La rebel·lió de Robert Pedralguer

Era una nit fosca, però sense núvols. Hi havia un ambient tòrrid i sec, massa sec per
a tractar-se de Santa Coloma de Gramenet, un poble no excessivament allunyat de la
mar i la seua humitat.
En una pensió estava dormint, amb les finestres obertes i mig despullat, Robert
Pedralguer, el conegut detectiu, detestat en tot el seu districte per la violència que solia
envoltar la resolució dels seus casos.
Eixa nit per fi aconseguia dormir amb tranquil·litat i sense malsons obsessius,
perquè acabava de resoldre per complet l'horrible fet que tenia ben merescuda la
repetida aparició a tots els mitjans de comunicació amb el nom de "EL CRIM DE
SANTA COLOMA", tot amb majúscules.
Li havia costat molt de temps i esforç a Robert Pedralguer per a poder resoldre el
cas, però eixa nit per fi havia lliurat a la justícia l'últim implicat en el crim, el qual havia
sigut el més difícil d'atrapar i era qui més responsabilitat tenia.
Una vegada tot correcte (excepte el fet d'haver-se comès el múltiple assassinat),
Robert Pedralguer havia tornat a la pensió on s'allotjava a sovint durant la seua investi-
gació, havia endreçat el seu equipatge i ho havia deixat tot preparat per a tornar-se'n a sa
casa el dia següent, ben matí. Ja estava fart de tanta recerca ininterrompuda, necessitava
unes vacances, i pensava dir-li-ho al seu cap l'endemà, quan tornés a l'oficina.
Pel moment, allò que més li urgia era dormir, per a reposar-se de tant de desgast
que havia tingut durant les setmanes que duia anant i tornant, o simplement quedant-se,
a Santa Coloma de Gramenet, setmanes en què havia dut a terme una de les seues
investigacions més tenses i frenètiques, i en la qual, contràriament a allò que li solia
ocórrer, no havia rebut ningun colp, ni s'havia llastimat gens.
De sobte, i a pesar de què la seua habitació es trobava a un tercer pis, dues
tenebroses figures apareixeren en la finestra, entraren ràpidament en el dormitori i
s'abalançaren amb brutalitat sobre Robert Pedralguer, ignorant del perill que li venia al
damunt.
Una de les dues figures subjectà fermament els braços del detectiu, forçant-li en
excés les articulacions, i l'altra començà a lligar-li les mans, sense massa delicadesa.
Aleshores, a causa del sobtat dolor que sentia en les mans i en els muscles, i de la
pressió que li havia aparegut en el pit, la qual provocava que respirés amb dificultat,
Robert Pedralguer es despertà.
Tenia un home al damunt d'ell i l'altre estava a punt de fer el nuc que li
immobilitzaria els braços de manera definitiva.
Calia que reaccionés ràpidament.
I així ho va fer. Li pegà una forta potada en la cara a aquell que li estava lligant, i
l'agafà desprevingut. L'home féu una passa enrere, trontollant, i caigué a terra amb tanta
mala sort que es colpejà violentament el cap amb el cantó viu d'un pilar i es quedà estès
en terra, inert, brollant-li abundantment sang d'un tall que s'havia obert en el seu front.
Mentre, com l'altre també estava un poc descuidat i mirava amb sorpresa allò que li
havia succeït al seu company, el detectiu aprofità per a doblar el cos i fer una clau amb
les cames al coll del seu opressor. Aquest es rebolcà amb violència, però sense èxit. El
detectiu el tenia ben agarrat i, gràcies a les forcejades i els bruscs moviments, havia
aconseguit alliberar-se i per fi podia moure els braços. Aleshores, ràpidament s'esforçà
per a lliurar-se de la corda que li rodejava les mans. Com el nuc no estava acabat de fer,
no li fou difícil deslligar-se, i així pogué començar a parar o desviar els colps que estava
clavant-li el desconegut, que ja semblava desesperat per no poder eixir-se'n de la ferma
tenalla que havien fet les cames del detectiu en el seu coll. També es notava que li
faltava aire, perquè el seu atac cada vegada era més frenètic però amb menys eficàcia.
D'haver continuat així, Robert Pedralguer podria haver vençut al seu agressor per
asfixia, però no estava massa segur de la seua capacitat de resistència respiratòria. A
més, els colps que no aconseguia esquivar també estaven debilitant-lo a ell, i, des de la
posició en què es trobava, no podia contraatacar ni defendre's amb la llibertat
necessària.
Per tant, el detectiu soltà finalment al desconegut i aleshores arremeté amb força
contra ell per a tombar-lo. Però resultà ser més corpulent i pesat del que es pensava, i no
caigué, sinó què solament es quedà atordit i intentant recuperar l'alè que li havia llevat
la clau del detectiu.
Aquest aprofità estos moments per a encendre el llum i buscar el revòlver que havia
deixat en un calaix.
Quan l'home corpulent s'adonà dels moviments del detectiu, tragué ràpidament una
pistola, l'amenaçà i es quedà apuntant-li mentre intentava acabar de recuperar-se.
Aleshores, Robert Pedralguer desistí de la seua recerca, va fer mans enlaire i es
quedà immòbil, clavant una insidiosa mirada persistentment en els ulls del seu atacant.
Aquest s'ho prengué com un desafiament i s'enfurí. El seu dit tremolava de ràbia en
el gallet de l'arma, però, en compte de disparar, allò que féu va ser propinar-li una forta
punyada al nas. Però, per a fer açò, va haver de baixar la guàrdia, i el detectiu li
ensopegà una genollada en tot l'estómac i li colpejà la mà per a què soltés la pistola.
L'arma va caure a terra i, quan Robert Pedralguer anà a agafar-la, l'altre li pegà en
plena cara una potada que el va fer rodolar fins que s'estampà de cap contra una paret.
Aleshores, per a què el seu adversari no prengués de nou la pistola, el detectiu fle-
xionà les seues cames, agafà tot l'impuls que pogué i es llençà de ple contra el seu
estómac, colpejant-lo altra vegada.
Açò sí que el va fer trontollar i caure d'esquena.
Seguidament, el detectiu es tirà damunt d'ell i començà a ventar-li punyades a la
cara. L'adversari estava prou atordit, però intentà defendre's, i li ensopegà uns quants
colps amb els punys i els genolls a les costelles. Però Robert Pedralguer havia
aconseguit un major avantatge i finalment deixà inconscient al seu contrincant, de tant
de colp.
Aleshores, s'alçà amb dificultat i, aparentment d'una forma pausada, però en
realitat tremolant per l'esforç d'intentar contindre el seu furor, agafà la pistola del sòl,
l'empunyà, ficà el dit en el gallet, estengué completament el braç i es quedà apuntant
fixament al cap de l'atacant. La seua arravatada expressió deixava constar clarament que
estava decidit a matar-lo, a pesar de què els seus escrúpols lluitaven per a fer-lo canviar
d'idea i evitar allò que s'havia proposat.
Durant uns moments, Robert Pedralguer es bellugà interiorment amb eixa lluita de
sentiments, però quan, passat un temps, ja es veia que els escrúpols havien guanyat la
batalla, de sobte el rostre del detectiu reflexà que en la seua ment havia aparegut un altre
tipus d'idea completament diferent d'aquelles que estaven presents en l'anterior
debatiment mental.
Eixa idea li va fer llevar ràpidament el dit del gallet i baixar l'arma. No anava a
disparar, ni a fer cap estrèpit.
De presa, es ficà els pantalons, les sabates i una camiseta.
Es clavà en el pantaló la pistola de l'atacant i agafà la seua pròpia del calaix.
Comprovà que l'home corpulent encara estava inconscient i que l'altre no s'havia
tornat a moure des de què s'havia fet el tall al front, malgrat que ja havia parat d'eixir-li
sang de la ferida.
Apagà el llum i guaità per la finestra, encara que no observà res que li cridés
l'atenció.
I, finalment, es dirigí a la porta, se'n eixí del pis i començà a baixar sigil·losament
l'escala, mantenint en la màxima alerta tots els seus sentits.
Es notava molt fatigat, necessitava dormir. Estava completament masegat pels colps
que havia rebut. Li feia mal tot el cos. Creia que tenia una o dues costelles trencades. De
vegades sentia en el nas un agut dolor i, en tocar-se'l, va veure que tenia sang. Suposava
que devia tindre trencat el nas i partit el llavi, perquè aquest també se'l notava adormit, i
no podia moure'l bé. És més, s'imaginava que tota la seua cara estaria feta un cromo,
esgarrat en cent miquetes. I sentia com si el cap li anés a explotar. No tenia ànims ni per
a baixar els escalons. Simplement volia descansar. Però sabia que havia de comprovar la
idea que havia sorgit abans en la seua ment.
S'havia enrecordat de la corda i de l'expressió que havia fet l'home corpulent quan
l'apuntava a ell amb la pistola. I li donava la impressió de què el volien segrestar.
Allò de lligar-lo amb la corda hauria pogut ser per a robar-li amb major
tranquil·litat, encara que no li convencia massa. Però el dubte i el repar que havia
mostrat l'atacant, en compte de disparar-li directament (que pareixia ser allò que més
desitjava), li feien pensar a Robert Pedralguer que el volien viu i que era necessari que
no se'l carregassen. Malgrat que semblava que eixa necessitat no se l'imposava l'atacant
mateix, sinó que actuava com si complís les ordres d'algú, potser de qui s'havia fet la
ferida al cap, encara que no ho creia probable.
Aleshores, si el seu instint de detectiu no li fallava, segurament hi hauria algun altre
còmplice esperant prop de l'edifici dins d'un cotxe o una furgoneta, amb el motor enge-
gat i preparat per a fugir pitant només baixassen els seus companys amb la víctima del
segrest, ell mateix.
I allò que preocupava a Robert Pedralguer era que, quan l'hipotètic conductor
s'adonés que els seus companys tardaven molt més temps del previst en portar al segres-
tat, llavors entraria a veure què ocorria. I al detectiu no li apetia gens tornar a enfrontar-
se amb ningú més en l'estat que es trobava.
Esta era la raó per la qual havia rebutjat tan sobtadament la seua idea de disparar a
aquell mató. No volia que el soroll del tir avisés al conductor (si existia) de què hi havia
alguna cosa que marxava mal.
I, també per la mateixa raó, desitj
ava abandonar l'edifici tan prompte com li fos
possible, abans que pugés algun altre relacionat amb l'intent de segrest i es trobés cara a
cara amb ell.
Una vegada fora i a cobert ja s'encarregaria de comprovar si la seua hipòtesi del ter-
cer còmplice era certa, però pel moment encara es trobava descendint l'escala en silenci
i atent per si escoltava pujar a algú.
Va tornar a sentir una aguda i constant punxada en el nas. Es dugué la mà a aquest i
s'adonà que se li havia inflat moltíssim.
Cada vegada li feia més mal el cap i, conforme se li anaven gelant els músculs,
notava tot el cos més endolorit i engarrotat. La calidesa de l'ambient no l'ajudava a
suportar el seu deteriorat estat físic, sinó que la notava com una cremor a la pell, incre-
mentada per la sequedat de l'aire, que se li antoixava irrespirable i l'ofegava.
I, malgrat l'angoixa i la tensió que experimentava Robert Pedralguer mentre
baixava costosament els escalons, la seua ment estava funcionant a tota màquina,
reflexionant sobre l'agressió que havia patit i intentant buscar-li una explicació.
La forma de vestir dels dos atacants li feia suposar que no es tractava de simples de-
linqüents comuns. Més bé aparentaven ser assassins a sou, els matons d'algú. Però, ¿de
qui? ¿I per què volien segrestar-lo?
La primera cosa que se li ocorregué fou relacionar-lo amb el cas més recent que ha-
via estat tractant, "EL CRIM DE SANTA COLOMA". Però hagué de descartar-ho quasi
immediatament. Tots els caps solts d'eixe cas ja havien sigut units i tot concordava a la
perfecció. A més, els implicats en el crim ja havien confessat la seua participació, i el
detectiu no havia ni albirat en les seues declaracions que encara pogués quedar algun
implicat solt.
I, altra raó de pes per a refusar la relació de "EL CRIM DE SANTA COLOMA"
amb l'intent de segrest, era que l'aspecte dels seus atacants era completament diferent i
no tenia res a veure amb tot allò que havia tractat sobre el múltiple assassinat que havia
acabat de resoldre (o que creia haver resolt). Els atacants no semblaven ser de la ma-
teixa, diguem, "classe social" que totes les persones relacionades o implicades en el cas
que havia commocionat a tot el poble.
Així que, si el seu intent de segrest no tenia ninguna connexió amb eixe cas,
aleshores ¿per què volien raptar-lo?
No se li ocorria ninguna explicació raonable. Podria tractar-se de la venjança d'algú
a qui el detectiu havia engrapat per participar en algun delicte. Però totes les persones
que li venien a la ment encara estaven engabiades.
Els dos matons semblaven ser molt professionals i, si estava dirigint-los algú des de
la presó, seria perquè es tractava d'un cap molt poderós i influent. I no li agradava gens
eixa idea.
Però, si qui movia els fils de tot això no tenia relació amb algun cas anterior del de-
tectiu, aleshores l'assumpte sí que estaria embolicat de veritat, perquè no tindria ningun
punt de referència a on agarrar-se i d'on començar a investigar. Al pensar en esta possi-
bilitat, el responsable d'eixa operació de segrest se li apareixia en la ment com un perso-
natge obscur, que actuava en les ombres i mai es mostrava a la llum. Es tractaria d'un
personatge certament misteriós, i representaria un enigma desconcertant.
Quan el curs dels pensaments arribaren a aquest punt, el detectiu havia passat ja el
primer pis. I estava arribant a la planta baixa quan, sobtadament, s'adonà que en
l'entrada de l'edifici hi havia llum.
Empunyà la seua pistola i s'aclucà en un racó de l'escala. En doblar-se, tornà a
sentir un intens dolor a les costelles que creia trencades, però s'aguantà i solament va
emetre un lleuger gemec, quasi imperceptible.
Baixà una mica més, amb gran cura per a no fer soroll, i aplegà a una posició des
d'on es podia veure perfectament tota l'entrada.
Allí, al costat de la porta principal (que estava oberta), hi havia apostats altres dos
hòmens amb aspecte de matons, i estaven parlant amb una tercera persona, que el detec-
tiu no podia veure perquè es trobava fora de l'edifici. Semblava que estaven esperant als
altres dos que havien pujat al dormitori de Robert Pedralguer.
El detectiu, desfet, no s'ho volia creure. Tres matons més, a banda dels dos de dalt,
i encara cabia la possibilitat d'haver-hi un conductor amb una furgoneta. Això era
excessiu. Definitivament, descartava la seua relació amb "EL CRIM DE SANTA
COLOMA". Les característiques del mòbil del crim i la seua execució no podien coin-
cidir amb les de la persona que devia estar darrere d'aquest treball tant ben organitzat.
La raó de l'intent de segrest devia residir en altre lloc i en altres àmbits.
Preguntes a les quals no trobava resposta colpejaven cada vegada més insistentment
el seu cervell. ¿Per què volien segrestar-lo? ¿Qui era el misteriós personatge amb tal
poder per a enviar tanta gent a la realització d'un simple rapte? ¿I per què desitjava
capturar-lo viu?
El detectiu estava realment preocupat. L'assumpte era molt més seriós del que es
pensava. Es tractava d'una operació ben planificada, a la qual se l'havia dotat amb més
mitjans que els necessaris. Segons es veia, era una operació que no estava disposada a
fallar. Algun peix gros amb molt de poder havia d'estar darrere de tot això, però ¿per
què?
Els casos que li solien encarregar al detectiu no eren d'altes esferes, ni estaven rela-
cionats amb càrrecs polítics de prestigi, ni amb grans empresaris o companyies. En
veritat, tractava uns casos molt truculents i macabres, però la gent implicada era sempre
d'allò que s'anomenava "classe mitjana" o, de vegades, "baixa". Per tant, Robert
Pedralguer no entenia com podia haver algun peix gros interessat en la seua desaparició,
que no mort (almenys pel moment).
Però el detectiu no estava disposat a deixar-se atrapar tan fàcilment. Faria tot el
possible per a conservar la seua llibertat.
Escoltà el soroll d'unes passes que estaven baixant l'escala d'una forma feixuga i
irregular, com insegura.
Seria el mató que havia deixat inconscient. Devia tindre una resistència excepcional
per a encaixar els colps, si ja s'havia despertat.
Amb urgència, el detectiu mirà en totes les direccions que podia i descobrí en la
planta baixa una porta que no havia vist abans.
Sortosament, si no feia cap soroll podria accedir a eixa porta sense que s'adonassen
els matons de l'entrada, ja que en tot el recorregut que havia de fer podia mantindre's
ocult a la seua vista.
Seguí el seu pla amb prestesa i, en tancar la porta i encendre el llum, veié que havia
entrat en una espècie de magatzem. No hi havia cap porta, però sí una menuda finestra
en un racó. Estava un poc massa alta, però amb l'ajuda d'una caixa s'enfilà fins a ella.
Li costà un poc de descórrer el forrellat, perquè estava molt oxidat, però, quan finalment
pogué obrir la finestra comprovà amb goig que no hi havia reixa.
Mirà a l'exterior i, a pesar de la foscor de la nit, veié que els camps s'estenien arreu
de la seua vista. Devia trobar-se a la part posterior de l'edifici, que donava als afores de
Santa Coloma de Gramenet. El panorama era molt tranquil, i no es veia cap persona.
Amb recobrats ànims començà a pujar a la finestra i, encara que era massa xicoteta i
li feien molt de mal les costelles per estar en eixa posició, Robert Pedralguer no va fer
cas del seu dolor, perquè estava embriagat per la sensació de llibertat que estava experi-
mentant.
Una vegada estava dalt de la finestra, es disposà a botar a l'exterior.
I caigué en una sèquia plena de fang llefiscós que se li apegà per la cara i per tot el
cos.
Amb fàstic, es netejà els ulls i mirà les seues mans plenes de fang. Però no es donà
compte que darrere de l'edifici, en un racó fosc, també hi havia apostat un altre home, el
qual, advertit pel soroll de la caiguda del detectiu, acudí de seguida on estava aquest i
l'encanonà amb un rifle.
Robert Pedralguer es sentia perdut i intentà una acció desesperada. Quan estava fent
menció d'alçar els braços, en senyal de no resistència, llençà als ulls del mató el fang
que tenia a les mans.
La punteria del detectiu sempre havia sigut bona i això li permeté deixar al segresta-
dor sense visió per uns instants, que aprofità per a eixir-se'n de la sèquia, arremetre con-
tra el seu adversari i llevar-li el rifle. Aquell intentà defendre's i, mentre es llevava el
fang dels ulls, pegà unes quantes punyades a cegues, algunes de les quals encaixaren en
les costelles del detectiu i li feren veure més estrelles que les que hi havia en el cel. Però
aquest aguantà el dolor i contraatacà colpejant una i altra vegada amb la culata del rifle
el cap del mató, fins que el tombà a terra.
Aleshores, Robert Pedralguer deixà el rifle a un costat, tragué la seua pistola (amb
la qual es sentia més còmode), i encanonà a l'adversari, que ja podia veure prou bé.
El detectiu volia saber, ja d'una vegada per totes, qui era l'enigmàtic personatge que
havia enviat a tanta gent per a segrestar-lo.
Així que agafà el braç del mató i començà a doblar-li'l per a què arribés a sentir un
dolor tan insuportable que el fes parlar de ple. I alhora li col·locà el canó de la pistola en
el front, entre els dos ulls.
Després li preguntà el nom de la persona que estava darrere de tota l'operació.
El mató simplement es limità a mirar a Robert Pedralguer, amb ràbia, i no digué
res.
El detectiu li va fer la mateixa pregunta repetides vegades, i a cada volta li doblava
més el braç.
Però el mató es negava a contestar. Ni tan se vol obrí la boca. Tenia ben aferrades
les dents, i es notava que el dolor que sentia a causa de la tortura del detectiu era molt
intens i estava fent-lo patir de manera desmesurada. Però la seua resistència posava de
manifest que sabia que la seua vida no valdria res si delatava al seu cap. I és que, amb
l'expressió de ràbia cap a Robert Pedr
alguer, s'hi entreveia, mesclada, tal sensació de
pànic a les cruels represàlies infligides als delators, que això li donà a entendre al
detectiu que l'home (o la dona) que estava darrere de tot eixe assumpte devia ser un
sanguinari sense escrúpols, amb una extensa àrea a l'abast del seu poder i amb molts
mitjans i influències per a trobar a qualsevol persona.
Robert Pedralguer no trobava cap relació entre ell i algú tant poderós. I el creixent
misteri que envoltava al personatge desconegut (que ja estava adquirint aires de llegenda
en la seua imaginació) li avivà la curiositat i el féu presa d'una irrefrenable atracció per
desvelar la incògnita i conéixer per fi la identitat del gran cap que estava interessat en
ell. Així que li doblà encara més el braç al mató i, sense retirar la pistola del seu front, li
clavà el genoll damunt del pit i pressionà per a llevar-li l'aire, per a veure si així, al dur-
lo tant al límit del dolor i de la mort, li contestava ja d'una.
El detectiu no s'havia apercebut que, mentre estava executant el seu brutal interro-
gatori, els altres matons havien donat la volta a l'edifici i se li estaven acostant
sigil·losament.
No podria evitar que es produís una lluita oberta, en la qual ell duia les de perdre.
Però el detectiu continuava aliè a allò que ocorria al seu voltant i seguia entestat en
esbrinar la identitat del misteriós peix gros. Augmentà la pressió del seu genoll sobre el
pit del mató, però aquest seguia negant-se a contestar, encara que l'expressió del seu
rostre havia mudat i en eixos moments només reflexava una profunda sensació
d'impotència, i se'l veia molt fatigat i a punt de desmaiar-se.
Robert Pedralguer també estava extenuat, i, a pesar d'això, tornà a inclinar-se per a
repetir-li de nou la pregunta. Després alçà la pistola, disposat a pegar-li un colp ben fort
a la cara amb ella, però, inesperadament, detingué el seu moviment i soltà al mató. Tot
seguit, s'aixecà i tirà ben lluny la pistola. Aleshores, es gira cap a mi i ... I EM MIRA
FIXAMENT.

Jei, escriptor. Ja estic cansat de què sempre estigues manipulant-me.
Ja has guanyat massa diners amb les novel·les que has escrit sobre mi. Des
d'aquest precís instant se t'ha acabat la sort.
Ja sé que soc el teu personatge més famós (més famós que tu, inclòs) i que depenem
l'un de l'altre, sé que tu m'has fabricat, i hauria de mostrar-me agraït, però això no et
dona dret a què em maltractes com ho fas, ni a què m'obligues a maltractar als altres.
Tanta violència gratuïta... només perquè dona morbo a la gent i així resulta més
emocionant. ¡Quin poc trellat!
Sempre em deixes destrossat en totes les històries. I en esta nova aventura ja
començaves així des del principi, i, damunt, em feies torturar a una persona ja en les
primeres pàgines de la novel·la. ¡Això és passar-se'n!
Ja estic fart. A partir d'aquest moment vaig a agafar unes llargues i relaxades
vacances. Ara et quedes sense protagonista i sense història. Apanya-te-les com pugues.
Adéu, i fins mai.























Sueca, a 14 d'octubre de 1997.
Joanjo Aguar Matoses.


7