La Psammòfila (o Pi, pinyes i pinyons)

Un relat de: Mena Guiga
"Gràcies, valents, per ser-hi. Autònoms, feu la nostra vida més fàcil"

A la Pilgrima (com és que la Pilar Grimassens havia permès que aquell motiu de la infantesa se li ancorés com a nom propi?) les paraules del pòster en una paret de vidre i bancària la van encendre.

-Paràsits, cínics!-esclatà.

Li costava Déu i ajut de tirar endavant la minisala d'estètica amb clientam cada vegada més reduït. La de la competència, que era mig xinesa, treballava en negre, oferia més que ella: des de massatges sensitius -aptes àdhuc per a aprensius- passant per reikis, monarkis, quiquis i banyeres per a peus on quisca i durícies serien empassades per peixets gens tiquismiquis. Efectivament, la del local porta per porta, la Rake-Lin, obtenia més guanys que no pas ella. Una aurèola eros-de-baixa-estofa la protegia de qualsevol denúncia i així aquella encara-joveneta mig asiàtica exhibia infracultura amb els cabells tenyits a joc amb un tanga fluorescent sota malles blanques cenyides...i no parava de fer caixa, caixa, caixa, amb rialles de boca desencaixada.

-Gràcies, Rake-Lin, per ser-hi. Fas la nostra líbido més vulgar- tornà a esclatar- Hauria de tenir ovaris de penjar-li l'opinió al suro del costat de l'entradeta. Amb sang de la meva menstruació!

La Pilgrima s'aturà. La ràbia li obstruïa el seny: si no vigilava, encara l'atropellarien. Mirà de respirar com un peix sa, no pas com aquells tan ridículs de la veïna, com un peix en aigües calmes, lluny dels corrents de les emocions. S'assegué en un dels bancs de forja d'una plaça que estava travessant, envoltada de sobretot pins baixos -mutilats per la jardineria municipal permissiva- i uns quants arbres més. S'assegué per percebre l'espai amb consciència. No calia anar apressada enlloc, es digué i redigué. Estava de vacances...forçades. S'estava plantejant de plegar. A més, l'afegitó del divorci. La Rake-Lin li havia pres el marit. El poder d'un forat. Havia hagut de facturar el fill en edat preadolescent a casa dels pares, cinc pobles enllà cap a l'esquerra. De cap manera aquella dona de qualitats dubtoses per a l'ànima -i li rotava de jutjar-la i criticar-la- influïria en el noi! S'havia barallat com una lleona amb l'ex a causa d'haver gosat portar el fill a una relaxació tàctil al centre de...aquella.

-Tant de bo li rebenti el cony- murmurà, mentre se sentia la fressa de dos plàtans després dels pins, arbres de troncs amb clapes abstractes amb tot el fullam sacsejat per un cop de vent.

Notà uns copets a la coroneta. Agafà el que hi havia caigut.

-Pinyons!

Els capcirons dels dits, en pinçar-los, de seguida quedaren com si s'haguessin empastifat de carbó. Mirà amunt, cap a la capçada del pi frondós i robust. Un somriure tan o més blanc que el gat aquell de nosequé-shire que apareixia a Alice in Wonderland la captivà. L'home saltà a terra amb seguretat, sense relliscar al sòl arenós.

-Perdoni- digué el negre de cabells grisencs, llarg i prim, vestit amb roba de com a mínim quarta mà.

La Pilgrima li tornà el somrís sense passar per cap analisi. Observà, llavors, el sac gairebé curull de pinyes que, evidentment, estaven sent preses per ser dutes a vendre per a decoració, Nadal a la cantonada.

-Sí, sí. També pispo testos que facin goig amb plantes boniques...de xalets. Les segones risi...hahaha, risi...residències, hi ha mesos en què estan poc controlades- contà natural i desinhibit.

La dona de quatre dècades quedà encantada.

-Ets simpàtic!

El cel llavors esdevingué l'antítesi. Es tapà com si res, entrà un corrent gèlid amb un vent rigorós. El brancatge d'unes mèlies, més altes que els fanals capcots, va deixar d'acaronar l'aire d'irrisòria calidesa hivernal per tal d'esgarrifar-se amb els sotracs i batzegades del sobtat canvi de l'element. Els escassos transeünts feien via cap el que per obligació, responsabilitat, entreteniment o vacuïtat haguessin de fer, alguns creient que els venia de gust, com per exemple comprar compulsivament. Les línies del cablejat elèctric van recordar a cada branca i a cada fulla que una uniformitat buida empentava quasi mecànicament tots aquells éssers, aquelles figures humanes, i que no s'escarrassessin tant, aquells arbres, en regalar-los poesia que no, no la copsaven, majoritàriament no.

-Està 'cablejat', aquell xinès!- assenyalà la Pilgrima enriolada, sense associar-lo gens ni mica amb la Rake-Lin, el propietari d'un basar que feia expressió enfadada perquè la ventada li remenava i quasi tombava la parada exterior.

En Nhaurdowe lligà el sac, se'l carregà a l'esquena. Parà la mà a l'isolada Pilgrima.

-Mira i escolta, allà!

Mig oculta entre una columna blau klein que no tirava a cilindre que fes cap goig arquitectònic, una gata al llindar d'una casa pèssimament reformada, una gata tinyosa, centrava l'esguard cap a ells.

-És la Psammòfila!

-Quin nom!

-Abans vagava pel litoral. Li donava trossos del que fos, amor apart. Jo recollia brossa, em pagaven per hores. La màquina aplana-sorra quasi l'esclafa. De l'ensurt...va perdre els miols que jo tan content escoltava, miols i onatge m'encisaven. Ara li sonen, curts i porucs, com resquícies de veu de granota tímida que, d'altra banda, trobo també excelsos.

-És que l'estimes.

-Psammòfila, vaig llegir aquest nom en un llibre de natura de la costa, a la biblioteca. La vegetació entre la qual aquesta gata es movia rep aquesta denominació. Plantes que s'adapten a un medi inhòspit...com ella. Fortes i fràgils, suposo.

Havien deixat la plaça. Els pins, despinyats. En Nhaurdowe havia fet una bona recol·lecció. Subsistència amb llestesa.

La Psammòfila va córrer cap el conegut en qui confiava. S'hi entregà amb un salt a les cames que ell va flexionar per rebre-la. La Pilgrima va sentir sana enveja. A la vegada, una imperiosa hospitalitat envers aquells dos éssers.

-Veniu a casa, això empitjora- i va assenyalar el cel, aprofitant que augurava aigua a l'engròs.

Un cop a lloc, van comptar les pinyes, van trencar pinyons, van menjar-ne. La gata, mentrestant, ronxant i somrient, vivificà una butaca color or vell rovell rosegada per la inutilitat.

-Sóc, parcialment, ella- explicà la dona, mirant i referint-se a la cadira amb braços.

-No, enterament. Ara l'estimes, també.

Què s'empatollava, aquell home?

-Puc aplicar-te crema d'aromàtiques a les mans aspres amb durícies?- li vingué d'oferir-se.

Ell rigué i ho permeté si ell alhora feia massatge a les d'ella. Va ser que sí. Se les fregaven i es miraven, es miraven i se les fregaven.

Una estranyesa creixent creava un goig, un davant l'altra. Una mútua reconeixença. Ella s'apartà amb lucidesa:

-Prohibit el pas!

I és que l'home endevinà que la Pilgrima era un jardí de papallones blaves, de libèl·lules verd oca i arbustos perfilats amb formes gens estàtiques que per períodes i estacions variaven. De fet hi era, ell, s'hi va veure, en tancar els ulls, passejant-s'hi abstret i extasiat. Va fixar-se en unes palmeres encara baixes, de fulles quilomètriques que s'estiraven per rodejar un pi replet de pinyes apinyadíssimes i pinyoneríssimes. Es situà a sota. Allò...era un núvol-cervell configurant la copa del pi. Tan bon punt en Nhaurdowe s'estigué plantat allà, sota el pi, la Pi...lgrima parlà:

-Em deia: "vull portar jo", em deia. Jo ho permetia. El pit pilós amb una cadena de plata al coll. "La vergonya es queda a fora", havia afegit. Insultava els peixos dient que tenia la memòria com ells, per això no recordava coses que jo considerava importants de les nostres converses. Quan estava excitat, esbufegava. Volia portar ell, vaig ser dòcil, vaig concedir, vaig cedir.

Ploriquejà, la Pilgrima. Caigueren pinyes com si fossin hòsties. A terra, de l'impacte, eren fets saltar uns insectes escarbatonoides no alats que semblaven minúscules màscares tribals africanes que ocasionaven irrisori pànic.

-No, no són grans de magrana. Ho voldries, tal volta? És un vermell diferent.

Ell l'escoltava, ell filtrava. Una ferum de concentrada brioixeria, com cosa de bruixeria, es feu intrús en els pulmons.

-Procedeix del local del darrere, hi ha una cafeteria de franquícia irrespectuosa. Generen residus sense mirar prim. És un lloc barat. La gent de butxaca justa i la sense-butxaca s'hi aboca. També ofereixen, sense saber-ho, una buidor que omple una altra buidor. Abans aquest local era una botigueta de fils i betes i vet aquí que hi vivia una dona d'aspecte mescla lloro-truja -preciosos animals ambdós- que duia monyo i mantó -elaborat per ella o per a ella- i tenia una filla ben parroquial, la Bartrina, amb la pell facial més gravada que l'adoctrinament religiós, ulls menuts i llavis estrets. Vestia quica. La va casar amb un homenàs d'aire pitecantròpic. La Bartrina, a data d'avui, regenta un pub de trobades promíscues. Una segona filla, descarada i moderna, gosava etzibar a alguna clienta que comprava botons, blondes o velcro: 'Mira que ets lletja!'. La mercera la renyava, la nena s'esmunyia cap a dins, cap a l'olor inequívoca d'olla de bullit amb molta col que imperava en la llar sovintejairement, corria cap a un pati petit i humit, miniregne de testos amb falgueres cargolades. Reia sorollosament, allà, causant esberles a la terrissa, alliberant la burla. Marxaria de casa...i què que la mare fos vídua, vídua fideua li deia, un pal vestit per res, un secall escandalitzable, una antiga amb les calces altes fins la pitrera, calces de material espès, la pell no transpirava. Algun cop traspuava pudoreta de pixum greixós. La filla petita, la Silvana, va esdevenir la mil nòvios, es va barallar amb la Bartrina que només cardava els dijous després de menjar arròs caldós...

No seguí, la Pilgrima.



Ell s'havia abandonat enterament als vocables de la Pilgrima, que s'explicava de primera. En Nhaurdowe visualitzava. Els cabells arrissadíssims li van prendre un to rooibos.

-M'entens o t'haig de traçar un mapa?- va esclatar la Pilgrima-arbre, sense adreçar-se a ell (a qui parlava?) i degotant més pinyes curulles de bocins d'existència pròpia pretèrita com també, així ho copsà l'home, de familiars, amics i coneguts. L'amalgama no l'atabalà, es notava assossegat i entregat i que tenia cabuda per absorbir tanta transferència, tant input, processar-ne l'essència...i prou.

Tanta pinya, tants pinyons!

Tanta, tant!

Fins que se n'hagué desprès de totes, de tots.

El pi tremolava. En Nhaurdowe donava l'abast omplint una caixa de fusta que veié disposada per col·locar-hi la informació sobrera.

Llavors se sentí el miolar meravellós de la Psammòfila, que havia conclòs la migdiada. La gata no patiria més misèria. Els mirà amb la magnitud d'una tendresa que ells...ells ja compartien.


Comentaris

  • Preciós![Ofensiu]
    Montseblanc | 10-10-2019

    Oooh, trobo que és un relat preciós, d’aquells tan teus!
    M’encanta aquesta confluència de tres soledats, tres “perdedors”. per esdevenir un munt de tendresa, companyia, amor...
    De vegades no hi ha res millor que un estrany que sap escoltar per buidar el pap i sentir que encara som vius i que podem continuar.
    M’han vingut ganes de menjar pinyons, d’aquests recent caiguts de les pinyes que tenen aquell sabor tan intens de pi.
    Una dona d’aspecte mescla lloro-truja? Hahaha, bé no discuteixo que ambdós animals són bonics, però no em faig a la idea de la barreja...
    M’ha encantat el final feliç, com espero que avui el teu dia també ho estigui sent.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

798 Relats

850 Comentaris

317699 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com