La psicologia de les mones. CAPÍTOL FINAL.

Un relat de: Biel Martí

LA PSICOLOGIA DE LES MONES XIX. ÚLTIM CAPÍTOL.

<<Sociopatia: està principalment caracteritzada per alguna anomalia a la consciència de la persona. Un sociòpata és capaç, d'alguna manera, de neutralitzar completament o negar qualsevol sentit de consciència i la futura perspectiva del temps. Els sociòpates només es preocupen per la realització de les seves pròpies necessitats i desigs, és l'egoisme i l'egocentrisme portat a l'extrem. Aquest, manipularà i torçarà les ments de tothom, com a objectes per ser usats amb la fi de la realització de les seves pròpies necessitats i desigs. Els sociòpates creuen sovint que estan fent alguna cosa bona per la societat o, com a mínim, res dolent, ja que les seves normes estan per damunt de les demés. El terme "sociòpata" és freqüentment usat per psicòlegs i sociòlegs, igualment, en referència a persones el caràcter insocialitzat de les quals està previst principalment en fracassos paternals (en general orfes de pare) més que no a trets inherents de temperament. Hi ha almenys quatre subtipus diferents: els comuns, els alienats, els agressius i els dissociats. Malgrat tot, aquí només es descriurà als "sociòpates comuns". La sociopatia comuna és caracteritzada sobre tot per la carència de consciència; l'alienat per l'habilitat d'agradar; l'agressiu per un límit sàdic constant; el dissociat per una capacitat d'acomplir amb normes estrictes, sempre que no siguin les socialment establertes. Alguns trets comuns dels sociòpates inclouen: egocentrisme, insensibilitat, impulsivitat, defecte de consciència, sexualitat exagerada, jactància excessiva, assumpció de riscos, incapacitat per resistir temptacions, antagonismes, desaprovació cap al sexe contrari, carència d'interès a establir vincles amb els demés... La mateixa OMS calcula que el 2% de la població mundial pateix aquesta malaltia. A diferencia del que es pugui pensar, la majoria dels sociòpates mai cometrà cap delicte, ni trepitjarà una presó. Malgrat tot, farà la vida molt difícil a qui tingui la mala sort de viure en el seu entorn. Però el sociòpata que al mateix temps ens atrau i ens repèl, que ens fascina i ens repugna, aquest és l'assassí >>
R. Hare, doctor en trastorns de la personalitat.


* * *

El món no és com ens el volen fer veure. Un es crea el seu futur a través de les decisions que pren en el present, deixant un rastre en el passat. No és que cada acte compti, però molts més dels que creiem. Ja fa vuit anys que el vaig conèixer i en aquell moment el vaig prendre per un sonat més. Segurament, si pogués veure una línia en la que hi hagués dibuixat el meu passat, amb punts que marquessin allò fonamental que determinava la direcció de la línia, aquell dia hi hauria un punt important. Cada cosa que penso o analitzo em porta a ell: Després d'acabar l'institut amb notes discretes vaig entrar a criminologia per què sentia curiositat per personatges així i em vaig especialitzar en homicidis quan el seu nom aparegué a les primeres planes dels diaris després que matés per quarta vegada, la víctima era un jutge de renom del jutjat de menors..
"JUTGE PAGA PER ERROR POLICIAL", resava el titular. L'error de la policia havia estat deixar-lo sortir amb els companys del correccional a una excursió i no atrapar-lo quan s'escapà corrent, com en una pel·lícula, a través d'un camp de blat. La policia, amb jo al capdavant, ha seguit errant des d'aleshores. Errant en els dos sentits: errant en les decisions, i errant sense rumb. Em vaig fer càrrec del cas després d'explicar al cap d'homicidis que coneixia el personatge, em vaig oferir voluntari. Em van fer tinent quan després de la matança, la primera múltiple, de la gent del xat, vaig ser l'únic disposat a continuar. He vist com amenaçava la meva filla, he vist com un cop i altra se m'escapava per minuts, per centímetres.
Actualment la situació no ha millorat, fa temps que no hi ha canvis i sento de fons les primeres sospites sobre la meva capacitació per tirar la persecució endavant. Alguns diuen que hi estic massa implicat, d'altres que sóc un jove sense experiència. El temps però, ha transcorregut i ja fa sis anys que hi vaig darrera, quatre com a tinent. Des del cadàver de la mecanògrafa i el psiquiatre que no ha matat més, i això és el que em fa més por. La psicòloga pericial el va definir com a sociòpata, no com a psicòpata. Va ser però cercant entre revistes de divulgació científica quan vaig trobar una definició de sociòpata que em servís.

He llegit sis vegades, sis, com si fos una per any de treball, el seu manuscrit titulat; "LA PSICOLOGIA DE LES MONES", divuit capítols i un per acabar. El de les conclusions finals o, simplement, un últim episodi que encara ha de succeir, una culminació magistral de la seva obra. Al principi, després obtenir el manuscrit, vaig estar convençut que el desarmava, el deixava sense ànima, com un cos buit que acabaria rossegat pels cucs, Però tardà tant poc en refer-lo que el seu silenci actual em neguiteja. Temo una última tragèdia de proporcions que no encerto a imaginar, com si la meva ment fos incapaç d'abraçar tot el que ell és capaç de fer.
Obro la porta del despatx de casa i veig, per enèsima nit consecutiva, dos agents custodiant la casa, un assegut al sofà, llegint un diari endarrerit; l'altre mirant per la finestra de la cuina, que dóna al pati del darrere, com la finestra de l'habitació de la meva filla. Dos més vigilen dins un cotxe al carrer i un altre en un pis veí. Així no es pot viure. I per atzar o per destí, les últimes vegades que he posat la televisió han parlat d'ell. Ha passat de criminal a fenomen de masses, no m'estranyaria trobar aviat samarretes amb el seu nom o una joguina consistent en una mona amb un ganivet al pit... Alguns cops, com avui, assegut a les fosques al despatx, tinc dubtes si ell és el malalt en una societat com aquesta, que el venera, o al revés. Però deixem-ho estar. És tard i tinc son. Demà s'acompliran exactament sis anys des que es va escapar del centre de menors i vuit des que va matar sa mare. Demà tindré 28 anys.

* * *

Noto la tensió. Sento com tothom espera, expectant, el meu pròxim moviment i això em deleix. Em sento superior realment per primer cop més enllà dels límits. Podria restar sense fer res tota la vida i ells seguirien esperant, encara que tothom oblida, tot acaba soterrat sota el pes del temps. Sí, és filosofia barata, però certa. Sens dubte el meu nom romandrà, però no es tracta d'això. Ser història no és el meu objectiu, només vull fer un jac i mat final, un últim moviment que serveixi per demostrar-me a mi mateix, i també als demés, que si volgués, no tindria límits. Però en tinc, i aquest és el cop de gràcia. Juguen amb la idea que no sabré parar, que en algun moment cometré un error fatal, però fixeu-vos tot el que he vigilat fins ara i sóc, tranquil·lament, en un apartament quasi al centre de la capital. Però he de parar, doncs un cop demostrat que he nascut en un moment equivocat i en una època inoportuna, ja no té sentit que continuï aquí més. He de marxar d'aquesta societat que, com una lacra, es desplaça i s'expandeix, deixant a cada pas que fa un rastre de fortor inconfusible. Pitjor que el de les clavegueres on vaig tenir el despatx una temporada.
El manuscrit final reposa sobre la taula del menjador, acabat i enquadernat, El que ningú sap és què passarà demà amb ell. És la introducció al cop final, però només pensar-hi m'entra una invasió enlluernadora de felicitat.
I ell, en la seva petita fortalesa, protegit per alguns agents de policia, sense poder dormir, intentant descobrir peces d'un trencaclosques inexistent per entendre-ho tot: què m'ha portat a actuar així? En què ha fallat? Quin serà el meu pas següent? Puc imaginar les seves divagacions doncs, menys en una ocasió, sempre li he portat un gol d'avantatge. Em va al darrere i espera un nou moviment meu per tirar-me al damunt la cavalleria. Una cavalleria plena de individus que es creuen importants per tenir una arma.
Quan penso en com li deu funcionar el cap, somric: "Què porta algú fins aquest punt? Sembla que la seva infància fou feliç... Fill únic, de pares de classe mitjana-baixa... Potser el pare alcohòlic? A l'escola de primària ningú se'n queixà mai, encara que al començament els altres nens i nenes se'n burlaven, per tancat, per estrany. Només a l'institut portà algun problema, per després tornar a ser un alumne exemplar fins que... Fins que sense explicacions, sense que pugui endevinar-se d'on sortí la vena, va matar a sa mare... S'estigué uns anys en un centre de menors fins que se n'escapà. Com? Collons, el que donaria per explicar-m'ho! La consellera de Justícia va haver de dimitir per culpa seva, l'error dels guardes ha suposat massa coses. Ell aleshores es venjà de son pare, que l'havia fet tancar... El de les pizzes, el jutge, l'àvia, aquell grup d'escriptors, el psiquiatre... quantes víctimes podien contar-se en el seu haver? Vint pel cap baix, de conegudes per nosaltres, però n'asseguraria una cinquantena...".
Pobre tinent d'homicidis, jo he estat el seu únic cas, només pel què ha suportat es deuria merèixer el respecte dels seus companys, però ni així... se'n deuen malfiar, fa sis anys que em persegueix i no ha aconseguit atrapar-me, malgrat tenir-me a centímetres... Estic segur que recordar el que jo he fet, amb els anys, servirà per què tothom s'adoni de l'error de l'espècie, podríem dir que la meva és una bona obra. Però els ulls se'm tanquen i demà serà un dia mogut.

* * *

Quan l'oficial em porta tot el feix de diaris d'aquell matí no em puc creure el que veig. Em sembla tret d'una pel·lícula de ciència-ficció i sobrepassa totes les meves expectatives. En primera plana del diari principal, com si fos una superestrella o un polític important, la foto del qui anomenen psicòleg de les mones i en grans titulars s'anuncia l'edició per lliuraments de la seva obra. Avui: Primera infància. Entre un mareig i una necessitat imperiosa de descobrir que és una a
l·lucinació cerco el suplement especial, en paper de color pistatxo... sis planes amb el primer capítol del manuscrit, transcrit literalment, sense cap... sí, hi ha modificacions, les que ell deuria fer amb la mecanògrafa. No sé si desmaiar-me o demanar a un jutge que tanqui l'editor en cap d'aquell diari. Un diari que compren quasi cinc milions de persones cada dia. I els demés tenen transcripcions d'alguns paràgrafs. El món s'ha tornat definitivament boig i el meu dubte sobre si està més malalt ell o la societat comença a tenir resposta. L'oficial m'informa dues hores després que s'han esgotat tots els exemplars en poca estona i que la redacció ja està preparant una segona edició per primera hora de la tarda. Definitivament, les meves pors es confirmen.
I potser és aleshores quan cometo l'error fatal, o quan cometo el primer error petit que, sumat a la resta, sumen un error terrible. Irat, abandono la llar i començo a donar instruccions als agents i detectius que treballen al meu departament. La necessitat imperiosa d'atrapar-lo abans que tot esdevingui més gros del que ja és, abans que tingui unes proporcions que no podré abastar, em cega i envio agents als diaris per cercar les fonts, i allò provoca un allau. El meu alarmisme fa que els periodistes encarregats de cobrir el seguiment del cas es pensin que en passa alguna de grossa i els mitjans de comunicació comencen a aparèixer per comissaria com mosquits a la caça.

* * *
Quina decepció, és tant ridículament fàcil que per poc no se'm treuen les ganes de continuar jugant. Imaginava que veure el manuscrit als diaris el cegaria, però ha fet més que això, l'ha embogit. Ha abandonat la defensa dedicant-ho tot a l'atac. I encara que diguin que la millor defensa és un bon atac, mai pots deixar al descobert la bandera. Han quedat sis agents a la casa, dos al jardí, fent guàrdia, dos a la porta principal, vigilant els moviments pel carrer, dos dins la casa. Un a la cuina, l'altre al menjador. Ha estat com un vídeo-joc, per assolir la missió he hagut d'abatre els enemics petits. Però l'última pantalla no m'ha deixat cara a cara contra el rival final. El meu ganivet reposa a la funda, darrera la cintura, tot net després d'assecar-lo amb les cortines. Respiro fons, comença la recta de l'última partida. La mare protegeix la nena, arraulides ambdues al fons de l'habitació, ploren com en una pel·lícula de terror americana. Suposo que la gran ha tingut temps de prémer el botó de la tele-alarma, de manera que tinc només uns minuts. Serà ràpid.

* * *
El botó d'alarma del dispositiu especial de casa s'encén. Durant un segons em quedo paralitzat, després començo a tremolar per la invasió d'uns nervis aclaparadors, totalment invasors del meu cervell que no dóna ordres. Al cap potser d'un o dos minuts crido. Crido als oficials i els demano que enviïn patrulles, moltes, a casa meva. Truco. Sense resposta. La por substitueix els nervis, la suor es canvia per la tremolor. M'afegeixo als cotxes que en fila índia, sirenes enceses, circulen per la ciutat saltant-se qualsevol cosa i, darrera d'ells, com cocodrils rera la presa, les furgonetes de les televisions. No sé si vull arribar o no. Però si sé que serà massa tard...
Els cadàvers dels dos agents que vigilaven el jardí somriuen. Tinc arcades, no per la imatge sinó pels nervis. Avanço pistola en mà com els altres funcionaris, uns vuit o nou, que em secunden. A la porta de l'entrada hi ha el tercer vigilant, ja no somriu. Les arcades s'incrementen mentre quatre policies es desplacen cap a la part del darrere. Al mig del menjador, els altres tres guardians. Ha jugat amb els seus cadàvers: un es tapa els ulls, l'altre les orelles i el tercer la boca, com els tres micos. Vomito sobre l'estora quan dos dels oficials es posen a banda i banda de l'habitació de la meva filla. Obro la porta...

* * *
Com explicar el que ha succeït des d'aquell matí de juny, ara fa cinc anys.. quatre... set... dos? Només tinc les referències d'algunes de les revistes que em deixen llegir, tancat aquí dins. Les parets d'aquesta fosca habitació potser podrien dir-me els dies que hi porto tancat. El meu cap ha estat en una mena de "stand-by" algun temps i s'està despertant molt a poc a poc. Per les nits, els records em tornen i és aleshores quan comencen les crisis. Aquesta nit no serà diferent, suposo. Els metges creuen que em curaré, que m'estic desvetllant lentament d'un estat de xoc. Per això van valorar, suposo, que podia començar a connectar de nou amb la realitat, llegint. Cada dia ordeno els diaris segons em sembla endevinar quin és, pel color del paper, el més antic i el més nou, amb els articles que em criden l'atenció:
"DESCOORDINACIÓ POLICIAL PROVOCA NOVA MATANÇA DEL PSICÒLEG"
"AMPLI DESPLEGAMENT POLICIAL PER TROBAR L'ASSASSÍ..."
"EL CAPITÀ DE LA POLICIA RECONEIX NO TENIR PISTES FIABLES"
"RECERCA INFRUCTUOSA PROVOCA DIMISIONS"
"S'ABANDONA LA PRIORITAT DE RECERCA DEL PSICÒLEG DESPRÉS DEL FRACÀS..."
"EL CRIMINAL MÉS FAMÓS ACOMPLEIX CINC ANYS DES DE LA DESAPARICIÓ"
"DEU ANYS DE LA DESAPARICIÓ DEL PSICOLEG DE LES MONES"
El problema és que només tinc la sensació que tot això em pertany, cada matí recordo una mica més però només retalls, sé que això fa referència a mi i que les revistes parlen de fa temps. És trist però quan em desperto torno a no recordar pràcticament res, fins que cau la nit i llegint, recordo...
El terra està igual que sempre, fins que el meus ulls, en una mena de somni despert, arriben a l'escriptori de la nena, de només cinc anys. Aleshores les coses es barregen... un bloc de notes tacat de vermell, un pot de llapis, una goma d'esborrar. I una mona de joguina, que esgota la seva corda tot fent repicar uns platerets. Al costat de la finestra un bassal de sang sobre el que reposa un cos adult. La meva dona. Crido. Crido i em precipito cap a ella, crido on és la meva filla, el seu nom, que la busquin. M'aferro al cos encara calent mentre de fons sona el txin-txin de la maleïda mona. Li fumo un tret i tots els oficials corren a veure que m'ha passat. Crido on és, la busco amb la veu. Algú m'acosta un tros de paper amb aire greu, que ha agafat de l'escriptori on, en llapis, puc llegir: "Ja tinc deixeble".



Fi de La psicologia de les mones.

Comentaris

  • Molt bé!!![Ofensiu]
    Balbal | 09-10-2005

    Potser soc de les poques persones que ha llegit els 19 capítols de una tirada i realment m'ha sorprès el resultat. Està molt bé, es un cadàver exquisit, com els que feien els surrealistes, estic segura que molts cops força pitjor que aquest relat. La teva idea va ser genial i espero que no sigui l'últim cop que es faci alguna cosa així a RC. Felicitats a tots.
    Fins a sempre,
    Balbina

  • Un bon final[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 16-09-2005


    Per un experiment genial.

    Ben escrit, amb tensió i sempre en busca d'aquella mena d'acció continguda que aconsegueixes donar als teus relats quan ho requereixen.

    També s'ha de destacar la capacitat de síntesi i d'emulsió (ara que els tecno-cuiners utilitzen tant aquest terme); és com si aquest últim capítol fos líquid i s'escolés per entre les lletres dels anteriors per tal d'acabar de donar-los solidesa.

    Com a punt menys positiu, assenyalaria que m'ha semblat que el final (el final del final) és un xic precipitat, massa sec, potser, abrupte. Però no això fa que el conjunt sigui menys bo.

    Haig de felicitar-te, no només per aquest capítol, sinó també per l'inicial i per la fantàstica idea que ha estat iniciar aquest viatge. M'he sentit molt orgullós en participar-hi.

    Una abraçada.

    Sergi.

  • bon joc[Ofensiu]
    Shu Hua | 15-09-2005 | Valoració: 10

    Ens fas jugar amb els dos narradors, que es barregen contínuament. Bon final, sí senyor, amb impacte. Sembla que sigui el sociòpata el boig i no, és el policia. Pobre personatge, destinat a no fer un paper amb cara i ulls!
    Al principi diria que et repeteixes una mica, ja que el segon persoantge repeteix allò que ja ens ha dit el primer. Però després l'acció es magnifica i acabes amb la boca oberta i sense alè.
    Bé i ara, què en farem? Et deixo la meva adreça per allò que vas dir de reunir-nos:

    shuhua@inicia.es

    Felicitats pel bon desenvolupament de la teva idea i gràcies per tenir-la.
    Glòria

  • Finalment...[Ofensiu]
    moher | 14-09-2005

    .,..s'acaba la saga. Has escrit una darrera entrega molt ben estrucutrada, a pesar del joc que fas entre personatges /narradors, ens deixes entendre de seguida amb qui estem parlant en cada moment.

    D'altra banda, aconsegueixes condensar en certa manera tot el que ha passat en anteriors episodis.

    Per tant, moltes felicitats a tu i a tots els relataires que hi han participat,..ha quedat de conya.

    vinga gent, ciao!!!

    moher

  • un oblit![Ofensiu]
    poppins | 13-09-2005 | Valoració: 10

    l' he relligit amb més deteniment. Aquí tens la meva valoració : excel.lent MH

  • No t'has volgut quedar curt, efectivament,[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 12-09-2005 | Valoració: 10

    i no t'hi has quedat.

    T'envio comentari per mail!

  • uallllllllllllllllllllllllllla!!!!!!!!!!!!!![Ofensiu]
    poppins | 12-09-2005

    uala!!!!!!!!!!!!!1

  • Realment ...[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 09-09-2005

    el sociòpata li ha fet un escac i mat al poli. El que resta tancat és ell, el que representa l'ordre establert i a sobre li ha proporcionat la deixeble ideal. Hom pot tendir a imaginar com serà la deixeble... emularà al mestre? el superarà? Això com a les pelis americanes, es un final d'aquells que augura segona part... si hi ha pressupost, es clar....

  • Tiamat | 08-09-2005

    el final!! per fi!! (no perquè volgués que s'acabés, si no per curiositat per saber com el feies acabar...)

    i sí sí, m'ha agradat.


    Tens raó quan dius que, després de polir-lo una mica, se n'ha de fer alguna cosa... No sé el què, però alguna cosa sí. Ni que sigui una còpia ben mona per tots els que hi hem participat... que no som pocs!


    au doncs, si tens algun altre relat que no saps com continuar... per aquí estem!



    Tiamat

  • ... desenllaç![Ofensiu]
    OhCapità | 08-09-2005

    mmm, ve't aquí un gos ve't aquí un gat, aquest conte s'ha acabat!

    Clous deixant la història acabada del sociòpata? Potser no, potser sí que seré jo. El desenllaç ens mostra la fi de la cacera. Tot i que ens deixes obert per una possible segona part, mmm, ... el deixeble.

    Escrit amb el teu estil particular, fent referència a altres capítols per donar-hi coherència a la història. Utilitzes els dos punts de vista, el del poli i el sociòpata. Clar, difícil aportar alguna cosa més però crec que has resolt bé el final. Les últimes morts, sense reflectir el caràcter excessivament macabre d'algun relataire, però deixant clara la personalitat del protagonista. La desesperació final del poli i la seva fugida mental, mmm, interessant detall.

    Bé, bat-company, ha estat un plaer poder fruir de cada una de les parts d'aquesta paranoia que vas parir.

    Una abraçada,

    OhCapità.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Biel Martí

84 Relats

621 Comentaris

196186 Lectures

Valoració de l'autor: 9.28

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 4 d'agost de 1973. La meva infància va transcórrer amb una normalitat quasi absoluta. A EGB, cada mes feiem un concurs de relats per classes, i d'aquí em va l'afició a escriure. He estudiat educació social i vaig fer uns quants anys psicologia, fins que per desamors i desmotivació ho vaig abandonar. Després d'haver treballat en gairebé tots els camps que aquesta professió m'ofereix, actualment treballo de tècnic de joventut al Vallès Oriental. He viscut tota la vida a Barcelona (Guinardó, Poblenou, Carmel), però ara visc a Premià de Mar.

Tinc al·lèrgia als acars i als gats (un record per la meva exgata, la Runa, que ara passeja pel pis d'un amic), sóc fòbic a les aranyes i a les alçades i no suporto els coloms de ciutat. Sé parlar català, castellà i anglés, i tinc nocions de francès.
Autors destacables: Nabokov, Capote, Chejov, Greene, Cortázar, Auster...
M'encanta el sol, la lluna, el mar... El color taronja i el color negre.

I sí, jo vaig ser fan de Bola de Drac

El meu emili: martiramos@gmail.com
El meu blog en castellà: www.lapsicologiadelosmonos.wordpress.com