La realitat...

és, per amí, que aquest poema diu molt del teu estat d'ànim, i em dona a entendre que ets persona molt sensible i sincera.

que ni el drapaire vol els teus poemes? Els he llegit tots, onatge i ho faré un munt de vegades més ,perquè llegir-te és gaudir d'uns pensaments sublims i d'unes metàfores encantadores.
Gràcies per penjar-los a RC i permetre'm així gaudir de la lectura d'un poeta com tu.
Una sincera abraçada.
Nonna_Carme

Agafant el vers del drapaire despullat de la metàfora, et diré quina me'n va passar una vegada:
Vaig proposar a un pintor de fer un tracte: un poema meu a canvi d'una aquarel·la seva. La resposta, irada i escandalitzada, va ser: "Ni parlar-ne! Per bons que puguin ser els teus versos, i això suposant que ho siguin, mai no tindran el valor dels meus quadres!". El senyor en qüestió no era precisament una eminència i es va quedar tan ample.
Si ni el drapaire vol els teus poemes, tindria una justificació; podríem dir que es dedica a una altra feina i no hi entén. Però que un altre artista tampoc no els vulgui i els menyspreï, això ja són figues d'un altre paner.
M'alegro que tinguis un dia tan literàriament prolífic.
Una abraçada!

el teu vaixell de paper, fragil i humit, el faci naufragar la realitat...però la realitat és que tu mai naufragaras, si ens segueixes regalant poemes com aquest!

Gràcies pel comentari...em quedo amb la frase:
*
Plorar és bo, les llàgrimes fertilitzen, però jo et diria que no és bo plorar per cap home que et faci plorar...
*
M'ha fet pensar molt..

Una abraçada!

Molt guapo. Sí, jo per la meva realitat, a vegades sento la fragilitat del vaixell de paper.