la psicologia de les mones [XI]

Abans de llegir aquest relat, és convenient haver llegit els altres capítols:
Biel Martí (14-10-2004) (I)
Manuel de Lino (24-10-2004) (II)
Tiamat (28-10-2004) (III)
perdix (06-11-2004) (IV)
Follet groc (Cesk) (10-11-2004) (V)
Sergi Yague Garcia (15-11-2004) (VI)
FRAN's (08-12-2004) (VII)
Alícia Gili Abad (21-12-2004) (VIII)
Vicenç Ambrós i Besa (27-12-2004) (IX)
shuhua (29-12-2004) (X)

..................
la psicologia de les mones (XI)

El poder que té sobre mi aquesta vella màquina és qui escriu el decurs d'aquesta història. Encara recordo la feinada que vaig tenir per portar-la fins aquell soterrani, cor de la societat, que m'acollí fent-ne la meva llar. Ara ric, però realment em va costar carregar amb la màquina, el cap de l'àvia i el cor del jutge... i tot i així va ser una fugida excel·lent.
Inútils, no van ser capaços ni tant sols de seguir el meu rastre.

-Això no pot ser!
-He de reflexionar, no puc limitar-me a passar a la història com un simple bandoler del qual se n'han fet cançons.

No volia que el meu renegat acòlit quedés decebut de mi. Havia de fer capgirar el món amb la meva doctrina.... amb la idea de viure sense repressions morals ni ètiques establertes per una societat que és incoherent amb ella mateixa.

Havia de rumiar sistemàticament on estava fallant, on m'estava equivocant... cercar el punt clau de la sublimació del meu propòsit... encendre la metxa adequada perquè aquell joc fos precís, atraient per al meu contrincant: com més ganes hi posés ell, més gaudiria jo, del triomf d'aquest combat.

- Vull preparar el meu company de joc, i que jugui amb mi, abans de portar-lo al clímax de la seva existència.

Havia de ser capaç de sentir el que jo sento, per poder comprendre realment que és "la psicologia de les mones".
En el seu moment, no va poder entendre-ho... estava ofuscat per una educació alienant ... instituïda...
Ell mateix havia d'experimentar el plaer de la redempció, havia d'anar seguint aquesta gradació ascendent...

- La sang vol sang! He de preparar el meu pla.

Sí, antic company d'institut. Era per tu per a qui preparava la millor de les meves venjances. Havies de ser tu qui dugués a terme els meus designis, ja que no vas voler-ho fer en el seu moment.
No, no n'hi havia prou amb vessar la sang de l'home. Ningú s'estremia per la mort d'un mortal... la humanitat ja no sentia pena ni remordiment per la mort dels humans, ni que fos de manera brutal (guerres , catàstrofes), hom s'havia acostumat a viure amb elles o bé les provocava intencionadament.

-Bé, he decidit que seràs tu qui esquarteraràs la propera víctima "innocent",... i ho faràs, mentre una llàgrima llisca per la seva cara... (quin plaer...)

-i després et deixaré lliure amb els teus records i obscurs pensaments.
Així, quan t'adonis del que has fet no pararàs fins a trobar-me i abraçar-me al món d'una punyetera vegada. T'he de fer pujar aquest graó dins el saber, sinó el joc és absurd.

No puc permetre equivocar-me.
Jo no em vaig equivocar mai al triar-te. Vas ser tu que encara no estaves preparat. He de lliurar-te d'aquesta presó moral que et té emmanillat a la humanitat.
Aquest si que serà un joc plaent. M'excita fins i tot la idea d'imaginar-m'ho, aquesta morbositat portada més enllà dels límits permesos.

-Certament la humanitat ja no es commou per la mort d'un home.

Necessitava portar la perversitat a d'altres nivells psicòtics. Sí, he dit psicòtics (he d'acostumar-me a usar aquesta paraula si després vull lliurar-me del càstig)

"Tota la carn és igual"
(aquesta teoria se m'escapa per algun punt, i encara no sé on m'equivoco)

Anava pensant mentre donava voltes per aquella fosca estança. Les parets regalimaven humitat per tot arreu. L'olor del lloc estava tan impregnada dins meu que ja formava part de mi mateix.
-Necessito olorar altre cop la sang... el cervell em bull de tant pensar... he de calcular-ho tot amb precisió...

-És clar: tota la carn HUMANA és igual... aquí és on rau la diferència!
-Ja ho tinc, sóc sublim!!!

Senyor comissari, prepara't per travessar aquest llindar, i et portaré fins als límits més desconeguts de la passió.

M'adonava que no era prou important per tu. Encara no dedicaves totes les teves energies a trobar-me... però, jo et volia a tu, com a caçador... o bé com a víctima ... (rialla maliciosa)

Havia estudiat bé els teus passos i els de la teva família. Us havia filmat mentre passejàveu pel zoològic fent carantonyes als animalons, i jugant amb les mones, que cridaven rialleres perquè els donéssiu menjar.

Aquell matí em vaig aixecar amb una idea fixa i premeditada.
Tu sorties de casa per anar a la feina. Però primer vas deixar la teva filla a l'escola. Tres anyets, només tenia tres anyets. Que tendra i bonica que era. Em recordava la petita Rínxols d'or que mai va fer companyia als tres ossets. Quins records més antics em venien a la memòria.

Estúpid!, veus com encara no era prou important per tu. Ni tant sols t'adonaves que estava a dos metres teus... ¿i eres tu qui deies que em cercaves per tot el país?

Esmorzar de bon matí.

Aquell dia vaig ser jo qui te'l va servir a la barra del bar. No va ser difícil posar-me a treballar allí... de fet, només vaig haver de fer que hi hagués una plaça buida de cambrer i oferir-me per fer-ne la substitució.
Vas arronsar el nas, com si alguna cosa no tingués prou bon gust... però el teu estat gripal et portava a confusió, i no vas fer-ne cas.
Només va ser qüestió de posar una petita dosi de opiaci al teu àpat.
Quan sorties per la porta, la droga començà a fer efecte. Vaig sortir darrera teu i empenyent-te dins el cotxe vas caure-hi desplomat. Llavors et vaig injectar una altra dosi.

- Anem, acòlit, has de fer la feina que no vas saber fer en el seu moment.

Arribàrem a lloc. Ja tenia preparades totes les eines, ben esmolades, arrenglerades una al costat de l'altra, brillants... precioses com mai. Lluïen exposades en una prestatgeria, arrepenjades sobre la paret humida i fosca del soterrani. Eren les obres artístiques que guarnien aquell immens habitacle, juntament amb els trofeus que havia anat (diguem-ne) guanyant. Al costat del cap de l'àvia i el cor del jutge vaig anar posant petits records de qui em va fer fruir de manera especial quan va ser el seu dia: un dit petit amb un anell de diamants, un ull blau com el cel, una orella amb una arracada de color taronja... tot això conformava el meu museu.

La droga començà a deixar-te tenir una mica de lucidesa.. amb aquell estat de ser-hi i no ser-hi.. encara no eres prou conscient, però paties el moment que estaves vivint.
Ho recordo com si fos ara. Vaig posar en marxa el vídeo que havia filmat, on la teva petita Rínxols d'or jugava i parlava amb la mona. Tu el miraves sense reaccionar.

T'adonaves de la situació i senties com la impotència governava els teus sentits. Estaves en un procés psíquic propici perquè el resultat de la meva acció donés el fruit que calia. Les teves activitats instintives restaven inconscients.
Quin moment!

- Mira que t'he preparat. Sembla carnestoltes, oi?
- qui diries que hi ha dins aquesta disfressa de mona?

La criatura que ocupava l'interior del embolcall no parava de bellugar, tot i estar un poc sedada. Els braços no paraven de donar cops sobre la taula, i crec que si no hagués estat lligada per la cintura, de ben segur que hauria marxat corrents. Se sentien els seus gemecs emmudits per la mordassa que portava a la boca.
Però tu això no ho sabies, només podies veure "una mona" i intentar imaginar-te que hi havia dins. Observaves les imatges del video mentre unes llàgrimes queien dels teus ulls.

- no tens cap idea de qui pot ser? no pateixis, està sedada, no sentirà res de res. Com sinó, l'hagués pogut posar aquí dins?
- ai, ai , ai... un cos petit i emmordassat...

Que tu esquarteraries sense saber-ho... i just al moment en que la teva consciència tornés, podries apreciar la feina ben feta que havies fet...
Vaig agafar-te la ma que tu em cedies tant dòcilment. Vaig posar-hi el ganivet més important de tots, aquell que vaig utilitzar per la mare.

Va costar de tallar. L'eina no es clavà fàcilment i s'enredava en la roba de peluix. La sang començava a brollar amarant tota la disfressa de mona.

Primer els dits, i després les mans (com vaig fer jo amb la nina). Es resistien perquè era difícil de calcular amb precisió on estaven realment dins aquella vestimenta. El petit cos es movia desesperadament i el plor s'intuïa entre els escanyats sons que desprenia.

Ohhh, m'excitava veure com la teva voluntat era tota meva.

El teu estat d'inhibició no podia controlar el que era real i que era al·lucinació, però vas acabar la feina, tallant el cap en rodó.

El teu cos es va desplomar sobre la cadira que tenies al costat i vas quedar inconscient, desmaiat completament. Et vaig posar una altra dosi de morfina... vaig deslligar-te i et vaig portar a l'exterior.

A la vora d
'un rierol,... allí, a l'aigua, és on vaig deixar el teu cos i el de la criatura.
L'aigua corria per sobre vostre enduent-se el color vermell marronós de la sang. El sol brillava i jugava a fer dibuixos de llum i ombres sobre els tints vermells de l'aigua.
Llàstima de no haver-me endut la càmara per perpetuar aquell moment dins la memòria de la societat.

Poc a poc... quan vas despertar del tot i vas ser conscient del que havies fet, ni tant sols t'atrevies a mirar qui hi havia dins la disfressa de mona.
El vòmit, fruit de la desesperació i el desconcert, se t'ennuegava a l'esòfag.
Cridant desesperadament per no sentir els teus propis pensaments, vas començar a treure aquella disfressa peluda d'aquell cos fet trossos...
Jo restava allí, a dos metres de tu. No podia perdre'm aquell moment pel qual tant havia esperat.

- Si, mira-li bé la cara... guaita quina consideració mes absoluta que ha tingut amb mi.
-Fixa't bé, una llàgrima lliscava per la seva galta, tal com jo la recordava des que era petit.

Vaig riure sorneguerament... quin plaer:
acabaves de degollar la "mona" més innocent i simpàtica del zoològic d'aquesta ciutat.

- Maleïda mona orgullosa... ja no et riuràs més de mi!

-No, tranquil, la teva filla suposo que és a casa... no és important ... "Tota la carn HUMANA és igual"

Vaig marxar, esperant que el trasbals que havia provocat dins el teu cervell fos prou fort com perquè tinguessis ànsia per caçar-me i capturar-me. Ara és quan començava el joc.

Senyor Comissari, anem a jugar!!!