LA PRÒSTATA

LA PRÒSTATA

Ingressà de molt jove i fou un dels darrers capellans sorgits dels seminaris preconciliars, on la docència, a part del llatí i la teologia, (matèries predominants) la resta d’assignatures eren les del batxillerat normal, llevat -és clar- de la denominada actual: Educació per a la ciutadania, (o semblant) on se sol ensenyar, entre altres temes, el de la sexualitat i les relacions entre gèneres.

El fet és que, d’una part, degut a la rígida disciplina dels centres i que la majoria de la carrera era en règim d’internament, la qual cosa, suposava gairebé gens de contacte amb l’exterior (és a dir, la vida real) i per l’altra, la forta repressió que rebé i l’exaltació de la moral més conservadora i carca, convertí al nostre mossèn, en un home dubitatiu i de plens sentiments de culpabilitat i angoixa moral, quan la naturalesa pròpia masculina, se li feia notòria de forma involuntària, sobre tot, quan tenia somnis voluptuosos o tenia la temptació (Déu em perdoni, exclamava) de jugar amb la seva conducció externa del conducte urinari (no gasava definir-lo d’altre manera al seu membre “pecaminós”), no fos cas que es veiés obligat a confessar-se . Era llavors quan cada cop en què s’hi trobava, recordava molts dels seus superiors, quan l’advertien de què la masturbació (a part de ser pecat) comportava pèrdua precipitada de la visió, d’audició i memòria, que provocava malalties greus, i que degenerava la massa encefàlica (que etimològicament no ve pas de fal•lus) i podria dur-lo a convertir-se en una calamitat de persona.

Arribà passats als 50 anys, que calia - com tot home-, fer-se una de les revisions periòdiques que precisament i degut a l’edat, incloïa la revisió de la pròstata. A la visita de l’uròleg (per a més inri, uròloga) i després de la corresponent eco i el no tant molest, tacte rectal, el diagnòstic adient, fou que el diàmetre total (de la glàndula masculina, per suposat) era superior a la normal i en conseqüència li recomanà la corresponent medicació. Abans però d’acomiadar-lo la doctora, i no intuint aquesta, la qualitat de clergue del seu pacient, li recomanà: “Ah, sobre tot, pensi que una ejaculació de tant en tant, un mínim per setmana al menys, no li aniria gens malament a la pròstata”.

Mai sortí d’una consulta mèdica tan feliç com aquell dia, doncs va saber que a partir d’aleshores, per prescripció facultativa, se li havien acabat ja els dubtes de si masturbar-se cada vegada que en tenia ganes, havia de contenir-se o deixar que el cos sàviament fes la seva, sense afegir-hi ell, cap intervenció manual.

Cada dia doncs, a l’hora d’anar a dormir, i com a bon capellà que era, solia sempre resar una petita jaculatòria. Després d’aquella delectosa visita mèdica i sense deixar la petita oració habitual, per prescripció facultativa d’aquella metgessa molt jove i agraciada, acabaria els seus precs diaris amb una esplèndida ejaculatòria, que l’induiria a un bon descans i als millors somnis que mai hagués pogut tenir.