La que estimo

Ha sortit per la porta amb la bossa a la mà i aquelles sabates gastades que, amb les presses, s’ha oblidat de treure’s. Ha enfilat el carrer i ha seguit el caminet de tornada que cada dia ressegueix en sortir de la feina. Ha tombat la cantonada, quan havia de fer-ho, i ha continuat carrer amunt.

A tocar el carrer de Gramunt ha sentit la fressa dels que celebren la nit. Dels que passen ràpidament dels riures a l’odi i acaben fent xisclar als vidres contra el terra quan porten tres copes de més. Ha alleujat el pas quan ha sentit com algú la cridava, des del fons d’un carreró, fent veure que era el mascle més fervent de l’embriagada manada. Ha sentit passes i ha avançat tan de pressa que semblava que les llambordes grisenques es desenganxaven del terra i la feien surar àgilment en la fugida. S’ha adonat que els havia deixat enrere quan el silenci li ha fregat l’esquena i llavors ha minorat el pas i la respiració. En arribar al carreró abonyegat on residim ha hagut d’esquivar les basses i s’ha dirigit a la cantonada de l’extrem oposat del nostre portal. L'he esperat. He miolat. Ha obert la bossa i ha dipositat a terra els recipients amb les sobres del restaurant que cada dia treu del local, amb l’excusa habitual, i quan els meus congèneres han començat a acostar-se s’ha redreçat i ha desfet el camí fins a arribar al portal de casa on jo l'esperava. En obrir la porta l’he seguit escales amunt i he miolat de nou per recordar als afamats felins la meva envejable posició.

M’he llepat les potes mentre esperava al replà. Ha obert. He sentit l'olor del menjar només entrar. S’ha tret la jaqueta, sense desfer la foscor, i l’ha deixat curosament sobre el penjador on descansaven una verda, tres blaves i dues negres, totes elles, tres o quatre talles més grans que la seva. Ha estirat les mànigues per fer que aquestes pengessin amb la simetria habitual, una a cada banda, ni més amunt ni més avall i s’ha tret les sabates i les ha canviat per aquelles verdes tan suaus que tant m’agrada perseguir. S’ha assegut a la butaca amb la mirada perduda més enllà de la fosca i jo m’he ajagut als seus peus mentre esperava, pacientment, el so d’aquell vell rellotge de paret que la posa en marxa cada nit. He sentit gana. He esperat.

Des de la nostra posició intuíem, entre la penombra, la porta oberta de l’habitació i el llit de matrimoni. He pogut anticipar-me al so del rellotge de paret al sentir els moviments de l’home, ajagut al llit, que ressonaven per tota la sala. M’he refregat entre les seves cames, però no s’ha immutat. He sentit com s’entretenia gratant la tela del braç de la butaca, la que jo no puc tocar, i com anava fent el forat de la tela encara més gran deixant entreveure el borrissol blanc. L’he envejat. Sobre la porta, el rellotge de paret, que ens deia que encara no era l’hora, i a la lleixa del costat els sis rellotges de polsera perfectament sincronitzats i col·locats per rigorós ordre d’arribada. L’home, ha començat a bellugar-se més del compte i jo m’he posat en peus i he miolat per avisar-la dels moviments, cada cop més freqüents, que em despertaven la gana. Estava despert. Hem esperat. El rellotge de paret ha sonat embolcallant la sala amb la seva tenebrosa puntualitat i la llumeta blava del rellotge de polsera ha fet fugir la fosca de cop. La que estimo s’ha posat dreta i s’ha dirigit a l’habitació on l’home romania lligat al llit tal com el vam deixar ahir. L’he seguit i ha encès el llum. Sobre la tauleta de nit dos plats, simètricament col·locats, els llençols blancs, que ha deixat preparats al matí, i el protector de plàstic, net. Al creuar l’habitació he sentit el frec de les sabatilles verdes contra el plàstic que cobreix el terra i jo encisat per aquella música he admirat la seva majestuosa verticalitat. Hola li ha dit. Ell ha emès els sons de salutació habituals, que encara no sé ben bé que signifiquen, i que m’arriben distorsionats per la mordassa que ella no li vol treure mai. L’home ha mogut braços i cames i ha plorat un altre cop en veure com ella obria el calaixet de la tauleta de nit i treia aquella xeringa que tant silenci ens dona. L’ha punxat al braç contrari on el va punxar ahir Perquè no hi quedi el gust m’ha dit i ha guardat la xeringa de nou. He sentit aquella olor química que tant em molesta mentre ella col·locava el protector de plàstic entre el matalàs i el cos de l’home i treia aquell ganivet amb el mànec vermell amb què tant li agrada jugar. He pujat al llit i m’he assegut als peus de l’home mentre ella agafava la cadira i seia al meu costat. Hem esperat que la rigidesa física no deixés cap mena de dubte que estava paralitzat però despert. He deixat que la lluentor de la pell de l’home sota el llum del sostre captivés tota la meva atenció i m’he quedat embadalit en veure lliscar les gotes de suor que s’aturaven a la vall del seu melic. He salivat. Llavors, la que estimo, ha agafat els dos platets de sobre la tauleta i els ha posat sobre el llit. M’he impacientat. He miolat. He salivat encara més en veure com tallava el primer tros de carn de la cama contraria a la d’ahir i quan hem començat a sopar, allà, als peus del llit, he mirat aquells ulls plorosos i desfets pel dolor i he pensat que potser demà m’escaparia abans per anar-la a buscar al restaurant.