La proposta d'en Gorg

Un relat de: toninidel
La proposta d'en Gorg
Quan més mal·lament anaven les coses, quan ja tot semblava que no podia empitjorar, quan ja no quedava res més per esprémer, va aparèixer en Gorg amb aquells pagarés, dels collons que li havia firmat, i que no podia pagar.
—Que fem amb això? Ja he esperat prou. Alguna cosa hi has de fer. Necessito els calés.
Les travesses, vaig pensar, que n’eren la causa.
—Però, no hi puc fer res ara —li vaig dir—, tu ho saps tan bé com jo —ell era el meu comptable aleshores—. T’hauràs d’esperar...unes setmanes.
—No, no, no. No puc esperar —es va entossudir—. L’única manera d’arreglar-lo es que facis una denúncia.
El vaig interrogar amb el gest. Què vols dir?
—Sí, truques a la Guàrdia Civil i denuncies que t'han robat —ho deia com si fos el més natural del món, i amb aquella veu ronca i pausada va afegir— de la paperassa de l'assegurança, no te'n preocupis: me n'ocupo jo.
Ell n’era un expert, i tant, era el delegat de la companyia d’assegurances amb més cartera de la plana.
Tant sols feia dos anys que l’havia conegut a en Gorg, en una barbacoa familiar. Bé, me'l van presentar allí, però de fet jo ja sabia que era el fill petit dels Deulofeu. Els coneixia tothom allà a la plana, a la família Deulofeu. Empresaris de generacions, amos de la fàbrica de peces per automòbil: Deulofeu. Érem parents d’ençà del seu casament amb una meva cosina. En aquells moments ell era el delegat de la zona de Socors
1
Occitània; el seu pare, que d'ell deia no sé pas que en farem d'aquest, li havia procurat aquella feina en casar-se. Vivia bé i s'havia sabut situar, tenia molts contactes amb gent poderosa.
Feia una tarda assolellada i sense vent, perfecta per una barbacoa al jardí de casa la tia Virgínia, la sogra d'en Gorg, el dia que me’l van presentar. S'havien format petits grups de gent xerrant i rient. Els nens corrien pel mig, anant d'un grup a l'altre. Recordo que m'hi sentia molt bé, amb una copa de vi a la mà i aquella olor que feia de carn a la brasa mentre en Gorg em parlava. Ja portàvem algunes copes de vi, per cert molt bo, em vaig anotar mentalment el nom del celler: Còsmic Vinyater. Mentre m'escoltava els plans d'en Gorg, veia, darrere seu, no gaire enllà, la graella plena de carn arran del caliu. Un caliu roent, roent. Després hi he pensat algunes vegades en aquella imatge: talment una premonició del que va acabar passant. Com hi vaig anar a parar. Aquelles brases portaven mal escunç.
—Guillem, això t'anirà molt bé —em deia en Gorg, mirant d’engrescar-me.
Era molt persuasiu i tenia una manera de dir-me Guillem, pausadament, sil·labejant “Gui–llem" com si es tractés del nom d’un personatge famós i reconegut. Tu diràs si m'afalagava. Això em feia sentir important.
No he dit que en Gorg era com un armari. Sí que era alt i gros i caminava molt dret i ocupant l'espai, molt d'espai, amb absoluta desimboltura, amb elegància inclús. Amb ell et senties protegit. Contundent. Sí, això va així, i prou. I no passa res; tu, tranquil. És cert que, en aquells moments, ell tenia molt de poder.
De fet, he de reconèixer que l'oferta d'en Gorg era molt llaminera, però vaig preferir no precipitar-me. Portava algun traguinyol de més, i li vaig demanar poder-m'ho rumiar. Però he de dir que em va semblar una oportunitat que no em podia deixar perdre. En Gorg estava molt ben cobert i no es podia menysprear un soci de tant nivell. Tot eren avantatges. Ell s'havia informat que jo no feia gaire que havia muntat una comercial
2
3
d'embotits, pernils i queviures. Una distribuïdora alimentària de marques conegudes, totes de molta qualitat, i em funcionava molt bé. Tenia cinc comercials aleshores, cadascun amb el seu cotxe. Després que ell em truqués alguns cops per telèfon, insistint, ens vàrem citar al magatzem de la comercial. Un cop li vaig haver acceptat l'oferiment, de paraula i, com a bons parents, sense contractes ni papers, el primer que va fer va ser omplir-me d'assegurances.
—Et faré un bon descompte i no et preocupis, me n'ocuparé jo, de traspassar-ho tot a Secors Occitània —es va oferir, amb aquella veu ronca i pausada, en Gorg.
Els cinc cotxes dels comercials, les dues furgonetes de repartiment, també l'assegurança del meu cotxe, el de la dona, i a més va assegurar el continent i el contingut del magatzem, va fer el mateix amb el nostre habitatge, també el de responsabilitat civil de l'empresa, el de crèdit i caució, els plans de jubilació de tots els de l'empresa, érem nou empleats, i de vida per a mi, per a la meva dona, pels meus dos fills, i la tira d'assegurances més, que ni m'havia imaginat que existissin.
Em va assegurar fins i tot el Tramp, un Seter que li havíem regalat a l'Hortènsia, la nostra filla. Això va ser la primera envestida.
—És molt important tenir-ho tot ben protegit —m'assegurava— és essencial i, si per altra banda, has de menester calés, per pagar alguna factura, aprofitar alguna oferta de pernils o el que sigui, no et preocupis, tu compra. Jo t'avançaré el que et faci falta. En acabat ho lliguem, entesos? Em fas uns pagarés a trenta, seixanta i noranta o com et vagi bé; tu no et preocupis —sempre em repetia això de «no et preocupis».
Els imports de les assegurances varen suposar una bona picossada, així que ben aviat vaig fer ús del crèdit fàcil que m'havia ofert en Gorg. Els primers, més que res per curiositat, però ell no hi va posar cap pega. Poc després es va oferir a portar els comptes de la comercial. Als de la gestoria els envies a pastar fang, em va dir. Ell venia dues tardes per setmana i posava els contes a punt, facilitant la feina a la secretària.
El dilluns al matí, a un quart de nou, complint les exigències d’en Gorg vaig despenjar el telefon per fer el comunicat a la guàrdia civil. Amb castellà i la veu afectada —ho portava ben assajat— els vaig dir que m'havien entrat i s'havien emportat tot el “genero” del magatzem, la majoria pernils de Cinco Jotas de Sánchez Romero Carvajal. Que valien una pasta. Però també n'hi havia d'altres, de Serón, i de molts altres, se’ls havien endut tots. Vaig mentir amb veu de circumstàncies.
—Díganos; ¿dónde se halla su almacén?
Les dades del magatzem eren una mica enrevessades. Estàvem en un Polígon, anant cap a l'entrada nord de l'autopista, anomenat Can Mama Conills, al final d'un carrer amb algunes parcel·les buides, amb els pals de la llum al mig, sense edificar, sobretot a la banda nostra. I la numeració, encara provisional, tenia molts números i lletres barrejades, tan complicat que tothom feia servir en la pràctica només les dues últimes xifres.
Sorprenentment per a mi, els efectius de la caserna de seguida varen saber de quin lloc els parlava. El comentari va ser que feia pocs dies s'havia produït un altre robatori en una nau, al mateix carrer.
—No toque nada. Esperenos fuera. Ahora venimos —acostumats a donar ordres.
Vaig fer un últim cop d'ull al local, intentant d'imaginar com el veurien els guàrdies. La meva taula del despatx, i el de la secretària, amb els calaixos regirats i les carpetes escampades pel cim. La graella, fins al sostre, dels ganxos per penjar els pernils, buida de dalt a baix. Res. Ni un trist pernil. En els dos taulells, expositors, només havíem deixat un rollo de precinte, quatre estris per empaquetar i la caixa enregistradora amb el calaix obert i sense diners, no vàrem deixar ni la moneda menuda: d'un, dos i cinc cèntims. Tenia ben assajat també, el gest assenyalant els ganxos de la graella, fins a dalt de tot, sense ni un pernil. Dramatitzant la pèrdua. Havíem fet una bona feina en Lluís, l'únic comercial que quedava a l’empresa, i jo. En realitat el “gènere” que havíem retirat no arribava ni a dues
4
dotzenes de pernils, i cap de cinc jotes, és clar. Aviat els vàrem tenir encabits entre casa d'un i casa de l'altre. Del que més teníem era de bidons de l'Apelex, oli per fregidores industrials, quasi tot el palet sencer. Va ser el que més feina ens va donar. La sogra d'en Lluís ens va deixar encabir-los en un quartet per a trastos, a la seva casa, no gaire lluny del polígon. Després, per completar l'escenari, vàrem escampar alguna caixa per allà al mig, vàrem tombar alguna cadira, i també vàrem apartar un expositor, el més petit, de la paret. Ens en vàrem anar força satisfets de l'aspecte que feia l'escenari, en Lluís i jo.
Encara que recordo que ell estava una mica queixós pel fet que no se sentís, quasi be, l'olor que feia abans el magatzem quan hi havia els pernils.
—Por dónde han entrado? —preguntava el sergent als altres dos guàrdies mentre anaven bordejant el magatzem per fora—. No, por ahí no, ni por allá tampoco.
Jo els anava seguint amb cara de preocupació. Després varen fixar-se en les empremtes del neumàtics d'una furgoneta. Sí, parecen de una furgoneta tipo... I va donar el nom d'una marca estrangera. Ells no sabien que eren d'un furgó de l'empresa, i era d'una marca nacional. Precisament aquell mateix dilluns al matí me n'havia desfet. L'havia venut a un cunyat d'en Lluís i no feia gaire se l’acabava d’endur. Els agents tiraven fotos a tot el que els semblava. Amb un llamp de focus que duia aquella càmera, semblant al d'un fotògraf de cerimònies. Desde aquí, sácale una desde aquí, desde este ángulo. I assenyalava una posició a contra llum que feia ressaltar les empremtes de la roda del furgó. Passada mitja hora de remenar per allà fora vàrem entrar cap a dins.
L'escenari convencia, vaig deduir per les cares que hi varen posar ells. El que portava la carpeta vermella anava prenent nota del que li deien els altres dos, sobretot si era el sergent, un home gras i amb un bigoti negre i frondós.
—¿Cuántos jamones se han llevado? —em va preguntar el sergent mentre assenyalava la carpeta, que el guàrdia aleshores tenia tancada, perquè l'obris i prengués nota. Jo ja
5
tenia els números fets, formava part de l’assaig previ. Això almenys em pensava jo, però de debò, a l'hora de la veritat, em vaig sentir ben acollonit. Tan fàcil que li semblava a en Gorg. De sobte vaig perdre el món de vista i em vaig veure de cap a la presó. En aquell precís moment va sonar el telèfon. Gràcies Lluís, em vaig sentir salvat. Li havia deixat dit que fes algunes trucades al magatzem durant el registre, això faria pensar als guàrdies que teníem moviment comercial. Disculpe, li vaig demanar al sergent, s'havia assegut al meu lloc, i des de darrere seu vaig passar-li el braç per davant de la cara i vaig agafar el telèfon sense fil. Disculpe, vaig repetir. Sí, digui'm! A, sí senyor Màxim, —vaig fer veure que parlava amb algú— sí que he estat jo, sí que l'he trucat i vostè estava ocupat, eh—. Em parava uns moments per fer veure que escoltava i tot seguit hi tornava. —Sí, sí, era per dir-li, em sap greu, que no li podré servir els pernils cinco jotas de Sanchez Caravajal que m'havia encarregat. —Altre cop a fer veure que escoltava, tot fent gestos, actuant de cara els guàrdies, mentre passejava pel magatzem.
—Cuántos jamones habia? —va preguntar de nou el sergent apuntant amb el bigoti cap als ganxos de dalt de tot de la graella d'exposició.
Un momento, —vaig fer jo amb la mà i apartant la cara del telèfon— estoy enseguida, —acompanyat d'un gest de disculpa. Es tractava d’un client important.
Vaig observar que un dels agents ara rondava per fora. S'havia deixat la porta oberta. Estava fixant-se en alguna cosa de terra. No sé què li havia cridat l'atenció, però no va entrar a dir res.
—D'acord, senyor Màxim, així que els tingui els hi faré arribar —vaig acabar dient i, sense donar-li temps al sergent a interpel·lar-me, vaig anar de pet, ben decidit, cap al lavabo tot guardant-me el telèfon a la butxaca de la camisa. Em vaig tancar i em vaig enfilar sobre la tapa per mirar a fora. Sentia el seu trepig però no el vaig arribar a veure. Abans de sortir del lavabo em vaig posar davant del mirall. Vaig repassar la cara de compungit. Trescientos treinta i ocho de....i otros ciento cuarenta y siete de Serón...
6
7
El sergent i el de la carpeta vermella semblava que es decideixen a marxar. El sergent estava dret i li deia alguna cosa que no vaig sentir. Després dirigint-se cap a mi va dir:
—Verá caballero —esperant comprensió per part meva—, sabemos que la situación no es agradable para usted, pero es necesario que presente facturas del género sustraido.
Els vaig dir que m'ho portava tot una gestoria i que ja els ho faríem arribar sens falta. El guàrdia que remenava per fora ja havia entrat, em va mirar, però no va fer cap expressió.
—Es imprescindible —va assegurar i, tot seguit sense esperances, em va preguntar— ¿Sospecha de alguien? —estàvem davant de la porta, a punt per sortir. —No, no. Lo siento, no les sabria decir...no tengo ni la menor idea —el que volia era acabar com fos i vaig afegir— Bien, entonces... si no me necesitan...
Eren més de les dotze.
—No —va saltar el sergent—. No se vaya usted a marchar, los de la científica llegan en un momento.
El que em faltava, vaig pensar. Sort que això no havia de ser res, havia jurat i rejurat en Gorg. Encara no havien marxat els guàrdies civils, que varen arribar dos cotxes més, turismes sense identificació. Es varen saludar entre ells i es varen dir quatre ximpleries que els va fer riure una mica i, un cop els primers varen haver marxat, els de la científica varen començar amb mi. Vàrem passar cap a dins i un dels agents, em deixa anar sense cap contemplació:
—¿Más o menos cuántos jamones habia usted facturado de los que tenia ahi colgados? Porqué veamos, ¿Cuántos clientes tiene usted?
Certament, aquella escena era una mica diferent de com m’l'havia imaginat. Això no se’m va acudir en els assajos. Amb l'inspector, aquest també assegut al meu lloc,
prenent nota, i els altres voltant pel magatzem, massa encuriosits, pensava jo. Em sentia atrapat i no era capaç de reaccionar, vaig comprovar una mica espantat.
—Disculpe, comisario, pero yo esto no lo sé. La facturación me la lleva la gestoria, y en ese momento no sé la cifra exacta. Unos trescientos, trescientos cincuenta, de Sánchez Caravajal, creo y entre ochenta y cien de los otros. También teníamos paletillas ibéricas, unas cuarenta.
Tenia ganes de trucar a en Gorg, cabró i, també la impressió de què cada cop em tenien més acorralat.
Quan faltava poc per les dues de la tarda, acompanyat d'un gest d'impotència, una mica teatral, el policia que més manava, mirant el piló d'albarans que li faltaven per repassar va proposar un "receso". Per a mi, como quieran. Vaig intentar que no es notés que em sentia alleugerit.
—Claro, lo que ustedes digan —solidaritzant-me amb ells— Faltaria más. Agradecerles el esfuerzo que hacen....
—Entonces, hasta las cuatro?.
Un cop varen haver marxat, tots tres en un sol cotxe, l’altre, el varen deixar de penyora, aparcat davant del magatzem. Vaig tornar a dintre i, quan ja tenia el telèfon a la mà per trucar a en Gorg, ep! alerta, vaig pensar. Me'l podien haver punxat, aquests.
El bar, La Cantonada, estava ple de gent. Em va semblar perfecte. Amb aquella cridòria ningú podria sentir el que li diria a en Gorg. El telèfon del bar estava ocupat en aquells moments. Per esperar em vaig demanar un combinat. El cambrer es disposava a posar-me una ginebra ordinària i amb un gest ràpid el vaig aturar.
—No, no, sis plau, posa’m d'aquella —li vaig senyalar una de revellida.
Em feia falta, vaig pensar. Aquest en Gorg, m’ha ben cardat, vaig dir-me. Cabronàs, segur que li aniria malament que el truqués a aquella hora, vaig suposar. Deu estar a punt
8
9
de sortir de l'oficina. Per a ell l'hora de dinar era sagrada. Amb el que li agradava menjar, i no qualsevol cosa, requisits sempre. De bona vida, sí que ho era, cotxes luxosos, dones bandera, habitacions en hotels de luxe.
Em preguntava per què ho havia acceptat. Temps endarrere m`hi haguera oposat, segur. Com em vaig deixar embolicar, en una denuncia de robo? Em sembla que, com que tot ja anava mal·lament, tant li fotia fer una cosa com una altra. I així em treia a en Gorg de sobre. Feia dies que el defugia a en Gorg, no li contestava al telefon i els dies que li tocava anar al magatzem, pels assumptes del despatx, jo no hi anava fins tard per no coincidir-hi. Segurament eren més tard de les deu, el dia que va decidir esperar-me arribés a la hora que arribés. Quan vaig aparcar davant la comercial i, des de fora, vaig veure que hi havia llum al magatzem, potser al meu despatx. Vaig baixar del cotxe pensant qui coi s'havia descuidat d'apagar el llum. La porta no estava tancada amb clau. M’en vaig malfiar. Sense fer fresses vaig entrar i vaig anar fins al despatx, que efectivament era on hi havia el llum encès. En Gorg ja feia dies que em deixava notes sobre la meva taula. Jo el defugia perquè en aquells moments estàvem força tocats, m'era impossible atendre els seus pagarés, tot degut a una partida de pernils que havíem encomanat a un assecador de Sevillà. Vaig descobrir aquell proveïdor gràcies a un col·lega que ens n'havia servit alguns d'aquells pernils; eren de bona qualitat i a un preu força interessant. Ens va donar l'adreça així els compreu directament, va fer ell. Els de l'assecador, no ens coneixien de res, és clar. Ens varen demanar per avançat la meitat de l'import total de la comanda. En Gorg hi va posar els divuit mil euros. Passades dues setmanes encara no havíem rebut els pernils. Vàrem trucar per reclamar, tot van ser excuses i raons. Resulta al final que faltaven més diners. Sis mil, que els va posar en Gorg. Deu dies més i tot seguia igual. En Lluís i jo vàrem fer una excursió a Sevillà. Quan per fi vàrem estar davant de l'assecador, allà, no hi havia ningú. Ens vàrem assabentar
10
que havien fet suspensió de pagament. I de tornada a casa, només faltava això, comprovem que dos dels comercials que tenia, els més antics, els que feien la ruta més llunyana, havien plegat per anar-se’n a la competència. Aquella estava sent una de les pitjors temporades, les vendes en plena recessió, havien baixat de manera estrepitosa. Els pagarés firmats i sense els pernils. No em va estranyar trobar a en Gorg esperant-me per parlar.
—Hi ha un “desfase” —em va anunciar.
Vaig pensar que havia tardat prou a veure-ho.
—Un de molt gros —va insistir—; t'estàs acostant als trenta mil —em va mostrar els
tres darrers pagarés que no havia pogut cobrar. Sumaven uns vint-i-cinc mil euros, no trenta com deia ell, i en part eren els que em va deixar per fer la paga i senyal de aquella fotuda partida de pernils.
Això és el que deia ell, però jo mai vaig tenir els comptes sobre la taula per comprovar d'on sortien els números.
—T’hauràs d’esperar unes setmanes... —vaig demanar jo.
Aleshores va ser quan em va empènyer a fer la denuncia de robatori. Seixanta mil era la quantitat que va fer constar en la reclamació a l'assegurança. Vaig donar per fet, per suposat, que, un cop saldat el deute real que tenia amb ell, la resta ens la repartiríem. La meitat ell i l’altra meitat, jo.
Amb el guirigall que feien els clients del bar La Cantonada amb prou feines sentia el timbre del telèfon d'en Gorg. Digui'm, un cop va haver despenjat, amb la veu ronca. Hola, Guillem, em va dir d'aquella peculiar manera que tenia ell de pronunciar el meu nom i que ara ja no m’afalagava. Ara em feia sentir incòmode, com si fos un pallús.
—Han vingut els de la guàrdia civil i ho han regirat tot de dalt a baix. No n’han tingut prou amb els papers que tenia per ells; m'han demanat les factures del gènere que ens han robat. D'això no me n'havies dit res.
—Apa, vinga, no et posis nerviós. No és res més que el protocol de sempre. Les factures? Ja les hi farem arribar. Estigues tranquil, home.
—D'acord, molt bé. Però, i els de la científica? Aquests també han vingut i encara no hem acabat. No me n'havies parlat d’aquests de la científica. I no ho podies haver evitat tu, això? —li vaig recriminar, inflat de ràbia.
—Sigues més fort, home. És el normal. Tot està controlat. Tu tranquil.
Em va semblar veure assegut a la barra el propietari d'allà on havien robat també en el meu carrer. Em va saludar fent un gest amb la barbeta acompanyat d’un somriure amistós.
Penso que quan em varen visitar els inspectors de la companyia d’assegurances si no hagués estat per la mínima experiència obtinguda en les visites de la guàrdia civil i amb els de la científica, els hagués costat molt poc ensarronar-me i haguera sucumbit a la primera. Eren dos, un d'ells venia de la central. Se'l veia molt mal fiat. Tenia els ulls castanys clars, no me'ls treia de sobre, crec que amb la mala intenció barroera i desvergonyida d'enxampar-me en qualsevol contradicció o mentida que pogués sortir dels meus llavis. Amb les celles fornides de pèls rojos, recaragolats i el front ample i arrugat com un radiador de cotxe, amb els cabells rojos, llargs, engominats i pentinats endarrere, amb la clenxa al mig.
—Pels informes de què disposem, sembla que la comercial estava tenint dificultats de liquiditat, no? Són quatre de plantilla? —Ho va preguntar, però ja ho sabia—. En els cinc darrers mesos han baixat la facturació en un dos-cents per cent, és això?
—No li sabria dir. És possible. Els comptes me‘ls porta un gestor.
—Escolti'm bé, no el voldria acusar del que no ha fet, però en els informes, tant en el de la guàrdia civil com en el de la científica hi ha algunes escletxes. Pel seu coneixement, sàpiga que falsejar un robatori és delicte.
11
Vaig intentar simular perplexitat, encara que a aquell alt cap, de la companyia de Secors Occitània, se'l veia curat d'espants i, no em va creure, penso.
Es va acostar a la màquina registradora. Se la va estar mirant una estona, més del que podríem considerar normal, rumiant alguna cosa semblava, davant del calaix dels diners buit.
—Els lladres es van endur les monedes petites?
De la manera que ho va dir semblava la pregunta del segle. —No n’hi teníem de monedes de cèntim —vaig mentir.
Al cap d'un mes, les coses ja s'havien tranquil·litzat, però continuava sense cap notícia d'en Gorg, per res. Vaig començar amb el telèfon. Al principi me l’agafava i em deia: això està a punt de caure, tanmateix tu no et preocupis, Gui-llem —m'indignava aquella entonació; aleshores em semblava d'un cinisme descarat— Això ja ho tenim resolt. Tan fart n’estava que un dia amb to queixós li vaig deixar anar.
—Molt bé, però i de la meva part, què?—es va fer un silenci— Gorg? —ara ja cridava. No va contestar ningú. S'havia tallat la comunicació? En dubtava. Després d’això mai més em va agafar el telèfon; o estava reunit, o de viatge. Vaig deixar passar uns quinze dies, que tornés d'unes vacances, i el vaig trucar de nou, aquest cop des d'una cabina. La secretària no em va reconèixer la veu, i crec que es devia saber el telèfon del bar de memòria, doncs quan trucava des d'allà mai em passava al despatx d'en Gorg, com anava a fer a les hores, si no hagués estat que en aquell moment acabava d'arribar la Mariona. I ja se sap: quan hi ha la Mariona no es passa cap trucada.
Me'n vaig anar directament cap allà. En vaig fer via. No eren tres quarts, encara, quan pujava al primer pis. A la secretària d'en Gorg se li va quedar la boca oberta, i no va saber qué dir-me. Vaig senyalar la porta del despatx d'en Gorg i amb un gest: Hi és? Com que em va semblar que sí, jo mateix em vaig obrir la porta. Ell estava darrere la seva
12
13
taula, escarxofat a la butaca, amb els ulls clucs i deixant anar uns sospirs sincopats i profunds... Des del mateix llindar de la porta vaig gargamellejar suaument i aleshores va obrir els ulls. Em va veure i la seva reacció va ser fulminant. Totalment trasbalsat va fotre un bot de la butaca. Es va posar dret i, mentre es pujava els pantalons, va intentar dir-me alguna cosa, però més enllà de quatre sons guturals inintel·ligibles no va sortir res de la seva boca. De sota la taula va sortir la Mariona, amb la cara enrogida com una tomata; quan va veure que era jo, crec que es va tranquil·litzar una mica. Els dos vam quedar mirant a en Gorg que ara ja feia una mica de por. Li tremolaven els llavis i les dents li repicaven incontrolables.
—Però, que, que, que, que... —tenia la cara de color lila.
Tot d'un plegat, va quedar, alt i gros com era, esterrossat sobre la taula. El soroll que varen fer algunes de les coses en caure a terra va provocar la precipitada aparició de la secretaria. Jo no m'havia mogut del costat de la porta i ella és posar a mirar per sobre de les meves espatlles.
—Gorg! —va xisclar la Mariona— Carinyo, què et passa? Què tens? Tot seguit em va clavar la mirada. Em vaig girar cap a la secretària per dir-li que truqués a urgències; la tenia tan a la vora, darrere meu, que quasi ens vàrem fregar els llavis.
Pel que vaig sentir, a en Gorg el van ingressar mort, a l’hospital.
A la tarda, al bar La Cantonada hi havia poca gent. Per treure'm la mala ganya que em voltava vaig demanar una copa. Al fons unes taules amb jugadors de dominó, una parella al sofà de la paret sota els miralls, dos homes prenent a la barra, i darrere mig amagat veig el veí, aquell al que també havien robat. Últimament ens parlàvem. A ell li varen pagar la indemnització al cap d'una setmana, per experiència em deia que quan les quantitats a percebre no passaven dels sis mil les liquidaven ràpidament. Separant-se de la barra em va saludar. El vaig correspondre i agafant la meva copa m'hi vaig acostar. Li
14
vaig preguntar per la sospitosa observació que havia fet l’inspector de l’assegurança respecte a les monedes petites. Els lladres no se les emporten mai, les monedes petites —em va fer saber, ell.
Antoni Delgado guaitytonini@gmail.com Abril 2020

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: