La Ràbia

Un relat de: Júlia Vic

Si no fos tan cruel com ho soc ara et netejaria la diarrea amb cura. Et fregaria la pell amb aquesta esponja
sabonosa amb delicadesa. T'eixugaria la pell amb tocs suaus de tovallola. T'agafaria el penis amb cautela i t'aixecaria la pell de l'escrot agafant-te els testicles amb suavitat perquè no quedés una sola gota d'orina i femta grumollosa que t'envermellís. T'alleujaria aquesta vermellor que tens al periné amb pomada sartol. Retiraria el bolquer xop de cagarrines i te'n col.locaria un altre net, amb un empapador de cel.lulosa que protegís els teus trocànters d'altres previsibles diarrees que et provoca aquest tumor vellós que pateixes. Et faria un massatge per tota l'esquena amb llet hidratant i et ruixaria el pijama i els llençols amb colònia fresca. Et quedaria als llavis un posat
de comfort i d'agraïment i tancaríes els ulls. Em diríes que ho sents, que no has pogut adonar-te de que et cagaves a
sobre i que t'avergonyia haver-te despertat de sobte, tot brut i empastifat, amb els llençols pringats de fems secs, amb merda enganxada a les mans, al nas, als cabells, a les celles... Em diríes que sents que jo t'hagi trobat així quan més atrafagada vaig, que duc les mans netes i desinfectades i que vaig amb les presses que hi vaig quan et desperto per donar-te la medicació de les sis del matí, com cada dia d'ençà que estàs ingressat al meu hospital.
Si no fos tan cruel, et deia, no t'hagués dit de la forma tan visceral com t'he dit que si et donava gust que et fes tot allò dues o tres vegades cada nit. Si no hagués sentit tanta ràbia quan tú m'has replicat que sí, que teníes una gratera als baixos i que t'agradava molt que et netegés. Llavors, si jo no fos tan cruel i no m'haguessis cremat tant no t'hagués ruixat amb colònia l'esquena, el cul i els testicles i no hagués hagut de demanar-te disculpes dient-te que mai se m'hagués acudit que a un home allò li podia ser tan dolorós, mentre un somriure malèvol lluitava per traïr-me.
Si no fos tan cruel.

Vic 1999

Comentaris

  • No és el que escrius...[Ofensiu]
    aiguasalada | 30-11-2007 | Valoració: 10

    en aquest forta narració, tant d'entrada com de final, sinó tot allò que s'hi amaga, tot allò que desprèn, tot allò que s'ha de llegir d'amagat entre les paraules, les frases i el mateix relat.
    Fins i tot, dins la meva modesta opinió, penso que a la pròpia autora se li escapa el contingut d'aquesta ràbia. Hi han moltes més coses amagades...
    Quines són? No les sabria dir, ni descriure... És més la sensació que et queda després d'una primera lectura, en la que refuses el text, el seu llenguatge planer i tot el que l'envolta...
    En un segon o tercer cop rellegit el relat, la meva ment hi ha trobat de tot!!!! a partir de records viscuts fa poc temps i a un utòpic intent d'interpretar el que tu volies dir de debò en el teu text. Segurament m'equivoco, però... tinc els meus dubtes eterns.
    En aquesta fase encara hi estic fent tombs....
    Agraïments a dojo per llegir el meu poema a Sant Hipòlit, segons la crònica del fòrum i una abraçada càlida, com sempre, de la meva
    aiguasalada

  • Quin mal rotllo![Ofensiu]
    angie | 02-09-2007

    Hola Júlia!. Intentaré comentar-te els aspectes formals del relat i deixar de banda el què desprèn, però molt em temo que mentre escrivia la primera frase, em serà impossible fer-ho. Et diria que una imfermera o cuidadora, ho és per vocació i normalment hauria de ser més solidària i humana, no com la teva personatge. M'han vingut al cap imatges dels últims dies de vida de dos familiars meus directes i el que sí que has aconseguit és que m'agafi ràbia d'haver-te llegit aquest relat, però bé... La dona del teu relat deu ser una mena de divinitat i potser no es posarà malalta i no necessitarà l'ajuda de ningú mai.

    Anava a comentar-te quelcom de la forma, però se m'han passat una mica les ganes. En conjunt, prou ben escrit, encara que hi manquen algunes comes. I repeteixo, si la teva intenció, era provocar aquesta RÀBIA (amb majúscules) al lector, noia, ho has aconseguit!

    Ens llegim!

    angie
    angie

  • sense embuts[Ofensiu]
    karulo | 29-05-2007 | Valoració: 8

    Potser el que més m'agrada d'aquesta història és la claredat de les sensacions, la valentia de transmetre sentiments de forma directa, sense cercar una acceptació mitjançant matissos a manera de disculpes per si algú se sentís incòmode.
    És un petit relat cru i terrenal, molt vital. Entenedor per sincer.

  • Sort que no hi ha DELICTES DE PENSAMENT, OI ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 21-05-2007 | Valoració: 10

    Hola,

    Desfogar-se amb el paper sempre és més pràctic que fer-ho damunt d'algun humà, ancià, adult, jove i/o dona.

    En el pitjor dels supòsits podria catalogar-se com un pecat de pensament. Tinc però per cert, que més enllà del cos NORMATIU dels homes, el bon Déu [ que ens coneix, i mlagray això ens estima ], té la maniga més ampla, i s'haurà enriolat en llegir el teu relat.

    Comparteixo amb tu, aquesta·" sortida " dels mals rotllos. Segur que hi ha força més "escribidors" qye també fan servir aquesta TERAPIA

    Gràcies.

    P/D Espero un relat teu per tribuna@guimera.info i/o www.moianes.net

  • El panyals[Ofensiu]
    llamp! | 16-05-2007 | Valoració: 8

    Es realment de terror haver de netejar els panyals dels vells o dels malalts. La meva experiència és la de la meva sogra, que treballa en geriàtrics des de fa temps i s'ha trobat amb casos extrems com aket, o com una dona tant grassa que va caure i la feina va ser aixecar-la. Després d'això, la meva sogra agafava la baixa per mal d'esquena. Terrible, més que terrorífic i escatològic més que horrorós. Però què hi farem! Els malalts i els vells no els vol ningú i qui realment se'n fa càrrec en rep totes les conseqüències.

Valoració mitja: 9.2

l´Autor

Foto de perfil de Júlia Vic

Júlia Vic

27 Relats

63 Comentaris

33040 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Nascuda el 1963 a Barcelona
Tinc estudis sanitaris i humanístics. A destacar que he fet més de vint mudances i he viscut en dos continents diferents.
He escrit des de sempre i he tingut la sort de publicar alguna coseta. I m'agradaria seguir insistint-hi. Els meus amics diuen que transmeto molt sentiment, pero no deixen de ser els meus amics. Tinc poc temps per escriure, potser hauré d'esperar a la jubilació o al menys a que la canalla sigui gran. Em sento molt agraïda a la vida i molt vinculada al gènere humà.
Ara visc a Mallorca, he passat un temps desconnectada de la literatura, però torn a llegir molt i, de fet, no he deixat d'escriure en aquest temps. Aniré penjant alguna cosa de tant en tant.