La Puda

Un relat de: Aleix de Ferrater

La Puda


A dos quarts de dues en Josep Moret i Solé va sortir de l'església del Carme. Era diumenge, primer diumenge de juny. El gran contrast amb la claror de la plaça del Bisbe Bonet l'enlluernà fortament. Es va posar les ulleres de sol i va tombar cap a l'esquerra, en direcció a la propera terrassa de La Puda, un dels restaurants més prestigiosos del Serrallo tarragoní.
- Bon dia senyor Moret, què posarem avui?
Era en Miquel, l'eficient i educat cambrer del local, que sabia tractar com ningú la selecta clientela.
- Bon dia Miquel, posa'm unes ostres... i un xardoner
ben fresquet. Què et sembla?
- Perfecte. En tenim un que ha sortit molt bó.
Havia quedat a les dues amb la seva filla Maria. Encara tenia una estona. Va treure el mòbil i va fer una reserva en un hotel de Jaca, on havia de marxar aquella mateixa tarda. Era representant de vins del Montsant i sempre li agradava fer un bon aperitiu abans d'un llarg viatge. Ja soparia en arribar.
Però aquell dilluns en Josep Moret no estava gaire tranquil. La seva filla havia quedat també a la terrassa de La Puda amb en Jordi Llobet i en Pere Vilar, els seus dos darrers companys, amants, o ves a saber què. Havia tingut dos fills amb cadascun d'ells, els seus quatre nets.
Era una estranya convivència, que no acabava d'entendre. Dues parelles, molt bé. Cap casament, què hi farem. Quatre fills, una feinada. Però vaja, viure sense cap d'ells dos, només amb els quatre xiquets, en Roger i la Paula, fills de la primera relació amb en Jordi, i la Mirèia i l'alber, fills de'n Pere, no entraven en el seu cervell, que rondava la seixantena.
- Aquí té el xardoner senyor Moret. Les ostres li porto ara mateix.
- Gràcies Miquel.
La relació de la Maria amb els seus dos... gendres?, no li encaixava per enlloc. Ells dos s'avenien la mar de bé. Els quatre nanos, també. I ella amb tots sis, encara més. Tenien per costum dinar plegats cada quinze dies i el barri pescador era un dels seus llocs preferits. No cal dir que La Puda no era on anirien a dinar. Només era el lloc de trobada. El seu preu excessiu era l'excusa perfecte per anar a un altre local on els nanos poguessin menjar alguna cosa senzilla i jugar sense molestar a una clientel.la selecta, però alhora entesa. Els macarrons i la carn arrebossada no existien a la carta de La Puda.
- Avi!
Els cris de la canalla van alertar tot d'una en Josep Moret. Els petonejà com de costum
Sense donar-li temps a aixecar-se. Darrera d'ells aparegué la seva filla, que intentà fer-los callar.
- Hola pare, com estàs?
- Molt bé Maria. A punt de marxar.
- Ah, i on vas aquesta vegada?
- A Jaca. Pels restaurants de cara a la temporada d'estiu. -
Va fer un silenci i afegí amb un altre to de veu - I tu, ja has quedat amb els teus... amb les teves parelles?
- Sí pare, ja ho saps. Hem quedat d'aquí deu minuts. Anirem al carrer Callao. En Jordi diu que han obert un restaurant nou on els nanos podran menjar sense molestar a ningú.
- Té, seu. Miquel, porta una copeta per la meva filla!
- Un xardoner, eh? Pare, no t'estàs de res!
- Té, aprofita'l, que jo ja me n'haig d'anar. Jaca és molt
amunt i no vull trobar-me amb problemes a la carretera.
El trànsit era l'excusa perfecte. El que li molestava més era constatar aquesta extranya relació que mantenia la seva filla. Ell ho savia i ja en tenia prou. Però veure-ho amb els seus propis ulls era una altra cosa.
Va acomiadar-se de la Maria i dels quatre nets. Deixant La Puda va passar per davant del Bar dels Avis Pescadors del Serrallo. N'hi havia mitja dotzena que la fèien petar, asseguts en unes horroroses cadires de plàstic de color verd. "No ho sé", va pensar, "potser hauria de seure aquí. Crec que m'estic fent gran". Un cop dins el cotxe en Josep Moret i Solé va tornar a treure el mobil:
- Hola Juani... Si, esta noche estaré en Jaca... Si, en el hotel de
siempre. ¿Podrás venir?... Pues a las once, mas o menos... ¿De acuerdo?. Hasta luego chata.


Comentaris

  • Al senyor Moret...[Ofensiu]
    llpages | 27-08-2015 | Valoració: 10

    se li pot aplicar la dita que resa "cap geperut es veu la gepa".
    Crec que el relat es fa gran amb el sorprenent final, li confereix un punt de sal que s'estén a tot el text i el fa més saborós. Perquè és el que m'ha passat a mi en llegir-lo: vas obrint boca, se't va fent la boca aigua, i al final notes aquell gust tan difícil de definir, aquell punt de picant exacte en qualsevol plat exquisit.
    A seguir cuinant, Aleix, que nosaltres seguirem tastant-te!

  • M'ha agrdat...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 04-06-2011 | Valoració: 10

    M’ha agradat, la senzillesa del llenguatge, la seva naturalitat, espontaneïtat... aquest plantejament tan planer d’una situació ben assumida i acceptada... i del gir final què n’he de dir...!
    —Joan—

  • ENVIA.HO A tribuna@guimera.info[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 13-03-2011 | Valoració: 10

    Segur que agradarà molt als lectors de la Catalunya interior

    Antonio Mora Vergés

    Gràcies pel teu amable comentari.

  • Escrius[Ofensiu]
    Lavínia | 04-03-2011 | Valoració: 10

    amb molta agilitat i es percep que tens una clara visió de l'avi que encara se sent més jove del que diu. El canvi del banc per descansar amb l'habitació de Jaca amb la "chata" està més que ben resolt.

    Felicitats.

    Lavínia

  • M'ha agradat molt[Ofensiu]
    Alba Vila | 20-01-2011

    Aquest relat l'he trobat molt ben escrit, amb senzillesa. Tot i que no hi he estat, ho he pogut imaginar perfectament.

  • Bon relat[Ofensiu]
    Naiade | 20-01-2011 | Valoració: 10


    Un relat entretingut i àgil. T’agraeixo la passejada per aquest lloc que he visitat algun cop. Una historia ben actual.
    T’aniré llegint Aleix.

    Una abraçada

  • Contradiccions a prop del mar[Ofensiu]
    Unaquimera | 19-01-2011 | Valoració: 10

    Ei, jo conec perfectament aquest lloc, Aleix! Ara mateix puc imaginar amb detall l’església i la plaça, i fins i tot sentir l’aroma que surt de la cuina de la Puda, barrejant-se amb el que és propi del Serrallo...
    Potser és per aquest motiu que des del primer moment m’he sentit enmig d’ aquest, el teu segon relat publicat, tan còmoda com a casa.

    O potser perquè vas narrant l’acció sense presses, pas a pas, i per tant es fa senzill seguir-te sense perdre detall, fet que s’agraeix ja que cada detall aporta la seva petita informació al conjunt.

    O podria ser també perquè en Josep Moret em resulta familiar, un home com tants altres hi ha, amb una bona part de la seva vida ja viscuda, enfrontat als canvis constants que porta el temps, amb els seus dubtes, neguits, raonaments, ... i les seves contradiccions personals.
    Parlant d’aquest tema, aquí tens un altre cas coincident, per si vols fer-ne una lectura: Coincidències i contradiccions.

    Espero tornar a saber de tu aviat, i entretant t’envio una abraçada marinera,
    Unaquimera

  • bé bé[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 15-01-2011

    arribant cap el final, no em podia creure que l'acabaries sense una resolució o altre, i a la última ho fas, el gir que dona sentit a tot el relat, a les elucubracions del protagonista. Molt ben portat el relat, et diria que has de fer més cura amb els errors de tecleig, que no són greus, però que fan baixar el bon nivell del relat. No per donar preferència a la història, hem de deixar de ser curosos amb el tecleig.

    Un molt bon relat, escrit amb bona mà, amb descripcions que com pinzellades ens van descobrint el paisatge, i entrant i sortint dels pensaments interiors amb força i sense fissures.

    M'ha agradat trobar-te, et seguiré llegint.

    Ferran

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Aleix de Ferrater

Aleix de Ferrater

137 Relats

2635 Comentaris

190402 Lectures

Valoració de l'autor: 9.97

Biografia:
Nascut a Barcelona el 1959, sóc periodista, encara que actualment no l'exerceixo. Resideixo actualment a Ribes de Freser (Ripollès), caminant, llegint, escrivint, vivint.
Literàriament, he guanyat el Premi Sant Joan 1995, organitzat per l'ONCE de Catalunya, el Jo Escric 2007, el Roc Boronat 2007 i el Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.
He publicat els llibres "Escoltant la sal" (Fundació Cabana, Jo Escric 2007), "Arrels d'escuma" (Editorial Omicron 2008), "Flaix que enlluerna" (Editorial Omicron 2010), "Absolutament d'ànim" (Documenta Balear, 2016), "L'excés" (Ediciones Oblicuas, 2019) i "L'edat blava" (Associació de Relataires en Català, 2023). .

Aiximateix, tinc relats i poemes en llibres editats conjuntament amb diversos autors i editats per l'Associació de Relataires en Català, com "Tensant el vers" (2011), "Temps era temps" (2012), "Llibertat" (2012), "Traços de desig" (2014), "Somnis tricentenaris" (2014), "Mitjans de transport" (2017) i "Virtuts" (2018).