La rateta que embrutava l'escaleta

Un relat de: Mena Guiga
Aquella rateta no escombrava l'escaleta perquè n'estava farta, tipa i emprenyadeta. Ho havia fet més de dos quarts de la seva vida: n'hi havia prou!

Aquella rateta va canviar radicalment. Per a ella no hi havia terme mig. Era massa intensa.

Així que va rosegar i tallar el vincle amb la neteja de l'escala i el va canviar pel seu contrari.

Permetia que la brutícia s'acumulés a cada graó sense mesurar-ne la quantitat ni l'ordre d'importància.

S'hi van aplegar, en aquella deixadesa, grumolls de pols i de pèl, engrunes de menjar i també de raons massa analitzades, algun fragment d'ungles, fils de tèxtils variats cars o barats, algun bocí de vegetal corsecat i confetti de missatges mal estripats/extirpats.
.
Ella s'ho mirava amb lupa i sense. Somreia. Després se n'anava a no fer res, perquè haver-ho contemplat havia estat fer alguna cosa.

A més a més: hi afegia, ben conscient, quan pujava o baixava, algun element més que feia caure, com qui vol la cosa. Potser una pestanya que no bufaria per a cap desig, una cerilla que havia perdut la incandescència, un moquet sec empipador...

No comptava que tanta cosa acumulada se solidificaria.

Un bon matí va trobar una mena de monedes als esglaons. Era l'amalgama de residus, caòtica, que s'havia fet compacta en format imitació dineret, per allò de respectar un conte que no era pas obsolet.

La rateta no s'ho podia creure. Com que no era materialista no se'ls gastaria a cal dentista. Feia temps que les dents li feien mal, però no volia canviar un procés natural. Ni se les faria reduir ni substituir ni blanquejar.

Els dinerets li van fer saber que per tenir-los calia escombrar. No era vàlid ajupir-se i agafar-los.

Quina barra! Qui manava, allà?

Amb aquesta indignació estava que va sentir uns plors. Era la veïna, vídua de la icona Stiff McKing, actor famós mort feia uns anyets, i que l'havia deixada carregada de prole i espavila't. La rateta sabia que la pobra coneguda n'havia hagudes de passar quatre -i cinc i sis-: aquell ratot faldiller només pensava en ell. El titola inquieta era ben capaç de tirar-se dotze ratolines en una setmana i d'afegir alcohol, estupefacients i una col·lecció de cotxes de cursa, reflex directe del seu tarannà ego-impacient., a la seva dilatada existència.

La rateta va picar a la porta de la desgraciada. Li va oferir les monedes, si les escombrava. I l'altra va acceptar. Calia afanyar-se: existeixen vents inesperats que erosionen i no era qüestió que la fortuneta se n'anés a fer punyetes.

La rateta va continuar embrutant i deixant embrutar-se l'escaleta. Se sentia feliç, molt.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434339 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com