La psicologia de les mones (XVI)

Abans de llegir aquest relat, és convenient haver llegit els capítols anteriors:

Biel Martí (14-10-2004) (I)
Manuel de Lino (24-10-2004) (II)
Tiamat (28-10-2004) (III)
perdix (06-11-2004) (IV)
Follet groc (Cesk) (10-11-2004) (V)
Sergi Yague Garcia (15-11-2004) (VI)
FRAN's (08-12-2004) (VII)
Alícia Gili Abad (21-12-2004) (VIII)
Vicenç Ambrós i Besa (27-12-2004) (IX)
shuhua (29-12-2004) (X)
mar (14-01-2005) (XI)
Ilargi betea (25-02-2005) (XII)
Moher (12-03-2005) (XIII)
NinniN (07-04-2005) (XIV)
Cugat Vil·lajoana Robert (24-04-2005) (XV)


..................

La Psicologia de les Mones (XVI)



Se'm fa estrany haver d'escriure en aquest ordinador i no en la meva vella Olivetti. Trobo a faltar el seu tacte metàl·lic, la seva olor d'oli quan estava acabada d'engreixar, el so sord i contundent de les seves tecles arrancant a cops la virginitat del paper en blanc. Però no tinc temps de sortir a buscar-ne una. Ni tampoc no seria prudent fer-ho. El meu antic deixeble estreny cada vegada més el seu cercle al meu voltant. Només cal posar la televisió per veure la cacera de l'home que ha organitzat en el seu patètic intent d'aturar-me. Tot aquest desplegament resulta tan perillós per a mi com el vol d'un borinot, però també igual de molest. L'únic que aconseguirà és obligar-me a extremar les precaucions i retardar, potser, una mica el final de la meva obra.

Però l'acabaré. Res ni ningú podrà impedir-m'ho.

Fa més d'una setmana que no surto de l'apartament de la meva última conversa, a qui he esquarterat en bocinets que m'han servit per alimentar-me durant tot aquest temps. Tota la carn és igual. He emprat el temps rellegint una vegada més La psicologia de les mones i meditant sobre la millor manera de concloure-la. I cada vegada estic més convençut del que cal fer. Si el món ha d'adonar-se finalment de la superioritat dels meus conceptes és necessària, imprescindible, una confrontació definitiva entre el meu antic deixeble i jo. Un duel que desveli, sense cap mena de dubtes, qui és el mestre i qui l'aprenent. He tingut temps per pensar i tinc clar el que he de fer. Però abans...

Abans... he de fer una confessió. No creia que fos important i durant tot aquest temps he evitat incloure-la a La psicologia de les mones, per por a ser malentès. Aquests darrers dies, però, m'han servit per veure les coses a través d'un altre prisma i ara estic convençut de que el llibre estaria fatalment incomplert sense aquest capítol que em disposo a escriure. Sense aquest bocí de coneixement que no havia volgut compartir amb ningú i que ara reconec indispensable, si vull que tot sigui perfecte.

Fa uns anys em vaig enamorar.

En aquells dies, jo passava bona part del meu temps en una biblioteca pública. Volia veure cóm aquells que han estat unànimement considerats com "grans" homes havien aconseguit transmetre el seu missatge a la humanitat, per aprendre d'ells i poder superar-los en la meva Psicologia de les mones. Vaig llegir de tot. Des d'Homer fins a Borges. Des de Virgili al darrer Papa. I la conclusió que en vaig treure és que la majoria d'ells són vacus i estan sobrevalorats. De tant en tant, però, admeto haver fet algun descobriment. El més singular, sens dubte, Thomas De Quincey i la seva deliciosa obra "De l'assassinat considerat com una de les belles arts". Alguns dels seus postulats són discutibles, sí, però en línees generals, Quincey hauria estat un bon deixeble. Llàstima dels gairebé dos segles que ens han separat...

Mentre passava els dies assimilant coneixements i tècniques de transmetre'ls, no vaig poder evitar fixar-me en una de les encarregades d'atenció al públic. Jo demanava llibres i més llibres i utilitzava els seus serveis constantment. Finalment, una tarda, a l'entregar-me una nova tongada, em va sorprendre sentir-la preguntar-me:

- Estàs preparant una tesi?

Llavors, per primera vegada, me la vaig mirar realment.

Tenia uns vint-i-cinc anys, el cabell rogenc i arrissat i una d'aquelles pells blanquíssimes, coberta de taques de dalt a baix. En altres persones, aquesta classe de pell, típica dels saxons, sempre m'ha semblat repulsiva. A ella, en canvi, li conferia un atractiu indefinible. Amagava els ulls d'un verd intens darrera dels rínxols vermells i indòmits i d'unes ulleres de fina muntura; i duia un vestit de tirants amb motius florals que, obligatòriament, et feia desviar la mirada cap el canal que es perdia en les profunditats del seu escot. Tota ella desprenia un aire saludable i... lacti, que em va atraure de forma tan instantània com inesperada. A més, el seu somriure era dels que s'encomanen. Fins i tot jo em vaig sentir obligat a tornar-li.

Es deia Elvira i compaginava la seva feina a la biblioteca amb algunes assignatures del darrer curs de filologia anglesa, que havia estudiat sense pressa i sense deixar que interferís amb moltes altres coses que li interessaven. Tot això m'ho va dir el primer dia, mentre preníem un cafè al Raval, aprofitant les llargues hores de claror i bonança, típiques dels darrers dies de juny. Normalment, mentre ella m'explicava tota mena d'intranscendències, jo hauria planejat la manera d'atraure-la a un lloc fosc i apartat per ensenyar-li el camí de la veritat amb l'ajut del meu ganivet predilecte, que duia ben a mà, amagat a la bossa d'esport que guardava entre les cames. En comptes d'això, vaig escoltar amb atenció tot el que em deia, sense ni tan sols pensar en la meva eina preferida. A canvi, és clar, li vaig haver d'explicar unes quantes mentides sobre mi: que si estava acabant una tesi, que si vivia amb els pares... Però em vaig sorprendre a mi mateix quan li vaig revelar el meu nom real davant la seva petició. No ho he tornat a fer mai més i va ser aquell detall, aparentment insignificant, el que més em va indicar el terreny pantanós pel que havia escollit moure'm. Després de deixar-la a la parada del metro, em vaig sentir tan confús i inquiet que vaig haver de buscar a corre-cuita algú amb qui desfogar-me. Li va tocar a un comerciant pakistanès, d'aquells que no tanquen mai. El vaig acorralar darrera el taulell i li vaig clavar el ganivet fins que em va quedar el canell insensible. En el procés, va aparèixer la seva dona i també la vaig matar, encara que a ella només li vaig dedicar l'esforç necessari per seccionar-li el ganyot. Estesa damunt el terra de linòleum, mentre l'aire i la vida se li esmunyien entre els dits, encara va tenir temps de veure com jo seguia apunyalant al seu marit, fins que el dolor i el cansament van aconseguir treure'm a l'Elvira del cap.

Després d'allò, vaig considerar seriosament la possibilitat de no tornar mai més per la biblioteca. L'atracció que sentia per aquella noia insignificant m'havia trastocat profundament. Quan era darrera el taulell els meus ulls es desviaven constantment dels llibres per contemplar-la. I quan ella se n'adonava i em somreia com a resposta al meu esguard golafre, sentia una fiblada al cos com si hagués rebut una descàrrega elèctrica. A aquell primer cafè en van seguir d'altres i una setmana més tard em va convidar a sopar al seu pis, aprofitant que la seva companya se n'anava de cap de setmana amb el seu promès al Pirineu.

Vaig passar els dies que faltaven per la cita en un estat d'excitació que no havia sentit ni quan havia mort la mare o quan vaig arrencar el cor del pit del jutge. Estava confús i indecís. Per primera vegada en la meva vida, el camí deixava de ser un, les línees es difuminaven. Vaig experimentar sensacions fins aleshores desconegudes: dubte, desig... amor? Era allò aquell sentiment del que tant havia llegit als llibres i que només m'havia inspirat llàstima i desdeny? Si ho era, potser tota aquella quantitat ingent de tinta i paper que s'havien usat per parlar-ne no havia estat tan malaguanyada com jo havia suposat.

Finalment, la nit abans de la cita, després d'unes hores infames donant voltes inútilment al meu llit, em vaig llevar amarat de suor. Tenia una erecció descomunal que em va obligar a masturbar-me furiosament. Però ni allò em va tornar la tranquil·litat. Donava voltes per l'habitació com una fera engabiada, quan, sense saber ben bé per què, vaig obrir la nevera. El cap de l'àvia en va mirar des de la seva presó de gel i vaig sentir la seva veu, acaronant-me el cervell amb les cinc paraules que havien guiat la meva existència com la llum d'un far guia els vaixells per aigües procel·loses.

Vaig somriure. Com sempre, la vella tenia raó.

La nit
següent vaig anar a buscar a l'Elvira a la porta de la biblioteca. Vam anar cap a casa seva tot fent una llarga passejada a la que convidava una ciutat que obria les finestres de bat a bat per rebre l'explosió de vida de l'estiu. Els carrers eren plens de parelles que exhibien públicament el seu amor. Mentre caminàvem lentament pel Raval, la meva mà va buscar la seva i els nostres dits es van barrejar. No recordava haver agafat la mà de ningú, ni quan era petit per travessar el carrer. Era una sensació agradable.

El pis de l'Elvira era, suposo, el que s'espera d'un lloc on viuen dues persones joves i sense massa diners: petit, auster i ple de mobles que ja eren vells quan les seves usuàries encara no havien nascut. La imaginació i el sentit de l'humor passaven per davant de cap altre criteri estètic, però, vaig reconèixer-ho, aconseguien crear un espai... acollidor. Ella va encendre només una llum de sobretaula, la va cobrir amb un gran mocador de coll de color vermell i, així, embolicada en aquella tènue aura vermellosa, se'm va acostar, suggerent, i em va besar per primer cop. Novament la vaig trobar una sensació agradable.

En va tenir prou amb dos cops de dits per deslliurar els tirants del seu vestit florejat. La tela va lliscar pel seu cos, deixant-la completament nua davant meu, a excepció d'un minúscul tanga de color rosa. La seva era una carn magnífica. Abundant, però no excessiva. Vaig somriure al descobrir que aquell canal pel que havia navegat mentalment tantes vegades aquells darrers dies acabava bifurcant-se en dos pits esplèndids, coronats per uns mugrons immensos.

Mentre els seus dits descordaven hàbilment els botons de la meva camisa, em va xiuxiuejar a cau d'orella:

-Vine...

Hi vaig anar. Em va conduir al llit sense deixar de besar-me i mentre els seus dits m'acaronaven els cabells i les galtes. Per tercera vegada, em va semblar una sensació agradable.

El nostres cossos van caure damunt del matalàs. Ella va llençar lluny la meva camisa i va atacar el meu cinturó, mentre emetia petits gemecs que jo vaig interpretar de plaer. Mentre em baixava la cremallera vaig sentir-la dir-me:

-M'agrades tant!

Just llavors, coincidint amb el moment en que la fulla del meu ganivet predilecte va endinsar-se en el seu pit, partint-li el cor en dos, vaig sentir-la estremir-se entre els meus braços. Em vaig apartar d'ella i vaig veure els seus ulls maragda mirar-me amb una barreja de por i incredulitat. Va durar només un instant. De seguida, la mort li va entelar l'esguard, convertint aquelles pedres precioses en dos vidres opacs. El seu cos, moments abans tens, va relaxar-se i dels seus llavis en va sortir un darrer i brevíssim alè. La sang va començar a brollar per la ferida, amarant llençols i matalàs. Assegut damunt del seu cos inerme, amb els pantalons a mig baixar, vaig contemplar l'Elvira per darrera vegada. Després, vaig alçar el meu ganivet i el vaig descarregar amb tota la força de que vaig ser capaç sobre el seu pit.

-TOTA...

Amb un ràpid i expert moviment, vaig fer lliscar la fulla afiladíssima pel seu pit, separant-lo en dues meitats gairebé simètriques.

-...LA...

Vaig introduir les mans dins la cavitat i vaig separar ambdues parts amb violència.

-... CARN...

Lentament, en vaig extraure els intestins i me'ls vaig col·locar al voltant del coll, com un collaret inacabable.

-...ÉS...

Després, les meves mans, xopes de sang, van buscar el seu cor i el van arrencar del pit amb un únic moviment.

-...IGUAL!

Vaig pronunciar la darrera part del meu mantra amb la boca plena del seu cor. Era calent i encara palpitava. El vaig devorar amb unes poques mossegades. Sí, tu també m'agrades, nena!

Aquella sí que va ser una sensació agradable.

Vermell de sang de dalt a baix, em vaig aixecar del llit i vaig caminar cap a la dutxa, deixant un rastre de petjades sanguinolentes a la meva esquena. Mentre l'aigua tèbia lliscava pel meu cos alliberant-me de l'essència mateixa de l'Elvira, vaig haver de reconèixer íntimament que tot aquell temps havia estat equivocat.

Tota la carn no és igual.

Alguna, és encara molt més deliciosa.

Com ho serà la del meu deixeble esgarriat...