La Psicologia de les Mones IX

La casa, entre penobres, adquiria el misticisme inspirador que aleshores necessitava. La calefacció amb prou feines era perceptible, i aquella quietud vidriosa i freda havia neutralitzat l'escenari del meu últim pas vers la victòria final.

Des del cosidor de l'àvia, bressol de la meditació que requeria, veia el menjador atapeït de trastos vells enmig d'un llampagueig continu, repetitiu, irregular. M'havia ajudat a refredar la passió, al principi, però llavors havia esdevingut molesta i cansosa. Vaig alçar-me sense pressa per apagar la televisió.

En aquells moments de reflexió havia decidit que la magna obra de tots els temps, encara inacabada, seria llegida, memoritzada i venerada algun dia. Tothom té dret a saber la veritat d'aquesta societat àcrata, sense control, que mina els seus propis fonaments. Com un peix que es mossega la cua. Afebleix, estupiditza i anorrea els propis membres que la composen. Els converteix en clons dependents d'ella mateixa, o també dependents els uns dels altres, i esdevé tot un remolí incestuós cada vegada més dèbil, més buit de continguts, incapaç de subsistir. Com el vòrtex de sang que s'escolava pel desguàs de la dutxa.

Me l'havia sentida pròpia, igual que la massa carnosa i visceral que neix i mor amb l'absurda insistència d'una follia permanent. Es tot plegat una follia? La Veritat, algun dia, se sabrà. I serà gràcies a la meva magnanimitat, a la meva filantròpica voluntat d'alliberar tots els éssers humans d'allò que els encega i esclavitza.

Ha sabut mai algun ésser humà la Veritat? Si és que sí, tan se val, ni l'hauran volgut escoltar. La societat, a més a més d'anorrear, té "in crescendo" aquell instint de supervivència que robotitza la seva base i l'estructura que la sosté. És l'ego vanitós que canalitza als éssers cap a la defenestració final.

Són imbècils. "Que no sospiti res", devien dir-se. Pretendre enganyar-me és transgredir el destí i reptar la pròpia vida, allò que tant veneren, ignorants. Silenci. Ni tan sols el gos de la veïna xafardera bordava. El devien haver narcotitzat. I amb tota probabilitat haurien tallat el carrer. Estaven a punt, creien, per quan sortís.

Les visites a ca l'àvia sempre se'm feien curtes. Per això havia decidit apurar fins l'últim segon.

Vaig obrir la nevera. Tenia les parpelles mig caigudes. Deixaven entreveure el blanc del globus. No havia perdut gaire més el color i el fred li conservava força bé les faccions.

Li vaig fer dos petons a les galtes caigudes. Els últims petons.

Em vaig emportar una llanterna i em vaig esmunyir pel celobert. Allà hi havia una feixuga reixa que donava al clavegueram, de proporcions suficientment àmplies com per a passar-hi sense cap problema. El laberint on llavors em vaig veure immers m'excità la fúria de tots els sentits. Era acollonant! Era la putrefacció en estat pur. La merda líquida. La concentració fecal que recorre les venes de la societat. Les vísceres de la seva estructura d'irritants aparences, de falsedats, de creences malforjades. Era el dessota de la gran catifa virolada, la tomba de la societat per a un futur no molt llunyà.

Hagués pogut sortir molt abans. Però vaig quedar extasiat contemplant aquella metàfora de la cara autèntica de la societat.

No de tot arreu regalimaven líquids. Ni a tot arreu les fortors eren iguals. Caminava absort. Amb la ment tastava les paraules adients i llurs connectors d'enllaç amb què descriuria aquest episodi a la Psicologia de les Mones. L'obra que revolucionaria totes les ciències del saber.

Vaig arribar al punt de confluència de quatre galeries. Un rajolí continu, incessant, hipnotizava aquell ambient de silenci sepulcral. Vaig donar un instintiu cop de peu a una massa de verm (que fou rata en millors temps). Desaparegué engolida per la negror líquida d'una llera artificial i predestinada. Com tot allò propi de la societat.

Feia estona que em tapava el nas i la boca amb un mocador de cotó de l'àvia. Ella sempre em recordava que n'agafés un, i si no ho feia ella mateixa me'l posava a la butxaca. Aquell dia no havia calgut.

Aquell món m'inspirava una idea. I alhora em donava la seguretat necessària per a dur-la a terme. Seria el meu centre d'operacions. El lloc des d'on difondria el missatge de l'alliberament. El lloc on ubicaria l'Escola del Saber. El lloc on reuniria els meus designats a futurs deixebles i successors amb la missió d'alliberar el món. I aquest lloc seria allà perquè fos encara més fàcil impregnar-los de la convicció d'haver encertat el camí. Palpar, sentir, veure, flairar i fins i tot degustar aquella cara oculta de la societat convenceria als més escèptics. I és que només una sola ment privilegiada, la meva, era capaç de discernir la Resposta sense necessitat d'emprar els sentits. Per a tota la resta d'éssers, el fet de saber parteix d'aquell causa-conseqüència, estructura viciosa imposada per algú des de l'anonimat. Així funciona, la societat. Tirant la pedra i amagant la mà.

I amb l'objectiu de donar bona mostra de la meva indiscutible clemència, donaria en primer lloc l'opció d'expiar la seva ignorància al jutge que m'envià al correccional. L'alliberaria a ell primer i demostraria que el saber no guarda rancúnia amb aquells que, volent-lo humiliar, han acabat humiliats als seus propis peus.

Sabia on romania el Jutjat de Menors del qual el magistrat era titular. Era on hem van decidir el futur, fet i fet. I disposava de robes noves adquirides gràcies al feix de diners que l'àvia guardava amb la ingenuïtat pròpia dels de la seva edat. L'havia ben entaforat a la màquina d'escriure, que amagava cada dia en un forat diferent dels escassos espais habitables de les entranyes de la comunitat. Comunitat, vés; quina hilarant metàfora de l'autodestrucció personificada!

Amb una barba de cinc dies i un físic demacrat després de dies sencers de profunda reflexió, vaig decidir passar a l'acció. L'havia estat espiant i li sabia cada pas. Cada moviment. Era un autòmata més. Insuls. Domesticat. Vacu. Resultava patètic amb aquella mitja calva llustrosa, bo i creient-se un déu en quadrar-se els agents de la policia davant seu. Però aviat obriria els ulls, i veuria la gran mentida que l'havia criat. El dolor l'alliberaria del gran sofriment profund, el pitjor dels sofriments, aquell del qual en són víctimes sense saber-ho; el sofriment de la ignorància.

Arribava cap a dos quarts de nou, comprava el diari al quiosc ubicat a cent metres de la porta dels Jutjats i entrava llegint els titulars. Repartia algun "bon dia!" escardalenc, a vegades amb mig somriure falç o sorneguer. Sortia cap a les dues, acompanyat només fins a la porta, on el grup de preteses autoritats es disgregava. Allà emprenia sol el camí cap a l'estació de bus. Agafava el 33.

Vaig pujar rera seu i em vaig asseure dos seients enrera. Em vaig assegurar un cop més que a les seves mans no hi brillava cap aliança. Fins i tot m'ho posaria massa fàcil.

Va baixar set parades després. Caminà distret en aparença fins la botiga de queviures que hi havia pocs metres més enllà de la parada. Trigà poc més de cinc minuts a sortir-ne i reprengué la marxa. Entrà al portal de l'últim bloc de pisos abans del xamfrà. Hilari Franch i Romeu, tercer primera. Em vaig esperar cinc minuts abans de prémer el botó. "Sí?" "Correu urgent". Havia arreplegat un imprès a Correus. Tampoc calia que fos l'imprès precís; per més jutge que fos, estava segur que signaria sense prestar-hi cap mena d'atenció. Amb la inèrcia pròpia de les habituds incontestades.

"Firmi aquí, si us plau". No necessitava més que dos o tres segons per assegurar-me que no hi havia ningú més al pis. Aquell silenci que ja esperava m'ho confirmà. Un silenci fred, inclassificable, amorf. Ni una fressa, ni la televisió, ni la ràdio, ni el monòton balanceig d'un simple rellotge de paret.

Tot va anar molt ràpid. Li vaig murmurar a l'orella que l'autèntica vida era fora dels esquemes convencionals, del sadisme d'una societat opressora que destrueix allò que crea sense cap objectiu clar, tan sols per destruir. Que homogeneitza les poques diferències de l'existència per suprimir-les. I el dia que per fi ho aconsegueixi s'haurà acabat tot. Cal lluitar per evitar que la gran catàstrofe succeixi. Ella, la societat, juga amb avantatge. Sap també que tota la carn és igual, i corca les ànimes des de la vulnerabilitat, des de la indefensió, amb la traidoria covarda que l'ha fet dominant.

Paladejà, amb la cara descomposta, la seva pròpia sang. El tenia lligat i emmordassat davant meu, a punt de descobrir el meu autèntic jo, a punt d'esdevenir part de la Veritat que el salvaria. Ell ho sabia, per fi n'era conscient, i no s'atrevia ni a forcejar. Es deixava endur amb una admirable docilitat. Tremolava d'horror en comprovar que la societat s'havia oblidat d'ell, en copsar que la gran mentida el bandejava sense motiu aparent de la seva aura protectora. I és que la gran mentida, en el fons, no té autoritat. La gran mentida és alhora el primer i últim enemic d'ella mateixa.

El vaig obrir en canal. "A l'autèntica vida, quan et fusionis amb la realitat que estàs a punt de conèixer, no necessitaràs el cor". I va expirar amb els ulls sortint-li gairebé de les conques, esguardant el seu propi cor bategant inútilment a la meva mà.

Des de fora vingué la cantarella melodiosa dels Cascabells.