LA RADIO

Al cap de poc temps de viure a la segona casa, l’avi i el pare varen decidir que havíem de tenir una ràdio, doncs era una gran novetat que d’una caixa sortissin veus i no es veies a la gent, no teníem llum elèctric, primer entrebanc, però vam trobar la solució, aniria amb bateria. L’inconvenient era quant s’agotava s’havia de portar al poble a una botiga on la portaven a Barcelona a carregar, teníem uns dies sense radio. Es trobava a faltar.
Va venir el tècnic, ens va instal·lar l’antena dalt una alzina gran que hi havia al costat de l’era i d’ella un fil fins a la casa. Al bufet de l’entrada menjador, on vàrem posar la radio. Va connectar els fils a una pila que s’havia de canviar quan era gastada i la bateria, va girar una espècie de botó rodó dels quatre que tenia i als pocs segons allò va començar a fer soroll; per on cony hi arriben les veus en allà dintre?, i la música?. Val més que ho deixem com a miracles de la tecnologia.
Era un gran invent, ens feia molta companyia, era una finestra fosca plena de llum on escoltàvem el que passava molt lluny del bosc que envoltava la casa. Escoltàvem el “parte” que donava les noticies que els que manaven volien que sentíssim, semblant com el llevant al ponent quant amb paciència anaven buscant en el dial “la Pirinaica” era tot al revés, qui deia la veritat? No ho se, sempre ha estat molt fosca.
La radio sempre m’ha agradat moltíssim, es com el llegir, t’has d’imaginar el que sents o el que diuen les lletres. Aquelles novel·les que radiaven per les tardes, amb aquelles veus tant profundes o tant dolces, intrigants, que quant venia el millor s’acabava el capítol, fins el dia següent. Tots els dies que podia procurava se a quarts d’una al costat de la
radio per escoltar l’entranyable Tambor. Un conte amb uns personatges que em fascinaven, veia passar les seves aventures per davant els meus
ulls, ñigo, ñigo, ñigo nin, soy el grillo violin! O don cienpies curioso que tot el que tocava ho volia llegir. Jo feia com ell.
Al principi tot era amb castellà, després de mica en mica varen anar obrint l’aixeta. Els diumenges al matí feien sardanes, les escoltava sempre que podia.
També va arribar amb uns aires nous, frescos, des de radio Barcelona; El Inolvidable “Radioescope”, hi amb català. Aquella veu alegre, riallera, nova d’en Salvador Escamilla presentant gent que contava en la nostra llengua, era un fil de llum que en pocs anys es va fer l’imparable resplendor de la nova cançó.
Va ser on per primera vegada vaig escoltar en Serrat, el nostre Joan Manel, que amb la seva música i les seves lletres ens presentava un món ple d’il·lusions, hi també la realitat d’un país, d’una gent que havien sofert, que n’estaven farts d’un règim franquista, un jove que com molts d’altres , les seves veus eren esperança.
Va venir al poble veí, als col·legits, dalt d’un petit escenari. Jove, alt i prim, amb una bona melena, la seva guitarra i la seva veu, ens va traspassar els cors d’il·lusió, de força, d’alegria, d’una sensació nova, a tot el jovent que l’estàvem escoltant.
L’entrada em va costar la meitat del primer jornal que vaig guanyar, però va valer la pena de veure i escoltar aquell noi que començava i poder anar seguint la seva música i les seves lletres cap al cim, i al mateix temps ser cada dia una mica més part de nosaltres, del nostre país, poder dir el nostre Joan Manel Serrat.
Als vespres durant molts anys feien un programa que es deia ”de España para los españoles” amb la veu entranyable i melodiosa de Mª Matilde Almendros, uns discs dedicats als emigrants que treballaven fora del país
o que ells demanaven des de llocs on es trobaven per la família que havien deixat enrera.
Varen anar passant els anys i va arribar una altre revolució, el transistor, eren com la meitat del la mà i se sentien millor que la vella radio. Jo me’n volia comprar un però valien cèntims i d’això no en tenia. Un amic meu en Martí feia la mili a Ceuta, allà eren més barats, li vaig escriure que quant vingués me’n portes un, em va contestar que si, que allà n’hi havia a cabassos, esperava amb més ànsia que s’acabes aquella mili jo que no pas ell. Me’l va portar, petit, platejat i amb auriculars, quina alegria, semblava en Pepet amb sabates noves. Quan anava a dormir, l’escoltava fins que els ulls se’m tancaven, buscava emissores, Aquí Radio Andorra. Escoltava obres de teatre, comèdies, dramas, música. En fi que la ràdio es un company que sempre voldria al meu costat.
L’avi deia; si tingués cuartos voldria comprar una radio que es veu la gent quant parla.