LA RAÓ

La tia Gracia era una de les tres germanes de la meva avia. Dir que la tia era peculiar
potser en quedaríem una mica curts. La tia Gracia no es va casar mai, deia per no tenir
d’aguantar cap home ni rentar-li calçotets, apart deia ella s’espavilava molt be sola.

La tia Gracia tenia un hort del que estava molt orgullosa. Jo de petita solia acom-
panyarla amb el seu gos i el carretó que traginava sempre amb ella.

Els tomàquets eren deliciosos i els enciams i escaroles no podien ser mes frescos.
A ella li agradaven les flors i les plantes crec els agradave ella, dons creixien grans
i ufanosos.

Mes recordo un dia, que l’aigua era escadussera per regar. Es veu que feien torns
de rec i un vei es va saltar el torn i li va prendre l’aigua.

Recordo com si fos avui com el va anar a trobar i van començar a barallar-se, jo
els mirava i no deia res. De cop i volta la tia Gracia com que les baralles pujaven de
to li va plantar dues bufetades a la cara i varem marxar.

Encara avui recordo la meva avia, que al veure que veníem gos, carretó i nena i
ni un tomàquet i la seva germana es veia plorosa, va preguntar que passava? Jo li
vaig explicar com havia anat tot. La meva iaia deia, tenia de anar a demanar perdo
mes la Gracia, deia que no. Al final les disputes es varen arreglar i tot va quedar en res.
Mes la tia Gracia, sempre deia, si tinc raó la defenso , i tant ¡, aquesta nena es testi-
moni de tot plegat, es volia aprofitar d´una dona, i ara ¡
Jo petita, la mirava i reia, però pensava tenia rao.