La psicologia de les mones 2ª part.

LA PSICOLOGIA DE LES MONES.

2º PART.


La mona estava recolzada al prestatge de la meva cambra i hem mirava de fit a fit, com si hem desafies, el tigre no, simplement es rascava amb les potes i manejava la cua com si penses en que amb ell no li anava res de tot allò.
Alguna vegada es feien una rialleta, que no me intranquil·litzava.
Poc a poc vaig anar enllestint un pla perquè la mona baixes del seu pedestal.
A les hores vaig recorre a tota la meva astúcia de homo sapients per aconseguir apropar-la al meu territori.
Encara que necessitava d'un col·laborador per la tasca. L'oportunitat s'hem va presentar en forma de iaia, afalago-sa i petonaira.
Va ser un diumenge la tarda.
Ens vam quedar tot sols la pobra velleta, la mona, el tigre i jo.
En un moment donat vaig començar a xisclar senyalant al animaló i fen-li tota classe de signes perquè me l'apropes. Tot seguit me la va donar fen una forta rialla.
- Que content esta el pobrissó.- Va digué la ieieta.
Quan la vaig tenir a les meves mans, vaig saber que era el goig, la vaig mirar amb cara de esparver.
Per Deu meu!!!! que era allò !!!!
Vaig veure que una llàgrima li queia dels seus ulls, hem vaig quedar parat, amb el cor pres d'una angustia terrible.
La mona, aquell tros de drap tenia sentiments.!!!
Mala bèstia, que hem volia enganyar?.
Vaig mirar el tigre, que encara d'espantat tenia els pels del llom eriçats.
Les meves neurones no es podien haver degradat tant ràpidament, només tenia uns pocs mesos, un any i poc mes. Jo no era un degenerat. No estava boig i no veia visions. La mona plorava i tenia sentiments.
La mona estava estirada a un racó de la meva gavia ara mateix, amb el seu pantaló, vermell, i les orelles grans i de cara avall.
Li vaig fer unes petites carantonyes, i fins i tot li vaig treure els pantalons perque es sentis mes còmoda, però ella es queda quieta esperant el seu final, que es creia molt prop.
El tigre es va girar de cul.
Hem vaig quedar perplex. Hi tenia que haver una explicació per tot allò.
Repassà mentalment tot el que havia après, durant la meva vida.
El meu disc dur va trobar la clau en un tres i no res. La mona era una fada embruixada, i només faria falta un peto per donar-li altra vegada la seva aparença humana com la Blancaneus o la Princesa la granota.
La vaig agafar amb tota la meva força i la vaig besa.
Res.
Altra vegada.
Res de res.
Estàvem com al principi. que devia fallar a les hores?
Vaig torna a repassar els contes.
Claro a les hores vaig caure, era un peto d'amor el que necessitava la mona.
Jo ja havia vist als meus pares que lo que era besar de tornillo.
Vaig agafar a la mona amb totes les meves forces i vaig començar a chupar-li els llavis.
Oh Deu meu, . . . quin cop al cap, de cop i volta vaig veure les estrelles.
I una veu que hem deia
Guarro que això no es fa amb els animals i molt menys amb les mones de la botiga, sap Deu d'on vindrà aquest penjoll.
I agafant altra vegada a la meva ja estimada, la torna ficar a la prestatgeria al costat del tigre.
Aquella nit la mona es convertir en el mes meravellós dels animalons i ella i el tigre van fer l'amor tota la nit.
De quan en quan en mirava, com si en dones les gràcies per portar-la a aquest mon i pogué gaudir per sempre del seu amat i dels plaers carnals.
Hem vaig sentir el mes infeliç dels mortals, enganyat per la mona, per la meva mona!!!
Això va pogué ser durant casi quatre mesos.
Fins que va arribar el meu cumpleanys i el meu tiet hem va regalar dos pistoles i una estrella del sheriff.
A les hores vaig fer justícia, com al oest .
Primer vaig disparar i desprès vaig preguntar.
Aquella nit una mona i tres mones- tigre orfes en van amargar la nit amb els seus plors.
Jo recolzat al llit gaudia de la meva venjança. Destapat i mig gelat, perquè havia sentit feia uns poc dies que la venjança era un plat que es servia fred.
Així poc a poc s'anava fent la meva personalitat que com véreu va pegar moltes voltes.
Fins l'altra.