La Psicologia de les Mones (XII)

Un relat de: Ilargi betea

Abans de llegir aquest relat, és convenient haver llegit els altres capítols:

Biel Martí (14-10-2004) (I)
Manuel de Lino (24-10-2004) (II)
Tiamat (28-10-2004) (III)
perdix (06-11-2004) (IV)
Follet groc (Cesk) (10-11-2004) (V)
Sergi Yague Garcia (15-11-2004) (VI)
FRAN's (08-12-2004) (VII)
Alícia Gili Abad (21-12-2004) (VIII)
Vicenç Ambrós i Besa (27-12-2004) (IX)
shuhua (29-12-2004) (X)
mar (14-01-2005) (XI)
..................

la psicologia de les mones (XII)

Mentre esperava que el meu amic comisari vingués a buscar-me, vaig decidir aprofitar el temps cercant veritables deixebles dignes de rebre la sabiduria que jo els oferia. Recordant el que deien els idiotes mortals vaig anar al lloc on es pot trobar tot el que demanis, des d'una barbie vestida amb la roba interior que duia la Jennifer López a "Anaconda" fins una adorable i innocent mona de peluix. Allà habitaven les ànimes de tot tipus de gent, la més convencional (políticament correcta en aquesta societat de merda) i també els personatges més interessants. Em vingué al cap un cas que havia sentit a la televisió no feia gaire: un home que tenia aficions canníbals havia contactat amb un altre que estava disposat a deixar-se tallar el membre i compartir-lo amb ell en un dinar ben especial. N'estava segur que, de la mateixa manera que el canníbal va trobar el seu amic complementari, aquella estúpida xarxa era el camí per arribar a contactar amb l'ésser que entendria i m'ajudaria a difondre la meva apreciada, íntima i molt valuosa "psicologia de les mones".

Em vaig passar hores saltant d'una pàgina a l'altra fins que ben entrada la nit, amb les esgarrapades de la gana burxant-me la panxa i la set de sang bullint a les meves venes, vaig anar a parar a una web que sota un nom gens sospitós amagava un manual molt semblant al que jo estava escrivint. Només calia clicar a una frase ben innocent (t'agraden les emocions fortes?) i se t'obria el camí del saber en estat pur.
En llegir la primera part vaig sentir un plaer tan immens que, de sobte, una forta tensió començà a tibar-me els pantalons. Em vaig afluixar els botons i em vaig disposar a seguir fruïnt d'aquelles paraules meravelloses que m'excitaven, encisaven i enorgullien alhora. En acabar el capítol hi havia un apartat de comentaris que no vaig voler llegir per por que les opinions d'una plaga de suposats adaptats socials m'espatllés aquell moment únic, en que unes línies plenes d'encant acabaven de donar sentit a tota la meva feina passada. A cada capítol la sensació de plenitud anava en augment fins que en llegir la darrera línia d'aquell llibre d'instruccions de la vida, de la millor doctrina que havia conegut, vaig tenir un orgasme llarg, intens... era com obrir la carn amb el meu ganivet especial.

No podia deixar les coses així, necessitava saber més! vaig buscar el nom d'un d'aquells deus de la paraula i el pensament i em vaig trobar amb tota una llista de títols. Delerós vaig pitjar el ratolí sobre un a l'atzar i vaig resseguir amb la mirada aquells mots. En veure el contingut absurd i banal d'aquell relat em vaig posar en alerta. Repetint la operació amb cadascun d'aquells personatges vaig poder comprovar que l'incident es repetia; aquella gent era una colla d'idealistes, romàntics, falsos i manipuladors que havia decidit fer una "obra sobre psicòpates" com qui escriu un conte, fet que em va provocar un seguit de basques que van acabar en un vòmit compulsiu. El xoc d'emocions havia estat massa fort. La ràbia em consumia per dins, aquells inútils s'havien burlat de mi. Vaig agafar un llàpis i un paper i vaig apuntar el nom de tots aquells desaprensius. Se'n recordarien de mi... la meva cara seria l'última cosa que veurien. Sabia que trobar-los no seria fàcil, s'amagaven rere pseudònims com uns covards, però per mi res era impossible.

Intentant trobar més informació sobre aquella gent vaig entrar al fòrum de la pàgina on tots parlaven de les seves preocupacions, alegries i esperances. Volien publicar... publicar tota aquella merda? Vaig deixar anar una riallada que se'm tallà de sobte en sentir que una magnífica idea s'obria pas en la meva ment. I si jo fos un membre d'una editorial i m'interessés publicar l' "esfereïdor" relat sobre psicòpates? Segur que tots correrien als meus braços...
Vaig deixar el missatge i el meu número de telèfon i també vaig escriure un e-mail als organitzadors del web (havia vist que sinó no tindria credibilitat entre aquella colla d'il·lusos). En pocs dies ho vaig tenir tot sol·lucionat, un acord amb la pàgina i una data programada per reunir-me amb els escriptors per parlar del llibre i signar els contractes ( "per e-mail em sembla fred" els vaig dir... és clar, jo volia escalfor, l'escalfor llefiscosa de la sang).
Aquest cop no volia fer el mateix de sempre, volia experimentar, una matança de tretze persones la mateixa tarda podia ser bona idea...

Com a regal de benvinguda els vaig preparar un cafè boníssim, amb el meu toc especial a base de somnífers potents i unes pastilletes de sintron per donar-li a la sang la textura líquidíssima que volia.
Quan va ser la hora es van anar presentant al meu "despatx", alguns venien sols i d'altres en parelles o grups de tres o quatre persones. Es veu que tenien facilitat per fer nous amics, com jo...
Un cop van arribar els tretze va començar la reunió i al cap de mitja hora ja estaven tots mig estabornits. Havia decidit no matar-los de sobte per assaborir el moment i, a més, prendre algun record d'aquells indesitjables. Vaig agafar el meu ganivet preferit (tota la carn és igual) i vaig començar la feina.
A dos d'ells els vaig treure un ull (com a símbol que no veurien res més que els inspirés), als dos següents una orella (si no havien sabut escoltar el missatge que ells mateixos donaven no les necessitaven), al que tots havien felicitat per ser l'impulsor del projecte li vaig obrir el crani i en vaig extreure el cervell (tota una joia per la meva col·lecció), a la més xerraire li vaig extirpar els llavis (aquella boca no tornaria a deixar anar cap mentida) i dels set restants me'n vaig endur un dit, de manera que tingues els cinc de la mà dreta i dos de l'esquerra, que són els que s'utlitzen per fer anar el bolígraf i aguantar el paper. Així, sense ulls, orelles, boca, cervell ni dits, aquell era un equip d'escriptors ben inservible...Hahahaha!

Mentre tots observaven l'escena encara mig inconscients i horroritzats, vaig poder ser testimoni d'un dels moments més bells que he presenciat: la sang d'uns i altres es barrejava fins formar una magnífica catifa aquosa i roja que onejava lleument... mai oblidaré aquella imatge.

Ja n'havia tingut prou, així que vaig decidir acabar amb els cucs repugnants que encara estaven vius i tornar al que tenia pensat fer abans de trobar aquella maleïda pàgina.
Mentre clavava el ganivet a l'últim membre d'aquella farsa vaig sentir una veu familiar a l'altra banda de la porta: la del meu estimat comisari.

Comentaris

  • mar - montse assens | 12-03-2005

    Segueixo opinant que el millor d'aquesta història ha estat la sorpresa en cada capítol. Cada un obre la porta cap a una nova sortida.
    La teva idea de relacionar-ho amb relats en català ha estat GENIAL. És d'aquelles coses que no t'esperes trobar, i certament m'ha sorprès i m'ha agradat molt.
    Tot i no implicar-te gaire en el curs que seguia la història, li has fet donar un possible tomb cap a un altre costat. Quan sembla que per estar prop del final, s'haurien de trobar portes tancades perquè ja està tot dit, tu n'obres alguna més.
    Potser n'haurem de fer una segona part de la psicologia de les mones!
    (uppsss...llàstima que ens has mort a tots)
    M'agrada molt com l'has redactat. És excel·lent. Envejo aquesta facilitat de redacció (a mi em costa molt).
    Sé que no t'ha estat fàcil escriure'l perquè a mi també em va costar, doncs has de rellegir moltes vegades el que ja està escrit per no caure en l'error o en la contradicció d'allò que ja està dit.

    Resumeixo el meu comentari del teu relat en una sola paraula: Excel·lent.

    una abraçada

  • intens com la sang[Ofensiu]
    FRAN's | 06-03-2005

    ma agradat el teu relat, sobretot per les consequents amputacions que el nostre (amic?) a anat etzibant als seus clients.

    espero ansiós el seguent

  • Original[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 26-02-2005 | Valoració: 8

    Genial, m'agradaria saber si hem falta el ull, o el dit. tanmateix el tema del plat romàntic per a dos m'ha semblat més original... al menys tenia algún plaer...je! El nostre amic sociòpata va per mal camí si els escits de cuatre faxendes el fan possar a to.... ai! que el comisari l'enxamparà!!!!

  • moher | 25-02-2005

    Molt bé el capítol 12! Sorprès no massa perquè ja m'havies comentat com ho volies fer...però m'ha agradat!! pobrissó...està ben girat!
    Ara em llegiré tot un altre cop...per no escriure barbaritats...

    Una abraçada!

    moher

  • Des del[Ofensiu]
    pèrdix | 25-02-2005

    purgatori estant, t'escric aquest comentari.

    No es pot jugar amb foc. Fas una pausa en la narració, et poses a reflexionar sobre la creació literària amb un sociopata pel mig i ja veus com acaba la cosa. Au, amb tots morts, a veure qui acaba ara la història!

    Has desplegat molt bé, al meu parer, l'argument del capítol.És original , ocurrent, amb bon ritme i amb una dosi adequada de la necessària sang.
    Quan el protagonista se n'ha indignat per la hipocresia i simplicitat dels autors, m'he girat per a veure si el tenia darrere. He respirat alleujat i mentre em relaxava m'ha esverat el timbre del telèfon.... el camí fins al purgatori ja l'has descrit tu.

    Ves a obrir Moher, que el comissari truca a la porta....

  • Déu n'hi do![Ofensiu]
    Shu Hua | 25-02-2005 | Valoració: 9

    Com està evolucionant el nostre benvolgut amic! Em sembla que me n'alegro de no haver estat triada pel llibre, és que... no sé... hi he trobat una certa similitud...
    El comissari es ressisteix a aparèixer, és un personatge important i se l'ha de fer durar. Si mai la duem al cinema, haurem de triar un actor de moda... d'aquells als qui no se'ls veu la cara fins el moment àlgid.
    M'ha agradat el gir que li has donat, el personatge està deixant de banda l'olivetti per entrar en el món del xat. I això de la matança en massa, és cert que li tocava. Ara, cada un ho fa més sagnant, costa de llegir, aiiis!
    A mi m'agrada que em deixeu un dels trofeus uns quants dies, però n'hi ha tants que no sé quin demanar-me... ja ho sé: els llavis. Amb el cap d'àvia i el cor de jutge faran un brou d'allò més alimentici.
    Una abraçada
    Glòria

  • Aquí hi ha una amenaça en dos sentits...[Ofensiu]
    Biel Martí | 25-02-2005

    Aquí hi ha una amenaça en dos sentits, hi veig jo. Per una banda, la crítica destructiva a la comunitat de psicòlegs de primats que conformem aquest relat, per altra, l'amenaça real del personatge a qui "imita" la seva idea. Ostres, i jo m'he quedat sense cervell, total, pel que el faig servir...
    M'ha agradat com està redactat, sempre sota l'ombra de la sospita de qui creu tot allò, si el nostre sociòpata que se sent insultat, o la nova relataire que ha acabat del relat fins els mateixos... (jejeje). Has fet com un parèntesi en la història, delegant la responsabilitat al següent relataire (en Moher o la NinniN) si no m'equivoco, això és trampa! Igualment, la idea d'una vertadera massacre ja tocava i m'ha agradat el fet que hi barregessis la nostra psicologia de les mones i la seva.

    Biel.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ilargi betea

Ilargi betea

28 Relats

384 Comentaris

161098 Lectures

Valoració de l'autor: 9.41

Biografia:

- És que si fos poeta podria dir tot el que vull.

- I què és el que vols dir?

- Bé, aquest és el problema. Com que no sóc poeta no puc dir-ho.




Fragment de "El cartero de Neruda" d'Antonio Skármeta.