat.