La prunera

Un relat de: Frèdia

A l'hort de casa, hi havia una prunera. A l'estiu en collíem les prunes groguenques de pell fina i brillant. Heu vist una prunera? No és pas un arbre majestuós, ni la flaire de les seves flors sacseja els sentits, ni els seus fruits tenen una vistositat envejable. La prunera és un arbre tímid i silent. A la tardor, es despullava de mica en mica, sense cap enrenou, i restava moixa fins a la primavera.

Recordo que feia una tardor suau. Aquella tarda el cel estava esquitxat de núvols rosats i el sol es delitava jugant-hi a fet i amagar abans d'anar-se'n a dormir. L'àvia hauria volgut escombrar les fulles escampades i amuntegar-les a un costat de l'arbre, però estava cruixida de dolor. El reuma la posseïa com un amant obstinat, torçant-li els dits com branques d'olivera, fent-la defallir cada dues passes. I jo era una nena petita que jugava sota el porxo a fer menjars a la nina amb les herbes i les pedretes de l'hort. A casa no hi havia ningú més.

Com es va iniciar el foc és un misteri. I, de fet, és el que menys importa en aquesta història. En un tres i no res, la prunera era una teia, i les fulles, en flames, no deixaven apropar-s'hi. A casa només hi era l'àvia, una dona que havia perdut l'agilitat. Només ella i jo. Les nenes petites no saben què es fa amb una prunera encesa, llevat de mirar-se-la i esperar que el foc redueixi l'arbre al no-res. Hi ha una perversitat inexplicable en el gust dels infants. L'espectacle del fum grisós i les flames d'un roig intens em produïen un plaer inusual. De sobte, va arribar la mare. Ella no va restar immòbil. Va agafar un cubell ple d'aigua i la va llençar a la soca. "Au, ajuda'm", em va dir. Però jo continuava embadalida, com si no fos allà enmig del jardí amb les fulles seques cremant i la prunera a punt d'esfondrar-se.

Els pares mai no em van retreure la manca de determinació. Era petita, ja se sap. Al jardí hi vam plantar una magnòlia en el lloc de la prunera. Heu vist alguna vegada com són d'encisadores les magnòlies? La seva bellesa, però, mai no ha pogut esborrar la prunera del record. Ara que ja no tinc magnòlia ni jardí però que em resta la memòria, m'adono que allò que va passar aquell capvespre tardorenc era premonitori: aquella fascinació pel foc, aquella manca de determinació davant la catàstrofe... He comès el mateix error una vegada i una altra, sense saber que l'amor és com aquella prunera: crema amb rapidesa i deixa un bocinet de cendra enterrat a l'ànima. Davant l'amor cal gosadia, perquè de res serveix una magnòlia de flors blanques si allò que ens estimem és una prunera.

Comentaris

  • Estimada Frèdia[Ofensiu]
    quintanar | 14-06-2011

    no saps quan de greu em sap d'haver "esborrat" els comentaris. Creia que quedarien, els que jo havia fet. Però no vull deixar de "corregir" una mica l'assumpte, sobretot en aquells escrits que em van robar el cor i els sentiments el dia que els vaig descobrir. Aquest n'és un d'ells. El torno a llegir i em torna a emocionar. Tendeixo enemistar-me amb els meus propis escrits un cop ha passat una mica el temps, perquè crec que ja no reflexen el què sento. Però llegint meravelles com aquesta- meravella en aquest cas és una paraula que no li fa justícia; és una mica altisonant, i aquest relat no és altisonant. És vívid, demoledor, íntimament lligat a alguna arrel de dol que tots portem des de fa temps i que ens lliga a la compassió, penso- sento que segurament els nous escrits, que tenen sens dubte el valor de l'immediat, de l'instant present- això ja és una gran meravella- no han de passar davant d'altres més sabuts o menys elaborats. Sé que m'explico malament, però confio que m'entens, d'alguna manera. La meva admiració per tu, per aquest relat- bandera, i pels molts altres que vindran,

    qu

  • Prunera[Ofensiu]
    Englantina | 30-04-2011 | Valoració: 10

    Quin relat més bell, Frèdia. M'ha fet pensar en una gran pèrdua de joventut.
    Una mena de foc apocal·líptic va reduir a cendres el meu somni romàntic de joventut, com ho ha fet amb la prunera del teu relat.
    Potser no he interpretat l'al·legoria del teu relat igual que la resta, però m'ha evocat records de joventut. I m'ha remogut el cor, i m'ha commogut. I per això, te l'aplaudeixo vivament.
    Una curiositat: el segon cognom del meu pare és Prunera, així que és un arbre fruiter que compta amb tota la meva estimació, per simpatia.

  • Sort que has tornat a RC![Ofensiu]
    nuriagau | 28-04-2011 | Valoració: 10

    Guau! He gaudit amb la lectura d’aquest relat i la dels vint-i-cinc comentaris que precedeixen aquí. Quina delícia!

    Et voldria felicitar, Fredia, com els altres companys però no voldria repetir el que ja t’han dit.

    Quant a la forma, tan sols esmentar que has sabut trobar una al•legoria per al missatge que ens has volgut transmetre o, al menys, per al que jo he rebut. La història em fa pensar que la veu narradora es lamenta de no haver identificat a temps l’amor veritable i no haver estat capaç de lluitar per ell. Com quan va contemplar la prunera cremant-se, la covardia no l’ha llançat a defensar l’amor sincer. Segurament, l’ha substituït per un altre aparentment millor, però que no l’ha satisfet plenament.

    Aquesta anècdota infantil tan poètica que ens narra sembla un presagi del que ha estat la forma d’actuar a la maduresa.

    Ens seguim llegint,

    Núria

  • Ja he llegit...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 08-12-2010 | Valoració: 10

    Ja he llegit La prunera. Em meravella llegir aquests relats en els quals... com ho diria de manera planera... sense que passi gran cosa, sabeu omplir un full en blanc amb un reguitzell de paraules que t’atrapen.


    Gràcies per recomanar-me’l! Ens veiem dissabte!


    —Joan—


  • Prunera o magnòlia?[Ofensiu]
    Karles | 28-01-2008

    Potser que la bellesa de la magnòlia només ens deleiti els ulls però no sigui suficient per arribar-nos al cor. Ens cal quelcom més que una bella aparença per ocupar un raconet dins nostre.

  • Sempre és un misteri com s'inicia el foc.[Ofensiu]
    Jofre | 08-01-2007 | Valoració: 10

    Hola Fredia. Per molts motius, trobar una definició exacta i única dels sentiments és difícil. Així doncs, estic convençut que tothom podria donar una definició d'amor del tot original, acceptable i alhora diferent. A més a més, de manera natural, una mateixa persona (segons l'edat, gènere, situació emocional, etc.) fa madurar la idea primerenca i també en modifica la rellevància que li hagués pogut atribuir.

    Tanmateix, com deia, al no existir una definició universal d'amor (per sort!), sovint hem de recórrer a la literatura per enriquir-nos amb nous matisos i subtileses, per descobrir que aquell sentiment fascinant o torbador també l'ha experimentat algú altre; i, sobretot, també per meravellar-nos quan un estil àgil i realista aporta un magnífic exemple, precís i sense excessos, quasi a tall de confessió, per tal de revelar-nos: primer, la probable naturalesa del sentiment amorós, i segon, la manera d'actuar davant del metafòric «poder igni».

    En aquest sentit és especialment interessant comprovar com l'àvia, la mare i la filla adopten postures ben diferents davant la força devastadora del foc que consumeix la prunera. Són tres etapes ben descrites en les quals l'efecte dels records de cendra, nucli i cor de la història, hauria de ser el d'encoratjar-nos per no quedar-nos perplexos davant la previsible catàstrofe. Però, en efecte, la naturalesa humana i la d'aquest sentiment que anomenem amor són, en el fons, tot un misteri. La cosa no és pas senzilla. I, per tant, ves per on, potser la millor manera de definir-los (o aproximar-nos-hi) és a través d'un relat al·legòric i que el lector determini què n'ha fet de les cendres de la primera «prunera».

    Ben cordial,
    Jofre.

    PS. (Les Brases de la Prunera). És a dir, si mai us demanen definir l'Amor, abans recomaneu llegir aquest Relat.

  • Magnífic relat[Ofensiu]
    copernic | 12-12-2006 | Valoració: 10

    No té res a envejar a molts autors de renom. Les descripcions són tan acurades i les metàfores tan encertades (L'àvia que és posseïda pel reuma com un amant persistent) que és un verdader plaer llegir i imaginar.
    Un petó darrere de l'altre.

    L'astrònom favagirat.

  • Bona història i ben redactat....[Ofensiu]
    pseudo | 10-12-2006 | Valoració: 10

    El text té les seves parts molt ben delimitades.

    Comença amb una dolça introducció sobre el que ens narrarà la autora, i enseguida sabem (tal i com expressa el títol), que la història va sobre una prunera.

    A continuació passa al nus, on ens descriu la acció, i la reacció de la nena en veure el que succeeix a la prunera. Cal a dir que la descripció és acurada i agraida de llegir.

    Finalment amb majestuositat s'enllaça amb la conclusió, fins i tot emprant el recurs de la repetició amb subtilesa.

    Però el millor de tot és com acaba aquesta última part, resaltant encara més la bellesa del relat.

    P.D: Sobre el comentari que em vas fer, diguem que el meu relat és mig i mig. Per mi el fet de públicar un llibre ja és tot un éxit, ara vem penjar-ne propaganda, i vem veure com queia un full i com desapareixia la resta, i aquí va nèixer la idea del relat. Es pot dir que és una situació molt exagerada de la realitat, i desdel principi en vendre 4 o 5 llibres ja en tinc de sobres. Gràcies pel teu comentari.

  • Amable,...[Ofensiu]
    rnbonet | 10-12-2006 | Valoració: 10

    ...,dens, real, primari (sense denotacions malsanes), humà, encantaqdor, nostàlgic (sense sensibleria)... Resumint , en una paraula no massa nostra,però ben convincent i exacta -potser 'masclista'?- :"COLLONUT"!!!
    Molta salut i força rebolica,xicona!

  • Molt bo![Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 10-12-2006 | Valoració: 10

    Hola Fredia! L'altre dia em vaig llegir aquest relat però no em va anar bé de comentar-lo. Ara ho faig, i per dir-te que és excepcional (espero que no t'enceguin els elogis, que equivaldria a no treure'n cap profit).

    La Mon Pons ho ha dit ja: és un relat d'imatges, de metàfores ben trobades. De fet, el final acaba amb una metàfora: tot el relat és una metàfora de la propia vida. L'última frase del relat és un clímax ideal, per aquest relat:

    "Davant l'amor cal gosadia, perquè de res serveix una magnòlia de flors blanques si allò que ens estimem és una prunera."

    L'aparença ens pot enganyar, i cal saber adonar-se d'allò que realment volem, d'allò que en veritat desitgem, encara que el més bonic sigui l'aparença.

    Però hi ha un altre element interessant que no vull passar per alt. Es tracta -com no!- d'una altra metàfora: el plaer pervers que, de nena, la protagonista va tenir en presenciar com es cremava la prunera. L'arbre que estimava; més endavant ho va veure clar. Va tenir un plaer, doncs, en veure cremar-se allò que estimava. Això sí, sense ser conscient que allò era el que realment estimava.

    Aquest és el joc que has conferit al text: la destrucció d'allò que s'estima i el perill d'adonar-se'n massa tard, per més que l'aparença del que vingui després sigui millor que allò que s'estimava (ningú no negarà que la magnòlia és un arbre-arbust preciós, i més quan floreix).

    No entraré (cosa gens habitual en mi quan faig comentaris relativament llargs) a parlar de la redacció. No perquè cregui que sigui perfecta (vull creure que si ho digués també t'ofendria), però penso que poques observacions es poden fer al text en aquest sentit.

    Potser, i com a molt, dir-te que, com que últimament m'he "afeccionat" a escriure sempre la "doble negació", i ara se'm fa estrany als ulls no veure-la ("... perquè de res serveix una magnòlia..." -> "... perquè de res no serveix una magnòlia). Foteses que, a aquests nivells, serveixen per sortir del pas a l'hora de comentar alguna cosa del text de què es tracti.

    I et dic el mateix, però a l'inversa: a mi també m'agradaria dominar la prosa tal i com la saps modelar tu. L'enhorabona més sincera.

    Salut i gràcies,

    Vicenç

  • agilitat densa[Ofensiu]
    Gica Casamare | 09-12-2006 | Valoració: 10

    M'acaba de recomenar aquest relat una amiga.
    Ja t'he llegit, Frèdia.
    M'agrada molt com escrius.
    Aquesta història té l'agilitat de forma i densitat de contingut de la bona literatura.
    I el final, genial.

  • molt bé![Ofensiu]
    quetzcoatl | 09-12-2006

    Alça, m'ha encantat aquest relat.

    És fresc, diferent, les descripcions són precioses i la història ben curiosa: com un record d'infància ens pot alliçonar així, en poques paraules. I quanta raó...!

    A per el que ens encén, doncs... :-)

    felicitats,

    m

  • Ostres![Ofensiu]
    Mon Pons | 09-12-2006 | Valoració: 10

    Enhorabona per aquest relat!
    Tens una prosa envejable, Fredia, i que explora la condició més íntima dels humans. Els teus textos són una invocació i una invitació a reflexionar!

    Metàfora de l'amor...
    Encara que la realitat que coneixem i sentim, diuen, potser sigui sempre un reflex, més o menys velat, d'alguna realitat més transcendent i única. Amb el temps, ens tornem responsables, encara que l'amor pot deslligar els nostres sentits, no obstant, sense amor no hi ha creació! Dant, explicà la seva sensació juvenil: "I com l'incendi creixent desitja mostrar-se també a l'exterior, perquè li resulta quedar amagat..."

    Què més afegir que no t'hagin dit?
    Felicitats i fins aviat!

  • Frèdia,[Ofensiu]
    Carles Malet | 09-12-2006 | Valoració: 10

    em rendeixo davant d'aquesta història.

    Ja ens vas tenint acostumats a relats que s'inicien amb senzillesa, es desenvolupen amb fluïdesa, i acaben amb un final que deixa rumiant durant uns minuts. Personalment, crec que aquest és el teu punt més fort. La capacitat de portar al lector cap a una reflexió al final de l'escrit que no deixa indiferent. En aquest cas, amb una gran metàfora sobre l'amor.

    En prenc nota ...

    Felicitats

    Carles

  • Un relat...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 08-12-2006 | Valoració: 10

    ple de simbolismes i amb una gran força que ens aboca, sense remei, a recordar instants que guardem des de la infància. Crec que tots, un dia o altra, reflexionem sobre el fet que comentes al final del relat. La nostra fascinació per aquelles coses senzilles que hem canviat per altres que aparentment semblen millors o més boniques, però que no aconsegueixen impedir el nostre enyor per aquella "prunera".
    Gràcies pels teus comentaris Fredia, sempre entranyables i alentadors.
    Una abraçada ben forta

  • jo també tenia una prunera al jardí...[Ofensiu]
    neret | 07-12-2006

    ... ara hi ha un cirerer. La prunera no floria, però em va saber greu quan la vam arrencar. Serà pel que dius a la darrera frase (magnífica) que no sempre podem estimar les magnòlies...

    molt bon relat, com sempre

  • Moltes coses cremades, moltes cendres...[Ofensiu]
    SANTANDREU3 | 07-12-2006 | Valoració: 10

    Fredia, després del teu relat he llegit set comentaris i, per la teva satisfacció, et dic que estic d'acord amb tots.

    La grapa del teu relat és que a tots ens ha portat el record de coses cremades, la cendra de les quals encara ens marca la pell.

    Et llegiré, perquè m'agrada com ho fas i el que dius i com ho dius.

    Felicitats.

  • peres | 07-12-2006 | Valoració: 10

    també m'ha agradat molt aquest relat, i els comentaris dels altres relataires.

    Jo el que em demano és per quina raó donem tanta importància a les nostres errades, fallades, renúncies, misèries i, en resum, suposades derrotes de quan érem criatures. A mi sempre em vénen al cap amb molta força. Ens passa a tots? Només als que som més sentimentals i/o fràgils? Algú creu que convé fer gaire cas a aquests records en la vida real actual? Tenen realment importància? No hauríem de procurar ser més feliços, descomplicar-nos i mirar endavant? Algú creu que si no recorda cap prunera cremada en la seva infància vol dir que és innocent? Algú creu que si recorda una prunera cremada vol dir que és culpable?

    No he comentat res de la forma del relat, però em sembla que ha de ser perfecta si ha desvetllat totes aquestes reaccions d'aquí a sota... i també la meva.

  • M'agrada molt.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 07-12-2006 | Valoració: 10

    És un relat excel.lent, i té molta imaginació.

    Els arbres... tant poc com ens hi fixem i són part de la nostra vida, com a mínim fins al punt que mengem sovint dels seus fruits.

    Està molt aconseguit el relat, i, com he dit, té molta imaginació.

    Felicitats!!!

  • Crec que els de RC han encertat[Ofensiu]
    Jere Soler G | 07-12-2006 | Valoració: 10

    ... en escollir aquest relat com a destacat. És una història deliciosa en la forma; profunda en el fons; molt ben escrita. La protagonista la sap convertir en metàfora i treure'n algun aprenentatge. Les imatges que hi surten són precioses. Jo tinc un relat que parla d'una casa de cadaqués on també hi ha un arbre, potser un dia el penjo. De debò que m'ha agradat molt.
    Jo sempre sóc un tiquismiquis amb la puntuació, tant que fins i tot quan he penjat un relat meu em mossego les ungles en no poder corregir-lo perquè sempre hi veig aspectes millorables en la puntuació. En aquest potser hi canviaria alguna coseta de la puntuació; però molt poca cosa.
    La frase que més m'ha agradat:

    "Davant l'amor cal gosadia"

    La força del relat és immensa, i me l'afegeixo als preferits, perquè s'ho val.
    Felicitats.

  • La poesia de la bona prosa[Ofensiu]
    F. Arnau | 06-12-2006 | Valoració: 10

    El teu relat, el mateix que els contes de Cortázar, de Borges o de Calders, per posar tres exemples només, regalímen poesia. La poesia dels sorolls, de les imatges i de la música de les paraules.
    Endavant! Perquè m'encisa...

    Una forta abraçada de:
    FAiX

    PD: Ja em diràs com has pogut comentar el meu relat, gairebé abans d'ésser publicat. Què eres bruixa?

  • Simbolisme i bellesa[Ofensiu]
    qwark | 05-12-2006

    Quina manera de treure-li les paraules a una prunera tímida! Aquest relat és un exercici d'exhibició d'un talent sorprenent. Combines un estil narratiu àgil i bell amb una història que, malgrat la seva aparença minsa (com el pruner) denota una mirada molt propera a l'essència de les coses. La bellesa plàstica es troba amb arguments que fan pensar.

    Potser en l'aspecte ideològic (ideològic d'idees) hi ha un aspecte en el que discrepo una mica. Dius "Hi ha una perversitat inexplicable en el gust dels infants". Després corregeixes una mica l'afirmació: no són només els nens. La fascinació per la destrucció és probablement innata. Potser els infants i alguns adults no la contraresten prou amb el seny necessari. Però està fermament present en la vida i en l'art. La mateixa tragèdia grega es basa en la fascinació dels herois caiguts. La televisió, el cinema, la història i la societat estan també plenes d'exemples.

    I l'amor? Llenço la pregunta. Estavem realment interessats en la prunera abans que es cremés?

  • foc i cendres...[Ofensiu]
    ROSASP | 05-12-2006

    És difícil poder apartar els ulls de les flames...
    Crec que aquesta mateixa força fulgent, apassionada i destructora també forma part de nosaltres. Cada cop que estimem amb delir, que odiem quelcom, espurneja el foc entre les emocions. Llavors, quan la intensitat de l'emoció es dilueix, queden les cendres d'aquell moment precís i l'arrel del sentiment que la va generar encara resta viu dins nostre.
    Aquest relat m'ha fet pensar en com queden gravades les vivències de la infantesa, en com enllacem imatges i percepcions amb coses ja viscudes, gairebé com si fos una connexió instantània. La ment, aquest misteriós espai on hi viu tot, ens porta moltes vegades allí on vol ella, com si tingués vida pròpia.
    L'essència de la bellesa d'aquesta prunera no la va poder destruir el foc. Potser així són molts moment de la nostra vida, únics i irrepetibles, fugissers i inesborrables.
    La darrera frase està plena de determinació. L'amor pels demés i vers nosaltres mateixos s'ha d'escoltar amb atenció i abraçar-lo conscientment. De poc ens serveix restar enlluernats per les flors banques de les magnòlies, si l'ànima cerca l'esguard senzill i silenciós de la prunera.
    L'estil narratiu com tota la que t'he llegit és precís, consistent i àgil. Encara que aquest relat l'he sentit especialment proper, íntim i profund; amb una veu poètica bellugant aquelles branques llunyanes.

    Me l'enduc a preferits!
    Una abraçada i fins ben aviat!

  • Altre cop[Ofensiu]
    Lady_shalott | 04-12-2006

    la claredat de les paraules que captura.

    El segon paràgraf m'ha recordat les estones amb la meva àvia, on justament, quan de la casa de la muntanya m'enviava a recollir les fulles dels ametllers i dels arbres del jardí.

    Però, records apart, la comparació que fas de la prunera amb l'amor la trobo fantàstica!! t'ho sí que en saps, de debò, un consell molt ben donat i des del punt de vista literari el teu estil fa que n'augmenti la qualitat.

    Davant l'amor cal gosadia, perquè de res serveix una magnòlia de flors blanques si allò que ens estimem és una prunera.

    continua així, n'espero més...

    Besets,
    Lady Shalott

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: